Al amic.

Al passar per el camí que torna a casa he vist el ram de flors marcit al terra,

conec el lloc i sé del arbre immens que hi ha a la vora del riu.

Com un gegant em mira, mou les branques amb gest amic i 

amb un breu murmuri em diu el perquè és allà.

És l'alegria i la tristesa, és la vida i la mort.

Ets tu i soc jo.

Et recordem company.

Les pomes del ciri

Olor a roses i delícies,
colors suaus i lluents,
varietat de formes - tants que vulguis,
son símbols d'una vida valent.

Casualitats que no ho son,
no controlats "genèticament",
no només per al nostre gust,
sinó per a gaudir-ne tothom.

Son una autentica temptació,
- a les hipocresies una provocació,
fora de la nostre imaginació,
sorprenen perquè son com son.

Petits rebels,
dintre un mon de normatives,
i de pes i de laca només,
demostren la facilitat de la mentida.

Son un indesitjable record,
de que la vida pot més que l'humà,
de que les torres de Babel,
també son efímers.

Obro la mà cap aquesta poma antiga,
i sí, me la menjo,
assaboreixo la seva carn blanca,
amb tots els meus sentits.

Abans, de petita,
en menjava moltes de diferents,
cada una un regal meravellós,
cada mossec una petita aventura.

I ara on son?
Faig un pas i surto,
d'aquest paradís dels records,
però espero tornar-hi algun dia.




Autora : Brigitte.