Dedicatòria

Heus aquí la importància de les senyals,

perill ases, ases deixats anar, o aneu en compte amb els ases.

Aquesta senyal hauria d'estar posada a cada casa dels que amb tant d'afany de riquesa fan que el món sigui tan injust.

A cada casa que hi visqui un explotador .

A cada casa dels que volen fer-se seva aquesta Terra.

A tots els que posant lleis, increïblement dictades.

A tots els que fan complir ordres increïblement absurdes.

Per ells va aquesta simpàtica senyal.

Amb perdó dels ases, com animals, que són increïblement  intel·ligents comparats amb els qui va adreçada aquesta dedicatòria.

Mans de colors

Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,

em dibuixat les nostres mans,

el farem servir de bandera a batalles sense dolor,

el durem per tot arreu i ningú ens farà callar,

cada un amb un color,

cada un amb un regal,

Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,

Ja en tenim prou de tons foscos i tapissos blancs,

de promeses falses i mentides estúpides.

Volem posar color a la vida, i esperança als qui no els hi queda res.

al cim de tot

Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària 
per fer el camí de tornada.

Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.

La capseta

Fa molts anys, d'un país llunyà, ens vam emportar una caixeta de fusta.

Dins hi havia un munt de propòsits, ja sabeu que ocupen poc lloc si els deseu bé,

per això la caixa era petita, de bon portar.

Ens van dir que no la podíem obrir fins arribar a casa i així ho vam fer.

Molts pensareu que hi havia alguna joia o algun geni màgic, com si una làmpada meravellosa fos.

Doncs no, hi havia molts propòsits i prou. El millor de tots era el repte de saber triar un camí per tirar endavant una nova vida. Una vida en que ara ja érem tres i això pot semblar fantàstic i ple de colors i evidentment que ho és, però amb tota la gama de colors, inclosos els tons de grisos.

La caixeta ha anat creixent i és curiós, els propòsits també, i dels colors mai hauria dit que n'hi haguessin tants.

Però el que si us puc dir és que,sense saber-ho, a dins hi havia una joia i un màgic geni.

Música

Si algun dia deixem de caminar, que les millors notes arribin on descansarem.

I per recordar els nostres, farem sonar les mes belles guitarres i escoltarem des de l'altre riba, els cants de les sirenes que dolçament ens hauran encisat.

Siguem feliços de tenir entre nosaltres l'art màgic de la música i farem que el món giri amb perfecte harmonia.

Recordo aquesta mirada...

Recordo perfectament aquesta mirada.

Amb ella vaig tenir ,al meu davant, el sentit més pur de la innocència.

L'ull que m'ha descobert al darrera de la finestra i que amb saviesa

em descriu sense paraules la tendresa de la infància, la injustícia del

tercer món i el perdó dels més pobres.

Recordo perfectament aquesta mirada.

El carrer

Quan camino pel carrer antic del passat penso amb la gent que pas a pas i dia a dia han fet el camí infinites vegades. És quan m'imagino relats de vides passades.

El jove Quimet , acabat de casar, que surt a treballar de matinada amb roba gruixuda per protegir-se del fred del camp. La senyora Carmeta que surt a comprar la llet, amb el davantal posat, ella no te manies com la Lola del carrer de més amunt.

El sol que ja despunta i que fa que les pedres de les parets desprenguin el fum erm de la rosada.

La Joana , que s'ha enamorat del Anton, el vailet més bel·licós del poble.

Hiverns amb les lloses glaçades i estius al carrer per on l'aire fresc amanyaga les parets velles.

I els nens van a l'escola pensant que de aquí poc seran els futurs pagesos, traginers, llauners, forners, cuireters, ceramistes, herbolaris, potser algun endevinaire, filadores, teixidores, potser alguna joguinaire i algun alquimista.

Segurament era molt dur, molt més que ara.

Però i si els nostres fills no saben que podran ser quan siguin grans ?