llac TangrelaNi una engruna.
A l'hora de dinar vaig fer arròs blanc amb un sofregit de ceba i carn picada que per cert em surt prou bé.
Dino més d'hora que la resta de família, començo a treballar per la tarda i això em dona temps per pensar amb les meves coses.
Al recollir els últims grans d'arròs del plat em ve a la memòria el record d'un moment que no puc oblidar.Fa un temps vaig estar a Bobo-Dioulasso, segona ciutat més important de Burkina-Faso, vaig anar-hi amb la meva dona, convidats per una companya que és filla d'aquest bonic país.
Va ser un viatge per no oblidar, tinc gravat al pensament cada persona que vaig conèixer, cada instant i cada paisatge.Però hi ha un episodi especial que tinc present i que ara us l'explico.
Era al mig dia i havíem anat a comprar cuscús amb pollastre , el nostre menjador era la terrassa de la botiga d'en Malik ,un amic de la nostra companya.
Fèiem rotllana amb el menjar al mig i de sobte vaig veure un nen que devia tenir uns deu o dotze anys en un racó recolzat en una barana. Ens mirava amb ulls trists i semblava no tenir esma per res.
Quan vam acabar en Malik es va aixecar sense dir-nos res i li va oferir el que ens havia quedat.
Vaig veure com el nen s'ho posava a la boca amb desfici, amb una barreja de por i de fam acumulada, escurant cada gra de cuscús, cada
engruna de pa com si fos l'últim mos que faria aquell dia.
En acabar va marxar i en Malik em va dir:
No hi ha moltes esperances de vida per els nens del carrer.
Vaig fer una promesa, mai mes llençaria una engruna de pa a les escombraries, ni una engruna.
I així intento fer-li entendre en el meu fill i a tothom que seu al meu costat.
Tnat de bo es pogués aprofitar tot el que aquí ens sobra, es llenci o no es llenci... a vegades per no llençar-ho mengem massa... la millor opció seria donar-ho a qui no en té, però això qeu allà va ser fàcil, aquí no ho és gens.
ResponEliminaEl trist mal repartiment del que ens és més indispensable
ResponEliminaEstà bé Pep el raonament que fas, les actituds personals davant les injustícies són importants i ajuden sens cap mena de dubte a solucionar aquests problemes. Però qui té de debò a les seves mans la clau per obrir les solucions a la misèria i la fam són els estats. Quan haguem sortit d'aquesta enèsima crisi que ens brinda el capitalisme i tornin els moments de creixement, que tornaran segur, hauríem de demanar al països rics que tots els recursos que han esmerçat per assegurar que el sistema financer no s'enfonsés, els destinessin a acabar amb les terribles desigualtats que el sistema crea i que ocasiona aquesta intolerable situació de fam i pobresa al món. És clar que dir-ho costa poc.
ResponEliminaLa meva àvia que havia viscut la guerra i la postguerra amb totes les seves misèries sempre ens escridassava quan no es acabavem el plat. Jo no aconseguia veure-hi la relació. Potser més que no deixar cap engruna, és millor comprar i consumir amb responsabilitat.
ResponElimina