Amb les sabates de fa uns quants anys, velles però còmodes, les d'anar pel bosc, les sabates de no pensar en res.
Amb la cervesa mig buida i el cap ple de records, contemplo el meu poble, la muntanya que m'ha vist créixer, Argimont al fons, i més enllà el mar.
Paisatge de la meva vida, carreteres noves, camins vells.
Silenci i el vent que ve del nord.
Silenci i el sol que poc a poc decau.
Silenci i els núvols blancs dibuixats sobre un fons blau immens.
Ara sóc jo, al mig del meu món i no puc deixar-lo anar.
Omplo el meu cos d'energia i se que quan el vent, el sol i els núvols estan en equilibri, la meva ànima està al seu lloc.
Tant de bo haguèssis posat la ampolla mig plena....ja seria el top de l'equilibri. Bona setmana
ResponEliminaUna bona manera de descansar miran aquet precios paisatge.
ResponEliminaSort que pots sentir que l`ànima és on ha de ser.
ResponEliminaL´equilibri al teu voltant ajuda a conseguir-ho i com ha dit en Joan, millor l´ampolla mig plena...
Bones festes i bona nit de lluna!.
Aferradeta, nin.
Enhorabona, tenir l'ànima al seu lloc és una gran cosa...
ResponEliminaUna abraçada!
Les sabates velles ens permeten reviure els temps passats, tornar a resseguir els camins amb el record i si mentre, podem contemplar el paisatge de la nostra vida i ens acompanya el silenci i un suau vent, és un moment perfecte per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i en pau amb l'univers...
ResponEliminaPetons.