dijous, 29 d’octubre del 2009

A les Tabitas de tot el món.

Aquest relat el vull dedicar als petits dimonis dels barris  més pobres de Kolkata (Calcuta).
que cada dia, al passar per al davant de les seves "cases",em saltaven al damunt, alguns pujant a sobre meu, altres penjant-se dels meus braços, altres estirant la meva samarreta amb mil  somriures i un munt de crits. 
A ells i a totes les persones que amb el seu treball i el seu esforç fan que el món sigui molt millor.




24 d'octubre de 2010, Brussel·les , Nacions Unides.

Assamblea general de compromisaris.

Socis i veritables mandataris de  prestigi van entrant 
al hemicicle, tot fent comentaris del que és la seva vida quotidiana.
Quan ja tot sembla ben posat i es silencien les últimes xerrameques,
el secretari general és disposa a llençar el seu estudiat discurs.
Comença a  moure els llavis quan del fons surt una nena, mal vestida i esprimatxada,
 no més gran de deu anys, 
i en veu alta i clara diu:
Soc Tabita Agum Akech, filla de pastors.
vinc d'una terra vilment assetjada,
La meva mare, assassinada. i el meu pare mort per malaltia.
Soldats vinguts del nord s'han emportat el meus companys de joc.
Collites cremades i el bestiar  mort .
La gana ha fet estralls en el meu poble i la misèria regna per tot arreu.

Vostès tenen el poder, jo només quatre parracs i aquest bastó.
He vingut caminant per camins plens de mort,
i en les meves sandàlies hi duc el fang de la por.
jo no creia en vostès,
però tot hi així, en les meves súpliques demanava ajuda als que viuen
en palaus de ferro i van en carros lluents.

Els hi demano perdó per tan que els  he odiat.
Als assassins de la meva mare, als que, com vostès giren la cara
quan saben qui són els que s'enriqueixen amb les armes.
Els que amb la hipocresia dels rics, posen titelles al davant del meu país.
A tots ells els hi demano perdó.

Abans d'entrar he vist la riquesa que engalana les vostres cases, 
i he sentit vergonya de vosaltres, pobres emmascarats de pols d'or.

Soc Tabita Agum Akech i vinc del sud, de la terra que ningú no veu.

Només els demano que escoltin les meves pregàries,
no vull pena, no soc jo qui en fa.
Vull el pa que m'heu robat i l'aigua que m'heu negat.
Avui, quan acabin de exposar els maldecaps que els ha reunit,
pensin amb la gent que no pot calmar el dolor que els hi ha infringit les bombes
que tan rics els han fet a vostès.

Em dic Tabita Agum Akech, i els hi demano perdó.
els hi demano perdó per tan que els he odiat.

Diuen que un cop va acabar de parlar la nena vingunda dels sud
tothom va abaixar el cap, i és va sentir, molt fluix,
una pregària que venia de fora ,
implorant la pau al món.







dilluns, 26 d’octubre del 2009

Història d'uns vells amants.



Diuen les bones llengües, que hi ha una història 
-que passa de pares a filles i de mares a fills.-
És la història de dos amants que en mirar-se per primer cop
van saber que els seus passos anirien sempre junts

Agafats de la mà, passejaven per la vora del mar.
caminaven sense importar-los cap a on havien d'anar.

Asseguts a les pedres del espadats, s'explicaven somnis d'infants.
Era tan el seu amor que aviat van ser envejats per persones ignorants,
que no sabien com fer de la seva vida i la seva tristor
un poema d'amor.

El poble és va reunir, i decidiren que no podria ser
tanta felicitat .
decidiren posar fi a la màgia dels dos amants i
tancaren a la torre del castell més alt, la noia del vestit blau. 
I embarcaren en un veloç vaixell el noi portador del "mal".

Passaven els dies i ni el vent ni la pluja trencaven el 
dur silenci del que no sap escoltar.
El poble tornar a la seva trista vida i 
l'enveja, amagada en els racons més humits de les cases, feia de l'espera
la seva venjança.

Un dia, a la sorra de la platja va aparèixer una ampolla de vidre que duia una nota a dins.
El paper estava escrit amb lletra menuda, però el missatge era immens:
T'estimo amor meu, aviat vindré a buscar-te.

La gent, rient, va trencar l'ampolla i van llençar el paper al mar.
El vent suau, recollint-lo, l'alçà i el portar a la presonera del castell.
Una llàgrima  signar el feliç moment.
Des de l'alçada veié una vela negra,
sense saber com, ella va saber que era el moment tan desitjat.

Nobles pirates arribaren a la costa,
guiats per el noi portador del "mal".

El poble fou cremat i l'amor alliberat.

Diuen les bones llengües, que qualsevol nit d'estiu,
vora la platja,
és pot sentir dues veus 
que suaument s'expliquen 
somnis d'infants.







diumenge, 18 d’octubre del 2009

les dues habitacions de l'ànima



Es divendres a la nit, intento dormir.
Em poso al llit i poc a poc tanco els ulls.
La son m'ha vençut ...
Vaig per una casa que  s'assembla a la meva i veig dues portes que duen a dues habitacions.

Entro en una.
Hi ha desats tots els bon records; una abraçada de la mare,(tendríssima).El meu primer joguet,(meravellós). 
La meva primera bicicleta, (súper ràpida).El primer petó, (fantàstic).La primera novia,(una deessa).La primera feina,(benvinguda sigui).El primer cotxe, (una màquina).El primer viatge lluny,(com obrir una finestra al exterior i veure que el món és infinit).La primera companya, (l'única). Abraçar  el meu fill,(un moment especial).Agafar un jersei vell, uns texans encara més vells i passejar per la platja de la meva infància, trepitjant la sorra molla d'un matí d'hivern,(plenitud).Una posta de sol,(compartida).El primer cop que vaig sentir una rialla del meu fill,(una llàgrima i un sentit de responsabilitat immens).El retrobament amb un vell amic, (veritable alegria).Haver donat sense esperar res ,(difícil i en contades ocasions, però molt gratificant ).
Passejar sol,perdut, per un barri d'una ciutat estranya (saber qui soc, realment).

Em sento com si flotés per un mar de tranquil·litat 

Entro a l'altre habitació.
El primer joguet trencat,(culpa del meu germà).El primer càstig a l'escola,(culpa del meu company de taula).
El primer desengany amorós,(el cor trencat).La primera borratxera(mal de cap).La mort d'un company(desesperació).Un pas en fals (remordiment).Un sentit de culpa (un estat catatònic ):Una nit sense  dormir (un dia perdut).
 Un noi  en una habitació d'hospital, abraçat a una noia explicant-se els seus secrets, diagnòstic; càncer.
Vuit dies, només vuit dies. (Tristesa).
Mirar amb impotència com la fam i la misèria expandeixen el seu reialme per mig món,(més tristesa).
Em desperto,obro els ulls  i tinc la sensació que m'he perdut en un mar de somnis.
poc a poc agafo  consciència i recordo que avui és dissabte i com cada dissabte haig de fer endreça de la casa.
 Avui començaré per les dues habitacions de la meva l'ànima.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Aquest és el camí que porta a casa.


Aquest és el camí que porta a casa.
Potser a vosaltres us assemblarà un camí com qualsevol,
però és ben cert que si mai us hi perdeu, estareu encantats de haver-lo fet.
Passa per llocs voltats de pins, camps i fonts.
No és massa llarg, quatre quilòmetres i deixes el terra d'asfalt per seguir per un de sorra.
És preferible fer-lo de matinada o bé cap a la vesprada, quan les llums engalanen els marges i la fresca et fa sentir més viu.
Pots anar-hi amb bicicleta o amb cotxe, però és millor anar a peu.
Saludeu als pocs veïns que aneu trobant, els que viuen en aquesta vall solen ser amables amb els foresters, i si us creueu amb una bestiola no tingueu por, segur que elles en tenen més que vosaltres.
I us recomano fer tot el camí sense dir res, pensant i escoltant, respirant i deixant anar la ment més amunt dels arbres que us envolten.
Aquest és el camí que porta a casa.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Esperits del bosc














Qui diu que no existeixen els esperits del bosc.
El que passa és que no tothom els veu.
Nosaltres vam agafar-ne un.
Era d'un blau intens, amb ales fines i llargues potes.
Portava una bossa al costat esquerra i ens va dir, amb veu de follet, que a dins i duia pols d'estrella.
Element bàsic per guarir la melancolia dels enamorats.