dilluns, 29 d’octubre del 2012

amb les sabates velles



Amb les sabates de fa uns quants anys, velles però còmodes, les d'anar pel bosc, les sabates de no pensar en res.
Amb la cervesa mig buida i el cap ple de records, contemplo el meu poble, la muntanya que m'ha vist créixer, Argimont al fons, i més enllà el mar.
Paisatge de la meva vida, carreteres noves, camins vells.
Silenci i el vent que ve del nord.
Silenci i el sol que poc a poc decau.
Silenci i els núvols blancs dibuixats sobre un fons blau immens.
Ara sóc jo, al mig del meu món i no puc deixar-lo anar.
Omplo el meu cos d'energia i se que quan el vent, el sol i els núvols estan en equilibri, la meva ànima està al seu lloc.

divendres, 19 d’octubre del 2012

L'aigua del oceà..


Aquests dies he pogut parlar amb una monja budista i mentres caminàvem em va donar un consell:


La ment és com l'aigua del oceà, si està revolta, amb moltes onades, no veus el que hi ha al fons,ni els peixos, ni les roques, ni els coralls de colors.

Si està en calma, com un llac tranquil, veus el que hi ha dins teu i en gaudeixes.

Sovint tinc la necessitat de poder veure els sentiments i posar-los en ordre, i fer-los meus una altre vegada.

Vam acabar la xerrada amb un somriure i una encaixada de mans molt sincera.

Quan tornava a casa vaig pensar que gaudeixo cada moment de la meva vida i quan conec persones com ella, penso que cada dia surt el sol i en dono gràcies.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

cavall blau


Si veieu un cavall de color blau digueu-li que m'esperi.
Aniré a buscar la meva ànima, perduda en un mar de bogeria.
Per platges blanques, amb sorra immaculada i espuma de color confús.

Si veieu un cavall blau, sis-plau digueu-li que s'aturi al meu costat, cavalcaré amb ell cercant la meva preuada pau.

Aniré per terres desertes i camps llaurats pel vent.

Per cels tacats d'estels i nits amb olor de mel.

Si veieu un cavall de color blau....

digueu-li que s'aturi.


dilluns, 15 d’octubre del 2012

On les muntanyes toquen el cel...


Recordo perfectament aquest dia.
En un país on les muntanyes toquen el cel em vaig sentir petit al veure la immensitat de la natura.

La serralada del fons, amb cims molt alts, com guerrers de guaita vetllant per la pau del seus fidels companys.

El vent valent i fred que ens ajudava a fer volar estels i jo, immensament feliç en saber que tot tornava a començar.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Diners robats..

Aquest dies he estat recopilant informació i papers antics.
Mireu si tenim raó els catalans i aquí us deixo una mostra de la nefasta història que em patit.
La meva àvia, va quedar vídua abans de la guerra, amb el meu pare que era petit i dos fillastres que van morir a la guerra, un a València, l'altre a la batalla del Ebre.
Un cop vam ser vençuts per les tropes franquistes i espanyoles, els feixistes van fer passar un ban per el poble dient que havien de portar els diners que tinguessin a casa al banco hispano colonial.
La meva àvia, espantada els hi va portar tots, agafada de la mà del meu pare  que era un infant, al esmentat  " banco ".
D'aquells diners mai més van veure res.
Dels germans del meu pare, tampoc.
De la por que van patir després, ho sabem tots.
Ara podria posar molts mots, moltes paraules plenes d'odi, només posaré una frase:
Aneu a casa vostra, espanyols. Deixeu el meu poble en pau que en el balcó de casa i oneja una bandera. Sabeu quina?
La de la Llibertat ¡¡

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Perdut...







































Aquesta foto està feta el 2004, a Calcuta. Em va impresionar la mirada, el seu cos prim i l'ordre que hi havia en la seva petita "casa".
Quan estic trist, abatut i em sento amb poca força per tirar en davant, recordo a la gent que he vist pel món.
I la rabia em dona força.
Quan vaig veure'l em va venir al cap el que pensaria jo si estigués en el seu lloc.


Perdut, mig mort de fred, amb la gana clavada com un ganivet en l'estómac, cerco el que hauria de ser la meva pau.
Tinc els ulls negats de plors, i potser quan surti el sol la meva barca podrà sortir del moll.
Fins arribada aquesta hora, contemplo les petites onades que mouen el meu cor.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Tinc por d'obrir la porta, pel que em pot passar.

Por de deixar anar els meus sentiments. I per això em faig fort darrera una gran muralla infranquejable.

Més tard, cap a la vesprada, la porta s'obre i els temors fugen amb l'aire de la nit.

Els meus sentiments són vostres, i les meves pors seran vençudes amb la única arma que tinc,

la clau de tot.

La vostra amistat.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Dona i de ferro.





Fa uns dies vaig entrar a ca la Sargantana on hi havien unes fotos de escultures de ferro. Més tard buscant fotos vaig trobar aquesta d'un viatge.
Amb el permís de la Sargantana i amb homenatge a totes les dones,
penjo aquesta foto perquè és de ferro i és dona.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Allà on viuen els àngels



Vull viure a prop dels núvols,
on habiten els àngels.
Escoltar la seva veu i amb la serenor dels homes savis,
contemplar les valls dels desvalguts.
Fer que la meva vida sigui acaronada per tu, bona amiga,
com el vent afalaga les tiges de blat.
Obrir de bat a bat les finestres i sentir la teva olor,
olor de infantesa, perfum de casa meva.
Obrir el meu cor i sentir que estic viu, per deixar-ho escrit
allà on habiten els àngels.