Avui
el matí tot era diferent.
I
és que han alliberat a una amiga..
Intento
abocar tot el que sento i no puc..
Avui
sóc feliç..
Feliç
perquè en el meu petit món ha plogut
llàgrimes
d'alegria.
Sabeu
el que és riure i plorar a l'hora?
És
tan immensament gratificant que no ho puc posar per escrit perquè
els ulls negats no em deixen veure les lletres.
Em
sento ric, tan ric que us podria fer milions d'abraçades i no
acabaria mai.
Perdoneu
el meu esclat de bogeria, però us ho volia explicar...
Doncs milions d'abraçades, Pep!!!
ResponEliminaSuposo que et refereixes a les dues noies alliberades, que avui ja han arribat a casa...
ResponEliminaGairebé dos anys de patiments, tan per elles com per qui les estimava i una gran tristesa per tothom qui té bon cor...No m'estranya gens aquest esclat, jo diria d'alegria... Malgrat tot ha estat un final feliç...
Petons solidaris, Pep.
PD: Em sembla que tu ets l'anella que em precedeix a la cadena solidària. Procurarem que no es desfaci.
si és la que em penso....moltes felicitats per ella i tota la seva família, vint-i-un mesos han de ser molt llargs
ResponEliminaEl teu escrit transmet tanta felicitat com la que senties en fer-lo. Bé, potser no tanta, perquè pel que dius la sensació era fantàstica, producte d'una gran notícia, així que no podem fer més que alegrar-nos per tu i la teva amiga. Molts ànims!
ResponEliminala teva bogeria contagia...
ResponEliminagracies per deixar-nos compartir-la
moltes abraçades
Ens arriba, jo penso que tal com ho sents, Pep!
ResponEliminaAquest plorar i riure alhora, ens ho fa més fàcil, totes les teves paraules, i a més, la llum que transmet la foto que has triat per aquest sentiment.
Aferradetes, fins que diguis prou!! :)
no tenia el gust de conèixer el teu blog ....però em permeto enviar´te una abraçada a canvi també d'una teva...
ResponEliminacomparteixo els teus sentiments
Felicitats per les vostres proeses.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina