en un mar de fulles, gaudint de la tranquil·litat d'un dia serè.
Amb el vent d'esquena per poder entendre bé les paraules que plàcidament entren dins el meu cap.
Tinc la sensació que tinc que seure al banc de la paciència, aprendre de tu, sabia natura, que amb el temps com a resguard ens ensenyes les lleis del que haurien d'esser dignes del teu llegat.
puc seure al teu costat?
ResponEliminaSaber esperar, (sobretot algunes coses més que d'altres) és una cosa difícil. I sí, la natura ens n'ensenya amb els seus ritmes que no podem accelerar ni aturar. Jo encara em sorprenc sovint a mi mateixa. Tinc tanta paciència per algunes coses i tant poca per a unes altres! Saber esperar... algun dia n'acabarem d'aprendre del tot?
ResponEliminaSec també al teu costat, Pep. Saber esperar, com tantes coses es fa millor acompanyat, tot i que també hem d'aprendre que en el fons de tot, estem sols.
sort que he arribat aviat....i agafo lloc, de moment ja som dues parelles, pinta bé.
ResponEliminaAra seriosament, crec que moltes vegades la pressa ens fa perdre part del que volem, però de vegades en tenim molta de pressa i no sabem ni podem esperar gaire més.
Si que la natura ens ensenya que hem de seguir els nostres propis ritmes, però de vegades, també es desboca i surt de mare...Si alguna vegada perdem els papers, pensem que a ella que és tan perfecte, també li passa!
ResponEliminaAquest paratge de tanta calma, segurament ens permetrà esperar el que sigui, amb paciència, i el temps que calgui...
A mi el teu paisatge em dóna serenor. Anem tan de pressa pel món!
ResponEliminaDe vegades no tan sols la natura ens ensenya a ser pacients, de vegades el teu propi cos (que és natura també) et diu, atura´t!, mira bé el que tens al teu abast...i llavors ho veus tot amb uns altres ulls i el rellotge va al seu pas.
Crec que encara hi cabem tots, hi ha bancs per a tots, el que no sé si podriem mantenir gaire temps el silenci que traspua ;)
Bessets nin, i bona nit.