Quan camino pel carrer antic del passat penso amb la gent que pas a pas i dia a dia han fet el camí infinites vegades. És quan m'imagino relats de vides passades.
El jove Quimet , acabat de casar, que surt a treballar de matinada amb roba gruixuda per protegir-se del fred del camp. La senyora Carmeta que surt a comprar la llet, amb el davantal posat, ella no te manies com la Lola del carrer de més amunt.
El sol que ja despunta i que fa que les pedres de les parets desprenguin el fum erm de la rosada.
La Joana , que s'ha enamorat del Anton, el vailet més bel·licós del poble.
Hiverns amb les lloses glaçades i estius al carrer per on l'aire fresc amanyaga les parets velles.
I els nens van a l'escola pensant que de aquí poc seran els futurs pagesos, traginers, llauners, forners, cuireters, ceramistes, herbolaris, potser algun endevinaire, filadores, teixidores, potser alguna joguinaire i algun alquimista.
Segurament era molt dur, molt més que ara.
Però i si els nostres fills no saben que podran ser quan siguin grans ?
Segur que era més dur que ara, però aquesta reflexió i pregunta és una mica inquietant.
ResponEliminaEra dur ser traginer o ferrer, però sabien que podien ser-ho... ara podríem ser moltes més coses però no sabem si cap d'elles funcionarà.
Però potser els nostres fills ja hauran après unes quantes coses i s'organitzaran millor... tant de bo!
Doncs aleshores era millor abans...encara que no tinguèssim internet
ResponElimina