dimecres, 23 de novembre del 2011

Benvinguts

























Benvinguts.

Benvinguts sigueu al món dels somnis.
Passeu, passeu, sereu rebuts amb dolços i caramels, us enlluernaran les estrelles i poc a poc us sentireu enduts per el vent.
La casa que us obre les portes de bat a bat no hi ha reixes ni entrebancs, només tobogans i garlandes.
Missatges de bons propòsits penjats als arbres i cançons per treure la mandra als que tinguin son.
No feu maletes, allà on us dic jo no hi fa falta res, unes mans per acaronar les flors i uns llavis per fer petons.
Deixeu les pertinences endreçades i fem camí cap el circ de la il·lusió. Seguiu el cor que allà on us porti hi ha la pau tan desitjada.
I no us oblideu d'una cosa molt important, no porteu la rancúnia i la por, deixeu-la a qualsevol cantonada i camineu lleugers que la vida és vostra.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La pluja


La pluja neteja els carrers de la pols dels dies secs,
cau sense fressa i esbandeix totes les consciències.
Camino sense cap escut, vull que tot llisqui avall
cap a en un món de fantasia i deixo que els somnis, com gotes d'aigua,
s'emportin el meus pensaments obscurs.





dijous, 10 de novembre del 2011

Per tu.
























Aquest és un racó de casa, el que m'ha inspirat a escriure aquest post. Casa nostre és senzilla, però per nosaltres té un valor incalculable,com casa vostre, com hauria de ser per totes les persones d'aquesta terra.
Passo per davant d'aquest petit moble cada dia i us prometo que cada dia em sorprèn la sort que he tingut.
Aquesta setmana ha sigut l'aniversari d'una persona que fa molt que camina al meu costat, per ella he escrit.

Per tu,

Per la teva mirada que entra dins meu
com  els sentiments,  sense cap paraula.
Per les carícies que m'has donat i jo he guardat en el calaix de la meva ànima.
i el petons que podria classificar de mil maneres diferents.
Per les vegades que m'has perdonat,
i per les llàgrimes que han lliscat riu avall, cap el mar de la tolerància.
Per les rialles, moltes,
i  els pocs silencis, que ens han fet més forts.
Per les sacsejades i les victòries,
i el suport incondicional, sense demanar res.
Per les abraçades que m'han acaronat la pell
i tots els meus somnis fets realitat.


Per tu, amor meu,
Perquè la vida sense tu seria com un dia sense aire, sense aigua i sense sol.


Montserrat Roig

M'agrada aquesta foto teva,
el somriure, la mirada,
dius tantes coses.
I les paraules  escrites per tu,
Com t'ho podria dir ?
Avui és un dia trist, perquè sabem que faltes tu.
Però sé que a la nit, el teu estel dibuixa infinites frases
que ens donen forces per llegir, escriure i observar la vida.
Gràcies Montserrat, per haver existit.

dilluns, 7 de novembre del 2011

La balança.
























De bon matí tinc el costum de mesurar les feines que tinc que fer durant el dia.
Les de bon fer a un costat, les més difícils a l'altre.
Les que em passaria tot el dia i estaria encantat de dedicar tota la meva força,a un lloc.
Les que em vull treure de sobre com més aviat possible, a un altre.
Les que desitjaria fer i no em queda temps real a un plat de la balança.
Les que haig de fer, sigui com sigui, m'agradi o no m'agradi, a l'altre plat.

Fins que arriba el dia que veig clar que la balança soc jo, i puc mesurar la meva vida cap un costat o cap a l'altre.
Només haig d'afegir el pes de la voluntat i la fermesa de les meves idees allà on vulgui jo.


dijous, 3 de novembre del 2011

Quan sigui gran...




Quan sigui gran miraré al davant i m'enfrontaré als fantasmes del passat, posaré cada fulla caiguda en el seu lloc i així podré descansar de tan feixuga feina.
Pas a pas aniré endavant gaudint de totes les il·lusions guardades en el rebost de l'ànima, somriuré a les penes i ploraré a les alegries. Perquè ara sé que després d'un revolt hi ha una aventura, un somni realitzat o un tresor per descobrir.
Quan sigui gran recordaré als amics, als amors i els poetes que amb llurs versos m'han fet la vida més planera.
Si pogués viure eternament, us convidaria a caminar pel camins de la felicitat.

dimarts, 1 de novembre del 2011

La capsa de llautó.




Avui vull explicar un conte.
Pels que els hi agradi escoltar relats de coses que han passat o poden passar.

Hi havia una vegada un nen petit a qui la mare li feia un munt de petons.
Tants ni va arribar a fer que aviat va perdre el compte.
Quan sortien de casa, quan la mare arribava de treballar, abans de fer mig diada, quan se'n anava a dormir, quan la lluna sortia i quan el sol deia bon dia.

Però arribar el dia que el nen és va fer gran, aquella edat que ni soms  grans ni soms petits, però tot és torna diferent. I li feia vergonya que la mare, tan pesada, li fes petons davant de tothom. Els nens a l'escola se'n reien descaradament i els altres pares comentaven que no calia tan de petoneig, que una mare ha de saber quan i com, que després  els nens surten com surten, mimats i consentits.

La mare, veient la incomoditat del seu fill, va decidir que per cada petó que ella no pogués fer, posaria un pètal de flor blanca dins una capsa de llautó.

I així van anar passant els anys, i el nen es va anar fent més gran.
El sol és va pondre moltes vegades i la lluna plena va il·luminar la nova llar que va formar.
Va ensenyar els seus fills a caçar grills, a fer rodar les rodes de la bicicleta, a saber classificar les fulles dels arbres, a no fer mal a cap bestiola, a fer cabanes amb branques seques i fulles de falguera i a creure amb fades i follets.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.

Un dia, asseguts al portal de casa els hi va portar una capsa de llauna.
Al obrir-la una olor dolça va omplir l'aire que els envoltava.Al mirar dins van veure un piló de pètals blancs i una nota escrita amb lletra gran que deia: Aquí hi ha tot l'amor que no et vaig poder expressar, un pètal per cada petó.

Aquest és el regal que un dia vaig rebutjar, va dir el pare amb ulls negats, és l'amor de la meva mare i ara quan veig una flor penso amb ella amb la recança de no haver-li acceptat tot el que abans havia ignorat.

Ara dona milers de petons als seus fills i ells saben que no han de voler que ningú guardi l'amor en cap capsa de llautó.