La nena de la mirada trista

Per què no em mires noieta ?


Tens les mans al darrera d’aquest cos tan menut i

ajups el cap en senyal de tristesa.



No pateixis, nina.

Estàs en el carrer que duu al portal de l’esperança,

i farem, pas a pas, el camí cap a la llibertat.



Per què no somrius, petita ?

Ja surt el sol i l’aire de la matinada farà volar el teus cabells.

Podràs fer salts i corre amunt i avall.

I amb les teves rialles duràs el nostre somni a tot arreu.

Box nº 6

Box  6 

Estic  a urgències al Santa Caterina, no, ara és diu parc hospitalari Martí i Julià, però m’agradava més Santa Caterina.
Acompanyo a la meva mare ,la visita no és greu, però decideixo anar-hi per estar  més tranquil.
L’espera és llarga, ja se sap quan vas al metge ¡¡
Sempre, en situacions d’espera, intento observar altre gent, imaginar com han pogut ser les seves vides , com seran si són persones menudes, i si són grans, com han viscut la infantesa, la joventut, i com deuen viure aquests  anys d’ esperada tranquil·litat.

Passem a la sala on ens han de  fer la primera visita i al passadís veig una senyora gran asseguda  en una cadira de rodes i dret al seu costat el que sembla que és  el seu marit.
Un senyor ben vestit i amb una mirada trista, que aguanta la bossa de la senyora com si a dins hi portés tot l’amor de la seva vida, amb una mà agafant la cadira i la mirada fixa en la companya de molts anys d’alegries i tristeses.
Per un moment veig que entra dins la sala i seu a la cadira més propera a la porta, tot vigilant.
Dos segons i torna a ser dret al costat, com un soldat fidel al seu lloc de vigia.
Passen les hores i per casualitat des de dins criden a la meva mare i la senyora de cadira de rodes.
Ens diuen a tots dos que ens hem d’esperar a l’altre costat, on hi ha els acompanyants dels pacients, ell sembla perdut, i em diu que no havia estat mai en aquest hospital, per tranquil·litzar-lo li dic que hi anem tots dos i l’acompanyo encantat, fem un cafè i seiem de costat.
Comença a explicar-me la seva vida i jo escolto sense treure cap judici, sense perdrem cap paraula, amb molt de respecte.
És una vida com podria ser la meva o la teva.
Per un instant ens quedem sense dir-nos res i és que jo sé que em vol explicar moltes coses i jo voldria donar-li temps.
Ens tornen a cridar i passem als boxs , no sé perquè en diuen així, sembla que estiguem en una cursa de fórmula 1, perdo de vista al meu company i parlo amb la metgessa que te cura de la meva mare, ens hem de esperar que tinguin els resultats dels anàlisis.
Davant meu, al box 6, hi veig la senyora de la cadira de rodes estirada al llit i dret al seu costat el seu marit.
Vaig a parlar amb ell i el veig més tranquil, demana una manta, fa molta fred, jo el miro i observo meravellat amb quina dolçor abriga el cos menut i arraulit del seu bell amor.
Al sortir els dic adéu i els hi desitjo que tornin aviat a casa, 

i ho desitjo fermament.

El millor regal...

L’altre nit, tornant  de la feina, vaig arreplegar una tempesta  d’aquelles que et fan sentir la natura en estat salvatge.
Dec  fer uns cinquanta  kilòmetres cada dia i tot que al estiu és un plaer anar amb  moto, en les nits com aquesta és quan veus que ets molt petit,
Les gotes de pluja, al reflexar-se en la llum semblaven petits esperits que venien tots a trobar-me, indefens com era damunt del meu cavall de ferro. Els llamps il·luminaven els camps i camins d’un color blanc pur i els trons feien sentir la seva majestuosa potència.
En nits com aquesta i molt sovint penso en un regal que em va demanar una amiga  quan és va assabentar que m’havia comprat una moto per anar a la feina ;
sis-plau, fes-me un regal cada dia,em va dir,
Donem vint minuts de la teva vida i quan vagis amb  moto ves més poc a poc.
En nits com aquesta, i molt sovint penso que és el millor regal que m’han demanat mai.
Gràcies, amiga meva.

La vida passa.....

Jo sóc aquest ,
 ara miro la fotografia i veig que ha passat el temps, molt de temps, o potser com ara diuen tot és relatiu.
Recordo l'infantesa, l'olor de la roba que hem posava la mare, el sabor del primer tast de vi barrejat amb sifó.
la tristesa de la pèrdua del primer company de quatre potes, la primera novia , el primer petó ...
el primer viatge.
Quantes coses que han passat ¡¡¡
Mirar fotografies és el que té, recordes.
I la melangia s'apodera de l'ànima.
Però com deia, tot és relatiu, ara la roba també fa una olor especial, el vi també és bo i el company de quatre potes em recorda als que ja no hi són i la companya m'ha ajudat a madurar en l'amor i els petons sempre tenen quelcom d'especial.