divendres, 30 de novembre de 2012

Al meu amic Jordi Nino



Voldria saber que tinc que pensar, que tinc que dir i que tinc que escriure.
Un noi de quaranta sis anys ha tingut un accident mortal fent barranquisme.
Era un trosset de la meva juventut, era el germà d'un molt bon amic i amb ell vam viure moments que no es poden descriure.
Com tu o com ell o com jo, tots tenim els nostres minuts de la vida que no passen en va i que seran escrits al llibre de la nostra existència, com l'aire que omple el meu cos, respiro els records d'aquells dies.
Passejo pel camí fresat i quantitat de fulles voleien com els meus pensaments vers ell i els que ja em falten.
Sentir-se viu, sentir-se morir. Tinc una barreja de sentiments que em deixen abatut, temps de núvols grisos i immensa tristesa.
Perdoneu les llàgrimes vessades,
perdoneu les balades que surten de les meves pobres paraules.

Si la meva existència es mesurés amb flors,
si els meus amics fossin com arbres,
si la pena fos mesurada amb crits.
Tu saps que un ram de flors és per tu,
i l'arbre que duu el teu nom és molt a prop del meu camí.
I crido, crido fort. Perquè la pena que tinc és molt gran, Nino.
Ets el germà del meu amic, i has sigut un tresor que guardaré en el meu cor, junt amb les coses que més estimo.

4 comentaris:

  1. les coses passen i no ho haurien de fer, però no hi podem lluitar. Toca continuar amb la mancança i sobretot fer-ho amb enteresa, qui se'n va no vol deixar als seus amb pena.
    Ànims i endavant, tot continua

    ResponSuprimeix
  2. Com diu Joan "qui se'n va no vol deixar als seus amb pena.
    Molt d'anim.

    ResponSuprimeix
  3. Em sap de molt de greu Pep, algunes pèrdues ens deixen sense esma per reaccionar...Jo pensaria, que malgrat tot, se n'ha anat fent el què li agradava, diria que sempre conservaré ven vius els moments compartits, i escriuria el què el cor em dictés en aquest moment...Segur que les llàgrimes desdibuixarien algunes lletres.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. És sentir-se morir en cada una de les seves absències, un trosset de nosaltres se´n va amb ells. No és just per ells, no és just per als que els enyorem. La mort mai ho és. No podem escollir l'hora i potser per uns seria "més just" que per altres, però no podem triar el moment.
    Només podem recordar-los, estimar-los i guardar el petit tresor d'haver-los conegut, d´haver compartit amb ells vida.

    Aferradeta ben forta, nin.

    ResponSuprimeix