Sovint és tan la disbauxa dins el meu cap que he de fer un pont entre la
realitat i els desitjos.
Tot
són festes i rialles de llautó, després veig que la mar de la desesperació ha dut una flor
marcida a la sorra de la nostre dignitat.
Sento
la culpabilitat com una llosa immensa damunt meu...
i
seguirem així, pels segles dels segles.
Podrem
algun dia, mirar-nos els ulls sense por de que s'ens vessin
llàgrimes de penediment ?
