Secrets amagats

Per els carrers estrets de la vida és on passa tot més a prop.

El xerrar de les veïnes, el soroll del que carrega la feina de cada dia,

els nens corrents cap a l'escola, sense saber de temps i d'hores perquè

són coses dels més grans.

L'àvia que surt massa d'hora per anar a comprar i s'entreté a explicar el que ja tothom sap.

La mare que pentina la nena que no hi ha maneres de fer-li veure que s'ha d'anar ben posada a l'escola.

Els secrets amagats a les pedres de les parets, que en veu baixa s'han incrustat al mig d'elles.

Secrets dits per persones com tu o com jo.

Passes fetes caminant pel terra de pedra, passes amb pena per la desfeta d'una il·lusió trencada. Passes amb alegria degut a un petó somiat.

Estones de rialles i jocs menuts.

Batecs de gent, de gent sense ombres.

Per els carrers estrets de la vida és on vull viure jo.

Tal com fa l'arbre...

Dic adéu als mals auguris que entren dins la meva ànima,

per poder seguir observant cada dia la bellesa de la vida.

Sé que tot farà el seu curs i intento aprendre dels errors,

tal com fa l'arbre lluitant amb les heures,

potser guanyaré o potser seré vençut, però segur que hauré gaudit de cada segon i de cada moment.

Primavera

El preciós groc de les mimoses.

Des de la finestra de casa espero amb neguit l'arribada de la meva estimada.

Vestida de groc enfila pel camí i ara ja veig els seus cabells ballant al so del vent.

Sento l'olor de mil flors, el seu perfum que m'embriaga, em sedueix i fa que amb les meves mans cerqui tresors ocults per la seva pell.

Puc dir-vos amb sinceritat, que com cada any, fidel al meu cor, em ve a buscar i junts passem una nit inoblidable.

Al matí, sense pressa, amb recança per deixar els nostres jocs entre els llençols ens diguem adéu amb cançons dels antics deus.

Jo sóc l'hivern, ella la primavera.

Jo l'estimo i crec que ella també, perquè quan li dic paraules tendres a cau d'orella amb els seus llavis em regala un petó.
Et deixo, amor meu, tinc que partir cap a un lloc on no hi pots venir, però saps que guardo dins meu la teva mirada i m'enduc un ram de colors vius per quan vingui el fred recordar la teva escalfor. 

Les cases antigues

Les cases antigues, com el Ruscall, sempre m'han fet volar la imaginació.

Com devien ser les vides dels que habitaven aquestes cases?

Matrimonis amb molts fills, hiverns llargs a vora del foc, estius a la fresca,la mare feinejant i els menuts amb jocs antics ara oblidats,

somnis de juventut potser fets realitat,moltes preguntes amb difícil resposta, i potser mai trobada.

Estic segur que eren gent amb la saviesa de saber collir del bosc tot el que era necessari, així com del camp, i del hort, i del bestiar que tants esforços havien de fer per obtenir-lo.

De les alegries, potser poques. De les tristeses, potser moltes.

Del amor del fill gran per la filla petita de ca la Malena, una casa de més avall. Amors de tota la vida, dels que perduraran fins que l'última estrella s'apagui.

Dels veïns de més a prop, els de la casa del Sot del Llop, que van a veure quan la feina els hi permet i els hi porten pa acabat de fer, possiblement és una casa amb molta mainada, i una ajuda sempre els hi anirà bé.

De la mare que vol per els seus el millor.

Del pare que treballa sense descans, fins que el sol és pon.

I els diumenges que, amb les robes més noves, feien pas cap a missa a Castanyet o potser el Subirà, una masia de les que hi havia capella i tot.

Quantes vegades havien pujat les escales tot rient, tot plorant.

El bestiar a sota de les habitacions, per donar escalfor les nits d'hivern.

I el cel blau que deixava passar el núvols a tocar de les mans, i els trons que feien que se'n recordessin de Santa Barbara, a una hora de camí.

Potser no era fàcil viure a un lloc així, però vull imaginar que potser van ser feliços.

Hi ha un lloc...

Hi ha un lloc, al bell mig d'altes muntanyes, que pengen les pregàries al vent. És d'aquells petits pobles ofegats per la pobresa, però amb un encant encisador.

Avui, repassant fotografies, m'hi han fet pensar.

Demà penjaré els meus somnis i promeses a dalt d'un lloc ben alt, potser no tan com les muntanyes d'aquest país, però crec que n'hi haurà prou perquè el vent les porti allà on és faran realitat.

Aigua de pluja

Ben volguda aigua de pluja, vina a aviat a regar els nostres boscos i camps.

Vina i refresca les tiges dels arbres adormits pel fred, fes ballar les flors dels ametllers que pateixen per no veure clar el seu propòsit.

Al matí cerco núvols espessos que ens aportin tan preuat regal i no hi veig cap senyal de tu.

Potser és un manera de fer-nos veure el teu valor,

potser hem d'aprendre a fer-ne un bon us,

potser quan obrim l'aixeta tenim que ser conscients del teu tacte, olor i gust i .....estimar-te.

Quan arribis seràs ben vinguda, aigua de pluja.

L'argolla

Si algun dia us ve de gust fer una caminada, podríeu anar fins a Sant Pere Cercada. Es un antic monestir envoltat d'arbres i de molta natura, situat en el terme de Santa Coloma de Farners, La Selva.

El motiu d'aquesta entrada és comentar-vos l'observació de l'argolla que hi ha penjada a la paret de l'entrada.

Us imagineu als lladregots i gent de mal viure que hi hauríem de col·locar avui dia ?

Gent de la corona, creus de Sant Jordi, diputats, ministres, saltimbanquis de diumenge, capellans de color porpra, banquers empolainats...

Estic pensant que ara que és temps de creativitat, tal com ells diuen, que us sembla crear una empresa de fabricació d'argolles?

Jo m'ofereixo a prendre mides, les faria un xic estretes i curtes.

Qui s'encarrega de comprar el ferro??

El Pont

Sovint a la vida ens trobem amb la difícil situació de saber si has de fer un pas endavant.

Poses el peu, et gires per controlar-ho tot, puges un esglaó, poses l'altre peu i de sobte et poses a caminar.

Mires a baix i descobreixes que hi has de posar totes les forces per no defallir en el intent, llavors sense saber com, ja ets a l'altre banda.

Hi ha dies que un pont és un petit passeig.

Hi ha dies que un petit esglaó és un gran problema.

Jo camino i observo la vida amb els seus ponts i els seus carrers, amb els seus obstacles i les seves plenituds.

Així és com m'agrada viure, passant pels ponts amb un somriure i saltant

esglaons com un nen amb sabates noves.