Voldria
saber que tinc que pensar, que tinc que dir i que tinc que escriure.
Un
noi de quaranta sis anys ha tingut un accident mortal fent
barranquisme.
Era
un trosset de la meva juventut, era el germà d'un molt bon
amic i amb ell vam viure moments que no es poden descriure.
Com
tu o com ell o com jo, tots tenim els nostres minuts de la vida que
no passen en va i que seran escrits al llibre de la nostra
existència, com l'aire que omple el meu cos, respiro els
records d'aquells dies.
Passejo
pel camí fresat i quantitat de fulles voleien com els meus
pensaments vers ell i els que ja em falten.
Sentir-se
viu, sentir-se morir. Tinc una barreja de sentiments que em deixen
abatut, temps de núvols grisos i immensa tristesa.
Perdoneu
les llàgrimes vessades,
perdoneu
les balades que surten de les meves pobres paraules.
Si
la meva existència es mesurés amb flors,
si
els meus amics fossin com arbres,
si
la pena fos mesurada amb crits.
Tu
saps que un ram de flors és per tu,
i
l'arbre que duu el teu nom és molt a prop del meu camí.
I
crido, crido fort. Perquè la pena que tinc és molt
gran, Nino.
Ets
el germà del meu amic, i has sigut un tresor que guardaré
en el meu cor, junt amb les coses que més estimo.
