dimarts, 21 d’agost del 2012

Per tu, mare.



Ara puc escriure, fins ara m'ha sigut difícil.


I el primer que puc teclejar és per a tu, mare.

Recordo els teus passos petits i ràpids,

feinejant sempre per tot arreu.

La teva veu, prou potent per sentirte encara ara.

Les teves mans... com recordo les teves mans.

Els últims dies et vaig poder mimar, donar i sentir el teu petit batec del cor.

Ara que ja no hi ets em pesen els dies que no vaig estar prou per tu.

Les coses absurdes que no haurien de passar mai al davant dels sentiments.

Recordo l'últim ball, a la teva habitació mentres t'aguantava per canviar el llençols, com una nina, com la meva fada que has sigut sempre.

L'últim petó, el que va volar cap el petit estel dins la meva nit, dins el meu particular univers.

Ara camino per camps daurats pel sol,

somio que m'abraces, i una dolça llàgrima, l'única que arribarà on la mar acarona les ànimes et duu tot el meu amor.

Gràcies, mare. Per donar-me la vida.