A la Llibertat

La fredor d'una mirada,

una llàgrima als ulls i una pena la cor.

La paraula no fa fugir la tristesa,

i la manca de felicitat endureix la ment.

Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,

i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.

No tinc poder per trencar el barrots,

ni fe per canviar el món.

Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,

si algun dia ens veiem en un altre estel, 

faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.

A la senyora Conxita.

Fer memòria és un exercici de voluntat.

Sempre dic que no en tinc, no em recordo de les coses més banals i això comença a ser preocupant, però 

sempre ho he sigut de despistat i per sort la gent que em coneix ja sap com sóc.

Ara be, quan ja fas més oblits del que és normal, tothom et mira desconfiat.

Llavors penso que tinc que posar-hi voluntat i ves per on començo a anotar les coses en papers, petites notes que per acabar-ho de adobar és van barrejant,

 i perden l'ordre establert que tan bé va per acabar realitzant totes les tasques encomanades.

Una agenda ¡¡  em diu algú del meu costat, una agenda es l'eina ideal.

No, li dic jo. Ja en vaig tenir una i quan ho tenia tot anotat la vaig perdre.

Quin enrenou tot plegat, a més has de tenir la paciència de ser constant ¡¡

En aquell moment passa la senyora Conxita, que porta el seu net agafat de la mà, i al veurem tot preocupat, em diu:

No pensis tant, fes el que has de fer en el moment precís i demà faràs com jo, et recordaràs del més important i de les persones que realment t'importen,

i pensaràs en els somnis de joventut 

i les coses més banals deixaran d'existir.

Gràcies, senyora Conxita ¡¡

Aquesta flor és per a vostè.

Ni una engruna

llac Tangrela

Ni una engruna.

A l'hora de dinar vaig fer arròs blanc amb un sofregit de ceba i carn picada que  per cert em surt prou bé.

Dino més d'hora que la resta de família,  començo a treballar per la tarda i això em dona temps per pensar amb 

les meves coses.

Al recollir els últims grans d'arròs del plat em ve a la memòria el record  d'un moment que no puc oblidar.

Fa un temps vaig estar a Bobo-Dioulasso, segona ciutat més important de Burkina-Faso, vaig anar-hi amb la meva dona, convidats per una companya que és filla d'aquest bonic país.

Va ser un viatge per no oblidar, tinc gravat al pensament cada persona que vaig conèixer, cada instant i cada paisatge.

Però hi ha un episodi especial que tinc present i que ara us l'explico.

Era al mig dia i havíem anat a comprar cuscús amb pollastre , el nostre menjador era la terrassa de la botiga d'en Malik ,un amic de la nostra companya.

Fèiem rotllana amb el menjar al mig i de sobte vaig veure un nen que devia tenir uns deu o dotze anys en un racó recolzat en una barana. Ens mirava amb ulls trists i semblava no tenir esma per res.

Quan vam acabar  en Malik es va aixecar sense dir-nos res i li va oferir el que ens havia quedat.

Vaig veure com el nen s'ho posava a la boca amb desfici, amb una barreja de por i de fam acumulada, escurant cada gra de cuscús, cada

engruna de pa com si fos l'últim mos que faria aquell dia.

En acabar va marxar i en Malik em va dir:

No hi ha moltes esperances de vida per els nens del carrer.

Vaig fer una promesa, mai mes llençaria una engruna de pa a les escombraries, ni una engruna.

I així intento fer-li entendre en el meu fill i a tothom que seu al meu costat.

Al amic.

Al passar per el camí que torna a casa he vist el ram de flors marcit al terra,

conec el lloc i sé del arbre immens que hi ha a la vora del riu.

Com un gegant em mira, mou les branques amb gest amic i 

amb un breu murmuri em diu el perquè és allà.

És l'alegria i la tristesa, és la vida i la mort.

Ets tu i soc jo.

Et recordem company.

15 de setembre de 1973

Un dissabte al vespre vaig entrar en un bar a Girona a fer un mos, i tot esperant el meu torn de demanda vaig fullejar el diari, després d'uns quants anuncis i articles que no em feien el pes, vaig arribar a una notícia que potser no m'esperava.
El titular deia així : Victor Jara ja marxa per un ample camí.
La crònica explica, en resum, qui va ser Victor Jara.
Cantautor molt compromès amb el govern d'Allende que fou derrocat per l'assassí Pinochet.
Però el que més em va colpir va ser quan la seva dona  Joan  recorda el moment en què va reconèixer el seu cadàver.
Va ser torturat per funcionaris de l'exèrcit i executat pels seus captors el dia 15 de setembre de 1973.
El informe de l'autòpsia consignava que el cadàver tenia 44 trets.
Joan va ser obligada a enterrar-lo el mateix dia, cosa que va fer de manera anònima al costat d'un amic que va caminar amb ella desprès del fèretre, fins a un humil nínxol del Cementiri General de Santiago de Xile.

Des d'aquest espai de casa meva, voldria oferir-li un petit homenatge a ell i a tots els que han estat torturats i morts per cabdills de la ignorància i monstres de la humanitat.


Roig de sang i llum d'esperança.


El cel que m'acompanya em parla de una vida passada 
i un present  que ja és aquí.
De la vida passada vull oblidar la mort i recordar els somnis d'igualtat.
Del present, oblidar els assassins i recordar els que van lluitar per la llibertat.


Roig de sang i llum d'esperança.

Les pomes del ciri

Olor a roses i delícies,
colors suaus i lluents,
varietat de formes - tants que vulguis,
son símbols d'una vida valent.

Casualitats que no ho son,
no controlats "genèticament",
no només per al nostre gust,
sinó per a gaudir-ne tothom.

Son una autentica temptació,
- a les hipocresies una provocació,
fora de la nostre imaginació,
sorprenen perquè son com son.

Petits rebels,
dintre un mon de normatives,
i de pes i de laca només,
demostren la facilitat de la mentida.

Son un indesitjable record,
de que la vida pot més que l'humà,
de que les torres de Babel,
també son efímers.

Obro la mà cap aquesta poma antiga,
i sí, me la menjo,
assaboreixo la seva carn blanca,
amb tots els meus sentits.

Abans, de petita,
en menjava moltes de diferents,
cada una un regal meravellós,
cada mossec una petita aventura.

I ara on son?
Faig un pas i surto,
d'aquest paradís dels records,
però espero tornar-hi algun dia.




Autora : Brigitte.

A la terra que m'acull

Caminant cap amunt veig les passes dels amics,

Em giro i observo les mirades dels que em precedeixen.

Estenc la mà i demano ajut.

Cap obstacle per els meus, cap mur de pedra per a ningú.

Obro el braços i un petó a la galta de la meva estimada m'omple de força.

Un vent vingut del nord em fa tremolar de fred, però el meu cor és valent.

Les cames senten la força del seu batec i m'impulsen cap el cim.

Refaig amb la memòria els instants durs de la meva vida, i estenc la mà.

El camí és fa més plàcid, els perills s'allunyen i tot plegat està amb perfecta harmonia.

Dono gràcies als amics, al meu amor i a la terra que m'acull.