El meu petit país.

Estic orgullós de viure en un país com el meu, petit potser si, però hi tinc de tot.
És dimecres dotze d'octubre i en el país veí celebren un genocidi, perdó, volia dir el dia de les forces armades. I els de la meva petita família ens desentenem  de tan nefasta celebració.

Al matí ens hem llevat aviat i em fet un esmorzar crec que bastant sa ; suc de taronja, torradetes amb melmelada feta casolana, pa amb tomàquet i embotit, llet i cafè fet al moment i algun que altre croissant.
Em pujat al cotxe i em anat al bonic poble de Sant Martí Vell, agafem les motxilles i enfilem amunt cap els Àngels. La pujada ha sigut distreta i amb molta calor, però un cop ets a dalt veus la immensitat del nostre país; les Medes per un costat amb el Montgrí que els hi fa de guarda amb el seu castell, lluny el Canigó i el Montseny més a prop. És un dia clar, nítid i el gaudim sense pressa.

De baixada ens mengem les provisions i acabem extenuats de tanta calor.
Decidim arribar fins a la costa, i em triat la platja de Pals. I tal com estàvem de acalorats em trobat l'aigua al punt, ni freda ni calenta, molt neta.Tan gran ha sigut el plaer que ens hi em estat dues hores a dins, jugant amb les onades, fent braçades de frescor i deixant anar rialles de complaença.

De tornada no podia més de la tranquil·litat que duia a sobre, relaxat i amb la ment en un núvol.
Altres, en la celebració, somien amb la conquesta d'Amèrica, amb avions de guerra i cabres amb uniforme.
 Decididament , el meu, és un altre país.