Por de deixar anar els meus sentiments. I per això em faig fort darrera una gran muralla infranquejable.
Més tard, cap a la vesprada, la porta s'obre i els temors fugen amb l'aire de la nit.
Els meus sentiments són vostres, i les meves pors seran vençudes amb la única arma que tinc,
la clau de tot.
La vostra amistat.
Pep sempre em (ens) tens aquí, ja ho saps!.
ResponEliminaTots hi deixem sentiments, perquè és el que som, cors de colors...de vegades més foscos, de vegades plens de llum.
Aferradeta ben forta, amic!!
Tu tens por. Jo tinc por. Qui no en té? S'han de vèncer... diuen.
ResponEliminaTens una clau. Aprofita-la. No tothom en té, i la porta segueix tancada.
Pep, jo també hi sóc! I jo també tinc por moltes vegades... compartir-la ja és molt. Per això són els amics... la por fuig quan troba aquesta clau potent de l'amistat.
ResponEliminaGràcies per ser-hi per compartir sentiments i aquests sinceritat i sensibilitat. Fas créixer la confiança...
Una abraçada.
Per cert quina porta més preciosa!!!!
Per la nostre part,la tens tota.
ResponEliminapetonets.
Saps, a mi em fa més por tancar portes que obrir-ne...Si l'empenys, sempre pots trobar a dins alguna bona sorpresa, però quan les tanques, és difícil tornar-les a obrir. També m'apunto a compartir l'amistat.
ResponEliminaCom diu la Carme, una porta molt artística aquesta!!!(per dibuixar-la Carmeta)
Petons.