L'endemà
de Sant Jordi vaig fer un tomb per la vila.
I
mireu qui em vaig trobar ¡¡
Somrient
i feliç com un gínjol, amb una panxa rodoneta i plena.
Que
hi fas aquí a dalt ? - li pregunto.
-Doncs
mira, ahir va ser el meu dia. - diu ell-
-per
fi he pogut celebrar que no sempre em toca a mi fer el traspàs.-
No
em diràs que t'has cruspit Sant Jordi ?
-No,
i ara.
-En
Jordi per fi a entès que no val la pena lluitar cada any pel
mateix.
-Vam
anar a donar una volta per les parades de llibres i roses, i com bons
amics jo li vaig regalar un llibre i ell a mi una rosa.
Ostres,
vaig pensar. Com canvien els temps ¡¡
Vaig
continuar el meu passeig i sense voler, al mirar-lo de reüll, un
petit somriure del Drac va deixar al descobert un trosset petit de
petal de rosa al mig de les dents.
Tornant
a casa, anava pensant que no vaig veure Sant Jordi per en lloc.
Vols dir que els dracs a vegades menteixen?
ResponEliminaQue s'ha cruspit la rosa i Sant Jordi de propina?
Ho tenim magre... doncs...
L'he trobat una versió de la llegenda, molt guai...Es que es barallin sempre ja era una mica pesat.
ResponEliminaQueda clar que s'havia menjat la rosa, Sant Jordi no ho sabem, però tampoc es veu la princesa per enlloc...Mare meva, Sant Jordi de primer, princesa de segon i la rosa de postres...
Serà que els dracs ja no respecten res???
Mentre podem ser tant trapelles com el drac, voldrà dir que val la pena de ser on i qui som.
ResponEliminaSort per tu que ja tenia la panxa plena!!
ResponEliminaPreciosa versió has feta, ens has tret un somriure, o dos, a tots.:)
Bessets, nin!!