A la senyora Conxita.

Fer memòria és un exercici de voluntat.

Sempre dic que no en tinc, no em recordo de les coses més banals i això comença a ser preocupant, però 

sempre ho he sigut de despistat i per sort la gent que em coneix ja sap com sóc.

Ara be, quan ja fas més oblits del que és normal, tothom et mira desconfiat.

Llavors penso que tinc que posar-hi voluntat i ves per on començo a anotar les coses en papers, petites notes que per acabar-ho de adobar és van barrejant,

 i perden l'ordre establert que tan bé va per acabar realitzant totes les tasques encomanades.

Una agenda ¡¡  em diu algú del meu costat, una agenda es l'eina ideal.

No, li dic jo. Ja en vaig tenir una i quan ho tenia tot anotat la vaig perdre.

Quin enrenou tot plegat, a més has de tenir la paciència de ser constant ¡¡

En aquell moment passa la senyora Conxita, que porta el seu net agafat de la mà, i al veurem tot preocupat, em diu:

No pensis tant, fes el que has de fer en el moment precís i demà faràs com jo, et recordaràs del més important i de les persones que realment t'importen,

i pensaràs en els somnis de joventut 

i les coses més banals deixaran d'existir.

Gràcies, senyora Conxita ¡¡

Aquesta flor és per a vostè.