diumenge, 16 d’octubre del 2011

Llibertat



Aquest dies he rebut una mala noticia. Una amiga ha sigut segrestada per bandits d'un país que no se'n surt,
per una gent que amb la seva actitud del tot egoista, posa un peu al coll dels seus germans. I és imperdonable i em sento fràgil, i em sento impotent davant de tanta brutícia.
No escric això per escriure, tinc que buidar el cap i només tinc el teclat i la pantalla. No puc agafar un fusell, no puc anar-la a buscar. no puc fer res més que escriure i cridar ben fort, deixeu-la anar.
Tots hi estem implicats, tots deixem que paisos tot-poderosos campin per allà on volen, fent negocis amb les armes, buscant   gas i petroli per tot arreu, posant marionetes al davant del país i deixant que la fam eixampli el seu reialme.
Altres amb l'excusa de la fe, maten.
Estic fart.

Poso un petit fragment de la carta que ens va enviar quan estava a la regió somali de Etiòpia.

Ara ens hem vist obligats a parar els camions de la zona est,
masses rebels i militars armats es mouen per allà.
Fa dos dies, avui ja es el tercer que no podem arribar als llocs a dur aigua. Per alguns pobles això serà una situació límit. Tot i que els somalis estan acostumats a sobreviure amb els mínims, tampoc es pot estirar massa la corda. Estem preocupats perquè tot el que s'ha guanyat durant les darreres setmanes evitant les diarrees i morts per falta d'aigua en condicions, ho podem perdre en aquest tres dies.

Acaba la carta fent una petició, que ara recordo amb un somriure perquè ella sempre ens diu que no sabem el que tenim.

"Com diu la inscripció que hi ha vora l'aixeta del safareig de casa...
             SI OBRES......TANCA."

T'esperem Mone.



dimecres, 12 d’octubre del 2011

Mare











--No tombis la cantonada amb bicicleta-- va dir la mare a la filla quan aquesta tenia set anys.
--Per  què no?--va protestar la nena.
--Perquè si ho fas no et podré veure i quan caiguis i ploris, no et sentiré.
--Com saps que cauré?--va preguntar la nena en un to plorinyós.
--Totes les coses dolentes que et poden passar fora de la protecció d'aquesta casa figuren en un llibre que es diu : Les vint-i-sis portes malignes.
--No m'ho crec. Deixem veure el llibre.
--Està escrit en xinès i no l'entendries. Per això m'has de fer cas.
--Quines coses són, doncs?--va inquirir la menuda--
Digues-me les vint-i-sis coses dolentes.
La mare, però, va continuar fent mitja en silenci.
--Quines vint-i-sis coses?
La mare tampoc no va contestar.
--No m'ho vols dir perquè no ho saps¡ Tu no saps res¡
I la nena va sortir corrent, va muntar amb bicicleta i, atabalada per fugir, va caure fins i tot abans d'arribar a la cantonada.

De la novel·la de l'Amy Tan   El club de la bona estrella.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Una cançó de bressol



Dorm fillet meu,dorm.
La mare i el vent et canten una cançó.
Quan vinguin tempestes cobriré el teu cos menut amb un sostre de
petons.
Quan l'aigua de pluja et vulgui mullar et donaré sopluig amb el meu mantell,
fet de tendresa i escalfor.
Si surt la lluna cofoia per veure't, t'alçaré ben enlaire , a tocar les estrelles.
Així tots els éssers vius sabran qui ets, i sabran que t'estimo.
Dorm fillet meu, dorm.
La mare i el vent et canten una cançó,
Deixa anar els teus somnis,
perquè jo els pugui portar allà on tot és compleix,
deixa que la mare vetlli per tu,
fins que siguis un estel i puguis guiar-me
qualsevol nit d'estiu.
Dorm fillet meu,dorm.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Dedicatòria


Heus aquí la importància de les senyals,
perill ases, ases deixats anar, o aneu en compte amb els ases.
Aquesta senyal hauria d'estar posada a cada casa dels que amb tant d'afany de riquesa fan que el món sigui tan injust.
A cada casa que hi visqui un explotador .
A cada casa dels que volen fer-se seva aquesta Terra.
A tots els que posant lleis, increïblement dictades.
A tots els que fan complir ordres increïblement absurdes.
Per ells va aquesta simpàtica senyal.


Amb perdó dels ases, com animals, que són increïblement  intel·ligents comparats amb els qui va adreçada aquesta dedicatòria.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Mans de colors


Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
em dibuixat les nostres mans,
el farem servir de bandera a batalles sense dolor,
el durem per tot arreu i ningú ens farà callar,
cada un amb un color,
cada un amb un regal,
Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
Ja en tenim prou de tons foscos i tapissos blancs,
de promeses falses i mentides estúpides.
Volem posar color a la vida, i esperança als qui no els hi queda res.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

al cim de tot




Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària 
per fer el camí de tornada.

Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.

dimecres, 28 de setembre del 2011

La capseta


Fa molts anys, d'un país llunyà, ens vam emportar una caixeta de fusta.
Dins hi havia un munt de propòsits, ja sabeu que ocupen poc lloc si els deseu bé,
per això la caixa era petita, de bon portar.
Ens van dir que no la podíem obrir fins arribar a casa i així ho vam fer.
Molts pensareu que hi havia alguna joia o algun geni màgic, com si una làmpada meravellosa fos.
Doncs no, hi havia molts propòsits i prou. El millor de tots era el repte de saber triar un camí per tirar endavant una nova vida. Una vida en que ara ja érem tres i això pot semblar fantàstic i ple de colors i evidentment que ho és, però amb tota la gama de colors, inclosos els tons de grisos.
La caixeta ha anat creixent i és curiós, els propòsits també, i dels colors mai hauria dit que n'hi haguessin tants.
Però el que si us puc dir és que,sense saber-ho, a dins hi havia una joia i un màgic geni.