La capsa de llautó.

Avui vull explicar un conte.

Pels que els hi agradi escoltar relats de coses que han passat o poden passar.

Hi havia una vegada un nen petit a qui la mare li feia un munt de petons.

Tants ni va arribar a fer que aviat va perdre el compte.

Quan sortien de casa, quan la mare arribava de treballar, abans de fer mig diada, quan se'n anava a dormir, quan la lluna sortia i quan el sol deia bon dia.

Però arribar el dia que el nen és va fer gran, aquella edat que ni soms  grans ni soms petits, però tot és torna diferent. I li feia vergonya que la mare, tan pesada, li fes petons davant de tothom. Els nens a l'escola se'n reien descaradament i els altres pares comentaven que no calia tan de petoneig, que una mare ha de saber quan i com, que després  els nens surten com surten, mimats i consentits.

La mare, veient la incomoditat del seu fill, va decidir que per cada petó que ella no pogués fer, posaria un pètal de flor blanca dins una capsa de llautó.

I així van anar passant els anys, i el nen es va anar fent més gran.

El sol és va pondre moltes vegades i la lluna plena va il·luminar la nova llar que va formar.

Va ensenyar els seus fills a caçar grills, a fer rodar les rodes de la bicicleta, a saber classificar les fulles dels arbres, a no fer mal a cap bestiola, a fer cabanes amb branques seques i fulles de falguera i a creure amb fades i follets.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.

Un dia, asseguts al portal de casa els hi va portar una capsa de llauna.

Al obrir-la una olor dolça va omplir l'aire que els envoltava.Al mirar dins van veure un piló de pètals blancs i una nota escrita amb lletra gran que deia: Aquí hi ha tot l'amor que no et vaig poder expressar, un pètal per cada petó.

Aquest és el regal que un dia vaig rebutjar, va dir el pare amb ulls negats, és l'amor de la meva mare i ara quan veig una flor penso amb ella amb la recança de no haver-li acceptat tot el que abans havia ignorat.

Ara dona milers de petons als seus fills i ells saben que no han de voler que ningú guardi l'amor en cap capsa de llautó.

Caminar, cridar i sentir.

Faig un pas, el camí és molt planer, massa i tot.
Deixo de pensar i un vent fred em fa sentir paraules que no vull escoltar.
Tanco els ulls i veig un núvol vermell que em recorda tan fràgil que sóc.
Crido per no sentir veus que m'escridassen, i em diuen que toqui de peus a terra.
Camino amb lleugeresa per no caure en la monotonia de viure per poca cosa.
Ara el sol m'escalfa l'esquena i amb certesa sé que tinc que aprendre a estimar tot el que m'envolta.

Xarop de fum

Xarop de fum 


indicacions:


Especialment per mal de caps de parella, estrenyiments de idees, atacs de gelosia, dolors de separació, mal d'orella per escoltar  molt sovint els consells del amic que no ho és tan, ansietat hipotecària, preocupació de  feina, nerviosisme de cap de setmana, mandra del dilluns, vertigen de vacances amb família de segon grau, calfreds per l'arribada de les festes nadalenques, migranya per dubtes a l'hora de comprar el regal a la parella, mal de coll per haver-nos empassat el que hauríem d'haver dit, vista cansada per mirar massa lluny i no veure el que tenim tan a prop, insomni per el que em dit sense pensar. 
I sobretot pels afectats per la malaltia de la infelicitat.




Posologia:


Administrar un cop al dia, abans d'anar a dormir.
És recomana fer un sopar lleuger, un caldo de verdures, si poden ser del hort de casa, una infusió ,una cullerada sopera del xarop i bona nit.


Ingredients:


Fum de castanyer barrejat amb mel de mil flors, un polsim de boira de la muntanya del somriure, una mica de l'aigua del llac de la sort, un encanteri   del mag del turó de dalt,  una gota de rosada, extracte d'amanita muscaria per somiar que tot és possible, dos grams de felicitat i l'ingredient principal que és troba al lloc més amagat de dins nostre; la sinceritat.




nota :
Degut a les retallades aquest medicament no pot ser administrat per la Seguretat Social.
Però és igual, tampoc us el receptarien.

Tingueu salut.

El pirata del nas petit

Sóc el pirata del nas petit.
Has obert la finestra del teu castell i entro amb una pistola de fusta, ganivet de plàstic i sable de cartró.
Sóc bandoler del mar i capità d'un estol de gavines de tots colors que estendran la pau per tots els oceans.
Sóc fill del vent que ve de l'horitzó i faig l'ofici de repartidor de bona sort pels que han nascut sense cap estrella.
Amb la meva colla posem els fantasmes mandataris a calabossos amb barrots d'or i plata ,on  despertaran amb penediment pels malsons creats per aquests perversos filibusters.
Sóc el pirata del nas petit, i si vols venir amb mi només has de mirar el cel de nit, allà on la lluna besa el seu  etern  company. Crida'm amb veu suau i un escala de corda i fusta vindrà cap a tu.
Junts farem un món millor.

la força de la llum..

El pas del temps m'ha fet d'esperit tranquil,

i observo des de l'altitud, la immensitat de la vida.

Ara que l'amor s'ha fet entenedor

 desfaig les preguntes de la meva ànima

i intento trobar el lloc on comencen tots els somnis.

Caminant per la sorra  descobreixo les llàgrimes d'una sirena,

les recullo i omplo el meu cor d'aigua dolça.

Més enllà, on la força de la  llum em fa veure miratges,
 hi una noia asseguda a la platja, somriu i veig el seus ulls, els seus llavis.

Vell record d'una besada tendre i bell amor de joventut.

Després de tantes nits, l'aigua dolça que vaig recollir a la vora del mar em serveix  perquè l'existència que gaudeixo ara sigui immensa i plàcida.

El meu petit país.

Estic orgullós de viure en un país com el meu, petit potser si, però hi tinc de tot.
És dimecres dotze d'octubre i en el país veí celebren un genocidi, perdó, volia dir el dia de les forces armades. I els de la meva petita família ens desentenem  de tan nefasta celebració.

Al matí ens hem llevat aviat i em fet un esmorzar crec que bastant sa ; suc de taronja, torradetes amb melmelada feta casolana, pa amb tomàquet i embotit, llet i cafè fet al moment i algun que altre croissant.
Em pujat al cotxe i em anat al bonic poble de Sant Martí Vell, agafem les motxilles i enfilem amunt cap els Àngels. La pujada ha sigut distreta i amb molta calor, però un cop ets a dalt veus la immensitat del nostre país; les Medes per un costat amb el Montgrí que els hi fa de guarda amb el seu castell, lluny el Canigó i el Montseny més a prop. És un dia clar, nítid i el gaudim sense pressa.

De baixada ens mengem les provisions i acabem extenuats de tanta calor.
Decidim arribar fins a la costa, i em triat la platja de Pals. I tal com estàvem de acalorats em trobat l'aigua al punt, ni freda ni calenta, molt neta.Tan gran ha sigut el plaer que ens hi em estat dues hores a dins, jugant amb les onades, fent braçades de frescor i deixant anar rialles de complaença.

De tornada no podia més de la tranquil·litat que duia a sobre, relaxat i amb la ment en un núvol.
Altres, en la celebració, somien amb la conquesta d'Amèrica, amb avions de guerra i cabres amb uniforme.
 Decididament , el meu, és un altre país.

Llibertat

Aquest dies he rebut una mala noticia. Una amiga ha sigut segrestada per bandits d'un país que no se'n surt,
per una gent que amb la seva actitud del tot egoista, posa un peu al coll dels seus germans. I és imperdonable i em sento fràgil, i em sento impotent davant de tanta brutícia.
No escric això per escriure, tinc que buidar el cap i només tinc el teclat i la pantalla. No puc agafar un fusell, no puc anar-la a buscar. no puc fer res més que escriure i cridar ben fort, deixeu-la anar.
Tots hi estem implicats, tots deixem que paisos tot-poderosos campin per allà on volen, fent negocis amb les armes, buscant   gas i petroli per tot arreu, posant marionetes al davant del país i deixant que la fam eixampli el seu reialme.
Altres amb l'excusa de la fe, maten.
Estic fart.

Poso un petit fragment de la carta que ens va enviar quan estava a la regió somali de Etiòpia.

Ara ens hem vist obligats a parar els camions de la zona est,
masses rebels i militars armats es mouen per allà.
Fa dos dies, avui ja es el tercer que no podem arribar als llocs a dur aigua. Per alguns pobles això serà una situació límit. Tot i que els somalis estan acostumats a sobreviure amb els mínims, tampoc es pot estirar massa la corda. Estem preocupats perquè tot el que s'ha guanyat durant les darreres setmanes evitant les diarrees i morts per falta d'aigua en condicions, ho podem perdre en aquest tres dies.

Acaba la carta fent una petició, que ara recordo amb un somriure perquè ella sempre ens diu que no sabem el que tenim.

"Com diu la inscripció que hi ha vora l'aixeta del safareig de casa...
             SI OBRES......TANCA."

T'esperem Mone.