dissabte, 13 de març de 2010

A la Llibertat

La fredor d'una mirada,
una llàgrima als ulls i una pena la cor.

La paraula no fa fugir la tristesa,
i la manca de felicitat endureix la ment.

Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,
i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.

No tinc poder per trencar el barrots,
ni fe per canviar el món.

Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,
si algun dia ens veiem en un altre estel, 
faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.

4 comentaris:

  1. "No tinc poder per trencar el barrots,
    ni fe per canviar el món."

    Tantes vegades m'he sentit així, en tant s ocasions, que aquest poema l'hagués pogut escriure jo, un munt de vegades... però no ho he fet, a tu t'ha quedat molt intens, molt autèntic.

    ResponSuprimeix
  2. Pep
    Cada um de nós tem poder/capacidade de mudar o mundo... na medida do amor que comunicamos, vivemos e transmitimos ao outro. EU não tenho poder, mas eu contigo, com "o outro" à minha volta, ajudo o meu bairro, o meu prédio, a minha cidade. Acredistas nisto?
    E Deus presente, sempre!
    Um abraço

    ResponSuprimeix
  3. A mi també m'ha colpit la frase que ha destacat Carme, no tinc poder per trencar els barrots...
    Però potser, si som molts, podriem aconseguir la força per trencar-los, i augmentar la fe per canviar el món.
    Preciós escrit Pep.
    Una abraçada des del PV

    ResponSuprimeix