Quan em poso a escriure, aquesta vegada ho faig a poc a poc, per no deixar entrar l'odi en les meves paraules.
No vull odiar.
Vull omplir de rialles el meu món, i no parlar de venjances ni deixar entrar la rancúnia dins la meva ànima.
Però deixeu-me parlar de la meva gent, dels que han viscut amb por, dels que han mort lluitant per un país lliure.
Jo tenia dos oncles que van morir al front, en Pitu que va caure a València i en Martí de la quinta del biberó que va morir a l' Ebre.
Oncles meus que quan van caure eren nens, assassinats per la guerra, per la avarícia dels qui volen poder, i que com llops afamats van caure al damunt de les nostres vides i el nostre poble.
No vull odiar.
Parlaré de l'amor cap a la meva terra, des del principi de la meva existència, des del primer glop d'aire que l'he estimada.
L'olor dels camps, la pluja petita, la força de la tempesta, els rius i rieres que ha refrescat la meva ànima, els mars rebels, les muntanyes que m'han acollit, la meva llengua.
Sabeu que el primer t'estimo me'l va dir la meva mare i jo l'he repetit sempre que he volgut.
Perquè em surt del cor i el meu cor parla català i els meus ulls veuen el que estimo i les orelles senten la dolçor de la meva parla.
No vull que ningú em discuteixi això.
No vull que el meu fill tingui por de viure amb llibertat plena.
Acolliré a tothom a casa meva, això si, ara no em deixaré enganyar.
Per acabar els hi dic una cosa: Aquí teniu les meves mans obertes, però penseu una cosa, el mínim gest d'intolerància per part vostre i no hi haurà pau en els vostres dies.
Enllaço amb la Roser de petiteses ...
Amb la Roser
