Tinc sort..

Tinc sort.

La pujada ens fa suar de valent i les dificultats són enormes.

Però sento el teu alè prop meu i això em duu la força fins a l'ànima.

Pas a pas guanyem l'alçada i la por a defallir desapareix.

Tinc sort de tenir-te.

Al cim veurem el món tal com és i segur que pensarem que ha valgut la pena fer el camí junts.

Aquesta foto vaig fer-la pujant al Nou Creus, no conec aquesta parella, ni sé si pujaven al mateix cim que jo, però em va captivar l'harmonia dels seus passos, l'esforç i sobretot la complicitat d'ells dos.

cases velles, papallones de colors...

Això és l'entrada de Can Serrallonga.

Aquí hi va anar a viure en Joan Sala i Ferrer quan es va casar amb la pubilla d'aquesta casa. Ja no queda quasi bé res del sostre i l'interior està en un estat lamentable.

Sempre que passo per cases velles com aquesta, penso amb la vida que hi ha hagut a dins. Les rialles, les pors, les malalties, els sopars, la pluja i el sol que han vist caure i sortir des de la finestra de la cuina, des de la porta, des del llit.

I ara ja no hi ha res.

I la vida passa per tothom i el temps s'enfila per les parets tal com fan les heures.

Potser les històries no escrites voleien pel bosc com papallones

de colors.

Potser només cal observar-les i aprendre d'elles.

milions d'abraçades...

Avui el matí tot era diferent.

I és que han alliberat a una amiga..

Intento abocar tot el que sento i no puc..

Avui sóc feliç..

Feliç perquè en el meu petit món ha plogut

llàgrimes d'alegria.

Sabeu el que és riure i plorar a l'hora?

És tan immensament gratificant que no ho puc posar per escrit perquè els ulls negats no em deixen veure les lletres.

Em sento ric, tan ric que us podria fer milions d'abraçades i no acabaria mai.

Perdoneu el meu esclat de bogeria, però us ho volia explicar...

L'aferradeta que més m'agrada...

Aquesta, segur..
És senzilla, però la ferradeta ( com dius tu) és amb sentiment.
Pel que vam viure, i vam sentir.
Perquè primer es miren, i jo crec molt amb les mirades.
Perquè s'abracen sense por, perquè no tenen por de perdre res.
Perquè jo sempre li deia coses a l'orella i ella tancava els ulls quan ho feia.
Perquè hi ha un munt de coses per explicar i quan t'abraces tot queda dit.
Per això i moltes coses més, és la que més m'agrada.

Gràcies Sa Lluna, per fer que el dia acabi be.

Benvinguts...

Vaig anar a casa d'uns amics i al entrar vaig veure aquest escrit.




Us el poso perquè sapigueu que també el meu espai aquí, també és casa vostre.

vull que porti el teu nom....

Ara que els ocells ja han arribat,

ara que el dia és més clar,

i ara que la mar està amansida,

vull que la nostre barca porti el teu nom.

Que cap onada ens obligui a tornar enrere,

perquè allà on et vull dur és la terra que tan em estimat.

la por de perdre-ho tot....

Fa pocs dies una noia em va explicar un conte, i diu així:
Hi havia una vegada un nen, fill d'un home ric, que s'avorria molt en el seu palau de marbre i bells jardins.
El pare pensant que era el millor pel seu fill va decidir que el portaria uns dies a casa del home més pobre de la vall, que tot i ser pobre veia com el seu progenitor era prou feliç.
El nen del home ric va passar-hi més dies dels previstos, veient el seu pare que no tornava casa, va decidir anar-lo a buscar.
En arribar a casa del home pobre va preguntar al seu fill com li havia anat.
La resposta va ser sorprenent.
Mira pare he arribat a la conclusió que som pobres, molt pobres.
Perquè fill ??
Dons mira quan anàvem corrents pels camps, pujant per muntanyes, baixant per rius d'aigua fresca, dormint al ras, el meu amic m'ha dit que tot el que veiem, muntanyes, rius, estels, tot era seu, però que ho compartia amb mi.
Com pots veure, nosaltres som pobres, perquè no podem compartir res per la por de perdre-ho tot.