Aigua de pluja

Ben volguda aigua de pluja, vina a aviat a regar els nostres boscos i camps.

Vina i refresca les tiges dels arbres adormits pel fred, fes ballar les flors dels ametllers que pateixen per no veure clar el seu propòsit.

Al matí cerco núvols espessos que ens aportin tan preuat regal i no hi veig cap senyal de tu.

Potser és un manera de fer-nos veure el teu valor,

potser hem d'aprendre a fer-ne un bon us,

potser quan obrim l'aixeta tenim que ser conscients del teu tacte, olor i gust i .....estimar-te.

Quan arribis seràs ben vinguda, aigua de pluja.

L'argolla

Si algun dia us ve de gust fer una caminada, podríeu anar fins a Sant Pere Cercada. Es un antic monestir envoltat d'arbres i de molta natura, situat en el terme de Santa Coloma de Farners, La Selva.

El motiu d'aquesta entrada és comentar-vos l'observació de l'argolla que hi ha penjada a la paret de l'entrada.

Us imagineu als lladregots i gent de mal viure que hi hauríem de col·locar avui dia ?

Gent de la corona, creus de Sant Jordi, diputats, ministres, saltimbanquis de diumenge, capellans de color porpra, banquers empolainats...

Estic pensant que ara que és temps de creativitat, tal com ells diuen, que us sembla crear una empresa de fabricació d'argolles?

Jo m'ofereixo a prendre mides, les faria un xic estretes i curtes.

Qui s'encarrega de comprar el ferro??

El Pont

Sovint a la vida ens trobem amb la difícil situació de saber si has de fer un pas endavant.

Poses el peu, et gires per controlar-ho tot, puges un esglaó, poses l'altre peu i de sobte et poses a caminar.

Mires a baix i descobreixes que hi has de posar totes les forces per no defallir en el intent, llavors sense saber com, ja ets a l'altre banda.

Hi ha dies que un pont és un petit passeig.

Hi ha dies que un petit esglaó és un gran problema.

Jo camino i observo la vida amb els seus ponts i els seus carrers, amb els seus obstacles i les seves plenituds.

Així és com m'agrada viure, passant pels ponts amb un somriure i saltant

esglaons com un nen amb sabates noves.

Aniré pedalant sense pressa...

He vist oceans,  muntanyes molt altes i rius molt grans, però sempre recordaré la tristesa de la humanitat.

He caminat pel desert, per ciutats antigues i barris plens de pobresa i de somriures, però ploro quan penso amb la desigualtat del món.

He sentit parlar moltes llengües i totes deien el mateix, les mateixes promeses i les mateixes il·lusions.

Aniré a poc a poc, pedalant sense pressa, per veure, per plorar i per sentir la paraula esperança en totes les llengües de la terra.

Un soldat romà

És molt aviat, encara  no ha sortit el sol.
Em desperto amb ressaca de feina, aquest dies han sigut de moltes hores dret  i de poc dormir.
Vaig cap al lavabo i la imatge que hi veig em fa obrir els ulls. No sé a quina època visc, i tampoc crec que jo sigui Jesucrist, però una  antiga autoritat em barra el pas, em demana documents i com podreu entendre jo vinc del llit, amb pijama i sabatilles. Tartamut i mig cec, normalment porto ulleres, intento dissuadir el capità de la quinta centúria que tinc necessitats urgents de passar al  comandament de guàrdia,  però amb la tossuderia característica dels militars només accepte un tracte amb un petit suborn. Un cop a dins tanco la porta ràpid, però no tan com per no sentir una fiblada de punta de llança al cul.

Aquest dies he rebut felicitacions de Nadal, però la que més m'ha agradat és aquesta que hi ha els ulls del meu fill. Potser és amor de pare, però perdoneu si faig del meu judici el veredicte més encertat del món.
Algun dia us explicaré el que hi veig en aquesta mirada, però es que ara mateix no trobo cap paraula per definir  
el que he descobert entre les branques d'aquests preciosos arbres.

Caminant

Estimo el color de les fulles, estimo els arbres, estimo l'aire fresc, estimo la sorra del camí, estimo els núvols,

estimo el vent, estimo la pluja, estimo l'aigua, estimo tots els animals.

Si hi hagués una mesura per saber la quantitat d'amor que hi tinc guardat en el meu cor, l'escriuria en cada fulla dels arbres, ho anotaria en un paper tan lleuger que el vent se'l  emportaria fins els núvols i potser un dia els meus llavis dibuixaran un somriure de felicitat en saber que tot està al seu lloc.