L'únic que vull, dues xancles per caminar, un llàpis per escriure, una mirada per compartir, i l'immens plaer de viure en els llocs on sé que hi tinc amics.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
El meu petit país.
Estic orgullós de viure en un país com el meu, petit potser si, però hi tinc de tot.
És dimecres dotze d'octubre i en el país veí celebren un genocidi, perdó, volia dir el dia de les forces armades. I els de la meva petita família ens desentenem de tan nefasta celebració.
Al matí ens hem llevat aviat i em fet un esmorzar crec que bastant sa ; suc de taronja, torradetes amb melmelada feta casolana, pa amb tomàquet i embotit, llet i cafè fet al moment i algun que altre croissant.
Em pujat al cotxe i em anat al bonic poble de Sant Martí Vell, agafem les motxilles i enfilem amunt cap els Àngels. La pujada ha sigut distreta i amb molta calor, però un cop ets a dalt veus la immensitat del nostre país; les Medes per un costat amb el Montgrí que els hi fa de guarda amb el seu castell, lluny el Canigó i el Montseny més a prop. És un dia clar, nítid i el gaudim sense pressa.
De baixada ens mengem les provisions i acabem extenuats de tanta calor.
Decidim arribar fins a la costa, i em triat la platja de Pals. I tal com estàvem de acalorats em trobat l'aigua al punt, ni freda ni calenta, molt neta.Tan gran ha sigut el plaer que ens hi em estat dues hores a dins, jugant amb les onades, fent braçades de frescor i deixant anar rialles de complaença.
De tornada no podia més de la tranquil·litat que duia a sobre, relaxat i amb la ment en un núvol.
Altres, en la celebració, somien amb la conquesta d'Amèrica, amb avions de guerra i cabres amb uniforme.
Decididament , el meu, és un altre país.
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Llibertat
Aquest dies he rebut una mala noticia. Una amiga ha sigut segrestada per bandits d'un país que no se'n surt,
per una gent que amb la seva actitud del tot egoista, posa un peu al coll dels seus germans. I és imperdonable i em sento fràgil, i em sento impotent davant de tanta brutícia.
No escric això per escriure, tinc que buidar el cap i només tinc el teclat i la pantalla. No puc agafar un fusell, no puc anar-la a buscar. no puc fer res més que escriure i cridar ben fort, deixeu-la anar.
Tots hi estem implicats, tots deixem que paisos tot-poderosos campin per allà on volen, fent negocis amb les armes, buscant gas i petroli per tot arreu, posant marionetes al davant del país i deixant que la fam eixampli el seu reialme.
Altres amb l'excusa de la fe, maten.
Estic fart.
Poso un petit fragment de la carta que ens va enviar quan estava a la regió somali de Etiòpia.
Ara ens hem vist obligats a parar els camions de la zona est,
masses rebels i militars armats es mouen per allà.
Fa dos dies, avui ja es el tercer que no podem arribar als llocs a dur aigua. Per alguns pobles això serà una situació límit. Tot i que els somalis estan acostumats a sobreviure amb els mínims, tampoc es pot estirar massa la corda. Estem preocupats perquè tot el que s'ha guanyat durant les darreres setmanes evitant les diarrees i morts per falta d'aigua en condicions, ho podem perdre en aquest tres dies.
Acaba la carta fent una petició, que ara recordo amb un somriure perquè ella sempre ens diu que no sabem el que tenim.
"Com diu la inscripció que hi ha vora l'aixeta del safareig de casa...
SI OBRES......TANCA."
T'esperem Mone.
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Mare
--No tombis la cantonada amb bicicleta-- va dir la mare a la filla quan aquesta tenia set anys.
--Per què no?--va protestar la nena.
--Perquè si ho fas no et podré veure i quan caiguis i ploris, no et sentiré.
--Com saps que cauré?--va preguntar la nena en un to plorinyós.
--Totes les coses dolentes que et poden passar fora de la protecció d'aquesta casa figuren en un llibre que es diu : Les vint-i-sis portes malignes.
--No m'ho crec. Deixem veure el llibre.
--Està escrit en xinès i no l'entendries. Per això m'has de fer cas.
--Quines coses són, doncs?--va inquirir la menuda--
Digues-me les vint-i-sis coses dolentes.
La mare, però, va continuar fent mitja en silenci.
--Quines vint-i-sis coses?
La mare tampoc no va contestar.
--No m'ho vols dir perquè no ho saps¡ Tu no saps res¡
I la nena va sortir corrent, va muntar amb bicicleta i, atabalada per fugir, va caure fins i tot abans d'arribar a la cantonada.
De la novel·la de l'Amy Tan El club de la bona estrella.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Una cançó de bressol
Dorm
fillet meu,dorm.
La
mare i el vent et canten una cançó.
Quan
vinguin tempestes cobriré el teu cos menut amb un sostre de
petons.
Quan
l'aigua de pluja et vulgui mullar et donaré sopluig amb el meu
mantell,
fet de
tendresa i escalfor.
Si
surt la lluna cofoia per veure't, t'alçaré ben enlaire
, a tocar les estrelles.
Així
tots els éssers vius sabran qui ets, i sabran que t'estimo.
Dorm
fillet meu, dorm.
La
mare i el vent et canten una cançó,
Deixa
anar els teus somnis,
perquè
jo els pugui portar allà on tot és compleix,
deixa
que la mare vetlli per tu,
fins
que siguis un estel i puguis guiar-me
qualsevol
nit d'estiu.
Dorm
fillet meu,dorm.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Dedicatòria
Heus aquí la importància
de les senyals,
perill ases, ases deixats anar, o aneu
en compte amb els ases.
Aquesta senyal hauria d'estar posada a
cada casa dels que amb tant d'afany de riquesa fan que el món
sigui tan injust.
A cada casa que hi visqui un explotador
.
A cada casa dels que volen fer-se seva
aquesta Terra.
A tots els que posant lleis,
increïblement dictades.
A tots els que fan complir ordres
increïblement absurdes.
Per ells va aquesta simpàtica
senyal.
Amb perdó dels ases, com animals, que són increïblement intel·ligents comparats amb els qui va adreçada aquesta dedicatòria.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Mans de colors
Mireu
el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
em
dibuixat les nostres mans,
el farem servir de bandera a batalles
sense dolor,
el durem per tot arreu i ningú ens farà
callar,
cada
un amb un color,
cada
un amb un regal,
Mireu
el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
Ja en
tenim prou de tons foscos i tapissos blancs,
de
promeses falses i mentides estúpides.
Volem
posar color a la vida, i esperança als qui no els hi queda
res.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
al cim de tot
Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària
per fer el camí de tornada.
Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)