dissabte, 29 d’octubre del 2011

Caminar, cridar i sentir.
























Faig un pas, el camí és molt planer, massa i tot.
Deixo de pensar i un vent fred em fa sentir paraules que no vull escoltar.
Tanco els ulls i veig un núvol vermell que em recorda tan fràgil que sóc.
Crido per no sentir veus que m'escridassen, i em diuen que toqui de peus a terra.
Camino amb lleugeresa per no caure en la monotonia de viure per poca cosa.
Ara el sol m'escalfa l'esquena i amb certesa sé que tinc que aprendre a estimar tot el que m'envolta.