divendres, 30 de novembre del 2012

Al meu amic Jordi Nino



Voldria saber que tinc que pensar, que tinc que dir i que tinc que escriure.
Un noi de quaranta sis anys ha tingut un accident mortal fent barranquisme.
Era un trosset de la meva juventut, era el germà d'un molt bon amic i amb ell vam viure moments que no es poden descriure.
Com tu o com ell o com jo, tots tenim els nostres minuts de la vida que no passen en va i que seran escrits al llibre de la nostra existència, com l'aire que omple el meu cos, respiro els records d'aquells dies.
Passejo pel camí fresat i quantitat de fulles voleien com els meus pensaments vers ell i els que ja em falten.
Sentir-se viu, sentir-se morir. Tinc una barreja de sentiments que em deixen abatut, temps de núvols grisos i immensa tristesa.
Perdoneu les llàgrimes vessades,
perdoneu les balades que surten de les meves pobres paraules.

Si la meva existència es mesurés amb flors,
si els meus amics fossin com arbres,
si la pena fos mesurada amb crits.
Tu saps que un ram de flors és per tu,
i l'arbre que duu el teu nom és molt a prop del meu camí.
I crido, crido fort. Perquè la pena que tinc és molt gran, Nino.
Ets el germà del meu amic, i has sigut un tresor que guardaré en el meu cor, junt amb les coses que més estimo.

divendres, 9 de novembre del 2012

A una amiga ..

Si fos un senzill pastor, deixaria les meves passes pel desert del món, i dibuixaria el teu rostre en la muntanya més alta, tot cantant aquella cançó que em recorda a tu.





Torna aviat, per poder pintar de nou el color dels teus ulls.

dimecres, 7 de novembre del 2012

La nit
















En la nit fosca esclata la il·lusió, petites espurnes de llum que per uns moments ens deixen fugir de la monotonia.
Com la nit dels somnis, com quan érem petits.

Records de festa i de petites joguines, de dolços i abraçades.

Com una pregaria els trons ressonen a la meva història viscuda.

Com un desig deixo la meva petita esperança pels que no poden sentir-la.

divendres, 2 de novembre del 2012

El temps de la felicitat




Ara l'he vist, segur ¡¡


O potser són els meus ulls cansats.
S'amaga i es deixa veure quan ell vol.
Té la rialla trapella i la mirada del qui se sap espavilar.
El contemplo i deixo que el vent mogui les fulles.
Dret en el marge del camí, penso en el meu temps i ..
com els arbres, que amaguen la tristesa al veure les branques ermes al terra, deixo passar el que s'escapa i no puc aturar. El temps de la felicitat.




dilluns, 29 d’octubre del 2012

amb les sabates velles



Amb les sabates de fa uns quants anys, velles però còmodes, les d'anar pel bosc, les sabates de no pensar en res.
Amb la cervesa mig buida i el cap ple de records, contemplo el meu poble, la muntanya que m'ha vist créixer, Argimont al fons, i més enllà el mar.
Paisatge de la meva vida, carreteres noves, camins vells.
Silenci i el vent que ve del nord.
Silenci i el sol que poc a poc decau.
Silenci i els núvols blancs dibuixats sobre un fons blau immens.
Ara sóc jo, al mig del meu món i no puc deixar-lo anar.
Omplo el meu cos d'energia i se que quan el vent, el sol i els núvols estan en equilibri, la meva ànima està al seu lloc.

divendres, 19 d’octubre del 2012

L'aigua del oceà..


Aquests dies he pogut parlar amb una monja budista i mentres caminàvem em va donar un consell:


La ment és com l'aigua del oceà, si està revolta, amb moltes onades, no veus el que hi ha al fons,ni els peixos, ni les roques, ni els coralls de colors.

Si està en calma, com un llac tranquil, veus el que hi ha dins teu i en gaudeixes.

Sovint tinc la necessitat de poder veure els sentiments i posar-los en ordre, i fer-los meus una altre vegada.

Vam acabar la xerrada amb un somriure i una encaixada de mans molt sincera.

Quan tornava a casa vaig pensar que gaudeixo cada moment de la meva vida i quan conec persones com ella, penso que cada dia surt el sol i en dono gràcies.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

cavall blau


Si veieu un cavall de color blau digueu-li que m'esperi.
Aniré a buscar la meva ànima, perduda en un mar de bogeria.
Per platges blanques, amb sorra immaculada i espuma de color confús.

Si veieu un cavall blau, sis-plau digueu-li que s'aturi al meu costat, cavalcaré amb ell cercant la meva preuada pau.

Aniré per terres desertes i camps llaurats pel vent.

Per cels tacats d'estels i nits amb olor de mel.

Si veieu un cavall de color blau....

digueu-li que s'aturi.


dilluns, 15 d’octubre del 2012

On les muntanyes toquen el cel...


Recordo perfectament aquest dia.
En un país on les muntanyes toquen el cel em vaig sentir petit al veure la immensitat de la natura.

La serralada del fons, amb cims molt alts, com guerrers de guaita vetllant per la pau del seus fidels companys.

El vent valent i fred que ens ajudava a fer volar estels i jo, immensament feliç en saber que tot tornava a començar.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Diners robats..

Aquest dies he estat recopilant informació i papers antics.
Mireu si tenim raó els catalans i aquí us deixo una mostra de la nefasta història que em patit.
La meva àvia, va quedar vídua abans de la guerra, amb el meu pare que era petit i dos fillastres que van morir a la guerra, un a València, l'altre a la batalla del Ebre.
Un cop vam ser vençuts per les tropes franquistes i espanyoles, els feixistes van fer passar un ban per el poble dient que havien de portar els diners que tinguessin a casa al banco hispano colonial.
La meva àvia, espantada els hi va portar tots, agafada de la mà del meu pare  que era un infant, al esmentat  " banco ".
D'aquells diners mai més van veure res.
Dels germans del meu pare, tampoc.
De la por que van patir després, ho sabem tots.
Ara podria posar molts mots, moltes paraules plenes d'odi, només posaré una frase:
Aneu a casa vostra, espanyols. Deixeu el meu poble en pau que en el balcó de casa i oneja una bandera. Sabeu quina?
La de la Llibertat ¡¡

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Perdut...







































Aquesta foto està feta el 2004, a Calcuta. Em va impresionar la mirada, el seu cos prim i l'ordre que hi havia en la seva petita "casa".
Quan estic trist, abatut i em sento amb poca força per tirar en davant, recordo a la gent que he vist pel món.
I la rabia em dona força.
Quan vaig veure'l em va venir al cap el que pensaria jo si estigués en el seu lloc.


Perdut, mig mort de fred, amb la gana clavada com un ganivet en l'estómac, cerco el que hauria de ser la meva pau.
Tinc els ulls negats de plors, i potser quan surti el sol la meva barca podrà sortir del moll.
Fins arribada aquesta hora, contemplo les petites onades que mouen el meu cor.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Tinc por d'obrir la porta, pel que em pot passar.

Por de deixar anar els meus sentiments. I per això em faig fort darrera una gran muralla infranquejable.

Més tard, cap a la vesprada, la porta s'obre i els temors fugen amb l'aire de la nit.

Els meus sentiments són vostres, i les meves pors seran vençudes amb la única arma que tinc,

la clau de tot.

La vostra amistat.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Dona i de ferro.





Fa uns dies vaig entrar a ca la Sargantana on hi havien unes fotos de escultures de ferro. Més tard buscant fotos vaig trobar aquesta d'un viatge.
Amb el permís de la Sargantana i amb homenatge a totes les dones,
penjo aquesta foto perquè és de ferro i és dona.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Allà on viuen els àngels



Vull viure a prop dels núvols,
on habiten els àngels.
Escoltar la seva veu i amb la serenor dels homes savis,
contemplar les valls dels desvalguts.
Fer que la meva vida sigui acaronada per tu, bona amiga,
com el vent afalaga les tiges de blat.
Obrir de bat a bat les finestres i sentir la teva olor,
olor de infantesa, perfum de casa meva.
Obrir el meu cor i sentir que estic viu, per deixar-ho escrit
allà on habiten els àngels.

dissabte, 29 de setembre del 2012

Seure al banc de la paciència

Tinc la sensació que haig de saber esperar,
en un mar de fulles, gaudint de la tranquil·litat d'un dia serè.

Amb el vent d'esquena per poder entendre bé les paraules que plàcidament entren dins el meu cap.

Tinc la sensació que tinc que seure al banc de la paciència, aprendre de tu, sabia natura, que amb el temps com a resguard ens ensenyes les lleis del que haurien d'esser dignes del teu llegat.

dimecres, 26 de setembre del 2012

I la mar que tan estimo..





Sento la brisa del matí i en la pell petites espurnes d'aigua.
Els ulls closos cercant les claus per obrir la meva capsa de colors,
on hi guardo els meus anhels.
Les passes efímeres en la sorra, misteri de la nostre essència.
I la mar que tan estimo bressant els meus somnis.

dimarts, 25 de setembre del 2012

La claror dels meus ulls


















Veus el banc de pedra al final del porxo?
Veus les fulles verdes dels arbres?
Veus la claror dels meus ulls?

T'espero assegut amb el sol de cara,
i les fulles verdes dels arbres com garlandes de vida.
La mirada només per tu
i les meves mans que delaten la inquietud
per sentir-te prop meu.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Volar...



Ara volo cap a la llibertat,
potser una tempesta em farà més difícil el camí però tinc molta força a les ales i el batec del cor em marca el compàs dels timbals de guerra.
Ara volo cap a la llibertat, sense pors, sense dubtes, endevinant els paranys ocults.
Potser algun dia, després de moltes albades, la meva ànima descansi en una platja tranquil·la on podré  recordar tots els somnis viscuts i  resseguir la meva història sense oblidar els meus tresors.

dijous, 20 de setembre del 2012

Soldats de infantaria


















Parlen com vells soldats fent guàrdia en la frontera del seu país.
Comenten antigues batalles i la tranquil·litat del seu posat em fa pensar que estan avesats a l'enfrontament amb tropes enemigues.
Reviuen crits de guerra i rialles de victòries difícils, com vells combatents, com generals de tropes magnànimes.
Embadalit, escolto com el vent els hi canta cançons de trobadors i els arbres aplaudeixen les seves gestes.
Són els meus millors soldats de infantaria i per ells , jo si que em faria general.



dissabte, 25 d’agost del 2012

El silenci de la pau


















Quanta vida que hi ha al davant,
i jo no aconsegueixo abastar-la.
Desfaig camins cercant el meu petit tresor,
i de sobte tot sembla acabar-se.
Més avall hi ha la calma, la grandesa i la immensitat del món,
el llac dels propòsits i el silenci de la pau.





 














dimarts, 21 d’agost del 2012

Per tu, mare.



Ara puc escriure, fins ara m'ha sigut difícil.


I el primer que puc teclejar és per a tu, mare.

Recordo els teus passos petits i ràpids,

feinejant sempre per tot arreu.

La teva veu, prou potent per sentirte encara ara.

Les teves mans... com recordo les teves mans.

Els últims dies et vaig poder mimar, donar i sentir el teu petit batec del cor.

Ara que ja no hi ets em pesen els dies que no vaig estar prou per tu.

Les coses absurdes que no haurien de passar mai al davant dels sentiments.

Recordo l'últim ball, a la teva habitació mentres t'aguantava per canviar el llençols, com una nina, com la meva fada que has sigut sempre.

L'últim petó, el que va volar cap el petit estel dins la meva nit, dins el meu particular univers.

Ara camino per camps daurats pel sol,

somio que m'abraces, i una dolça llàgrima, l'única que arribarà on la mar acarona les ànimes et duu tot el meu amor.

Gràcies, mare. Per donar-me la vida.

dilluns, 30 de juliol del 2012

29 de juliol 2012



Ahir al vespre nosaltres hi érem.
Molts hi érem.
Per proclamar els nostres drets, per dir ben alt que som una Nació.
Ells fan el sord, però ho tenen clar qui som i com som.
Volem la nostre Terra independent i lliure, i això els hi fa por.
Haurem de vigilar els corbs negres que mansament i amb molta hipocresia dansen al voltant dels qui proclamem la llibertat.
Som un poble que estima la pau i per això ens han doblegat moltes vegades, però em de ser forts i aixecar-nos en cada caiguda.
Visca la Terra,
visca la pau,
visca Catalunya.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Circ de carrer

















Ahir va ser un dia de circ.
Festival de colors i de rialles.
Un dia on vam oblidar els maldecaps i vam recordar que fàcil és dedicar el temps en gaudir de l'espectacle de carrer que ens van oferir els mags de la vida i els equilibristes del somriure.
Ahir va ser un dia de circ a la Bisbal, un dia al mig de molta gent que sap que en el món encara hi ha màgia.



dijous, 12 de juliol del 2012

Als prínceps del món


Sou els pàries de la Terra i tot i així sou els hereus de la grandesa de la vida.
Amb vosaltres vaig aprendre a donar valor a les coses més simples.
Una gota d'aigua, una fulla de color o el perfum d'una flor.
Ara que els homes rics tenen por, ara que els diners ens fan més febles,
ara recordo les vostres rialles.
Com puc agrair-vos el fer-me veure que obrint una finestra, puc sentir l'olor dels camps, dels boscos i de les muntanyes.
M'heu ensenyat a mirar el meu interior i saber desar els sentiments,
per no fer-me mal i no fer-ne als altres.
Ara que els poderosos trontollen al perdre uns pocs diners,
i al saber-se pobres de valors, que per cert mai han tingut, tremolen de feblesa.
Ara és quan veig clar qui sou realment vosaltres.
Sou els verdaders prínceps del món i algun dia tothom ho sabrà.

dilluns, 9 de juliol del 2012


Veig que has encès la llàntia de la teva llar.
Vindré ràpidament abans no s'acabi el dia.
Parlarem de la vida i dels secrets de l'ànima, parlarem de les estrelles,
parlarem dels somnis i dels records.
Amb tu viuré la nit, quan s'apagui la claror.
I amb tu aprendré a gaudir dels moments més dolços del amor.


dissabte, 30 de juny del 2012

Un dia sabrem que tots soms iguals















Aquest escrit el dedico a una persona que  un dia en un partit de futbol, va dir a un company del meu fill, que te dotze anys, i després d'una falta de les moltes que és fan en aquest joc, i veient que aquest company era africà.
Que si no sabia les regles del joc, que fes el favor de marxar del nostre país.
No vull recordar el rostre de la persona, ni la seva veu, ni li desitjo res personalment.
Només dir-li que jo estic encantat que el meu fill  tingui com a company  aquest nen africà.

Juliol de 1999 Poura (Burkina Faso)


Poura, deu del matí, em llevo una mica adormit, ahir a la nit vam arribar tard a la casa dels amics de la Djene i després de presentar-nos i fer un mos vam dormir en el que era, estic segur, el llit del matrimoni de la casa.
Ara al matí ja fa una calor humida i veig que el poble està en plena activitat.
M'he quedat sense tabac, i la veritat no sé per on començar a caminar per anar a comprar-lo. 
Tot és, per la meva limitada experiència, un clar exemple de desordre urbanístic. Més tard veuré que el que estava limitat era jo.
La Djene, coneixent-me em diu: espera't que t'acompanyarà el fill de la casa, en Sergi, que te sis anys.
Anem avall, per carrers sense cap nom, voltats de barraques on viu, treballa i malviuen molta gent.
Arribem a un encreuament i suposo que en Sergi al veure que jo anava a pas de processó de setmana santa, contemplant cada racó de vida i d'espectacle, em diu : Espera't aquí, donem diners i ara te'l porto el tabac.
Després de poca estona, torna i em dona el paquet i el canvi.
Li dono les gràcies i el canvi li dic que se'l quedi.
Surt corrents i penso que en el fons tots els nens són iguals.
Torno enrere i pensant amb les meves coses no m'adono que ja tinc al petit Sergi al meu costat i amb una ma enlaire m'ofereix un paquet embolicat i fumejant olor d'espècies.
Al obrir-lo veig que hi ha trossets de carn rostida , i amb una veu fluixa em diu: és per tu, amic meu ¡¡
Seguidament vaig pensar que la vida és plena de regals.
Vam tornar tots dos rient i menjant deliciosa carn rostida.

dimecres, 20 de juny del 2012

Calaix de memòria


Fa dies que faig endreça, miro fotos de antics viatges i passo fulls de llibres llegits, potser amb la calor em venen ganes de tenir-ho tot al seu lloc.
L'hivern és per estar a vora el foc i escoltar música, i ara que arriba el temps d'anar amb xancles, ves per on em dedico a buscar records. Com si el meu cos em demanés canvi de costums.
He trobat una foto de qui va ser un dels meus primers amors, i és clar començo a contar els anys que fa d'això. Molts, però encara recordo els seus cabells llargs, i seguidament em ve al cap la cançó “La noia del país del nord” de Els Miralls de Dylan.
Poso la música. Com passa el temps¡¡¡
Potser hi ha coses que no tornaria fer, altres les faria amb més intel·ligència, altres segur que no ho faria amb tanta innocència, però el que estic segur és que sóc feliç de haver estimat a qui he volgut.

diumenge, 17 de juny del 2012

Potser...



























No hi entenc en economia, ni en borsa, ni dèficit públic.
Voldria que tot fos més clar, per exemple l'hora de repartir el benestar toqués a tothom per igual.
Voldria que quan els senyors dels vestits foscos ens diuen que volen salvar l'economia, pensessin amb tots.
Voldria que el principal objectiu de tots fos que ningú estigués en la misèria.
Potser no cal construir trens més ràpids, ni autopistes més amples, ni cases on viurien 30 famílies.
Potser caldria dedicar més esforços a guanyar la fam i vèncer les malalties.
Potser el somriure d'aquesta gent ens pot ensenyar a viure una mica millor sense tantes coses.
Potser..
















diumenge, 10 de juny del 2012

La màgia de la vida


Vet aquí que avui al matí han sortit de la terra les petites llavors que vam plantar.
Com petites banderoles ens indiquen que no tot està perdut, que la vida amb la seva màgia, arrela sempre a prop nostre.
Això ens agrada, perquè entenem la bellesa de les petites coses i ens fa veure clar que soms afortunats al saber entendre la fragilitat d'una flor i la fortalesa del univers.

dijous, 7 de juny del 2012

Per un món millor.




Ara veig l'horitzó amagat al mig dels canyissars.
Agafaré els rems fort per tal que el corrent no em porti on vol ell.
Potser hi haurà tempesta, els núvols ho indican i el meu destí potser també.
Però no defalliré i quan tothom pensi que estic perdut arribaré a la meva illa on no hi ha res més important que la vida mateixa, on els millors tresors són els amics i amb la força de deu mil braus llançarem al aigua als que es pensen ser éssers magnànims i creadors de riquesa.
Benvinguts sigueu navegants experts, que amb una barca i uns rems farem port a la platja del que serà un món millor.

dilluns, 28 de maig del 2012

El carrer de color tranquil



Quan és fa fosc tot és transforma d'un color tranquil,
la llum no arriba a tot arreu i les ànimes passen sense dir res.
Com un presagi del que serà demà, el carrer acull les passes dels
que han caminat amb pressa i ara a la nit, bressola als enamorats que amb l'escut de la foscor escriuen versos d'amor amb el silenci de la veritat.
Demà al matí tot esdevindrà nou, fresc i ningú s'adonarà que a la nit algú s'ha estimat en el carrer de color tranquil.

dimecres, 23 de maig del 2012

Com aigua de pluja


El meus pensaments més enllà de les muntanyes, més enllà de la mar, més enllà dels núvols que porten tempesta, són en algun lloc que no puc arribar.
Refugiat del fred, contemplo la vida que com gotes de pluja  llisca galtes avall, com les meves llàgrimes, fetes d'aigua de tristesa.
Demà sortira el sol, estic segur, i voldré compartir la força que tinc amb vosaltres,companys. Per vèncer la maleïda  foscor.


dilluns, 21 de maig del 2012

Viure els somnis
























Crec en el verd que tinc al meu davant.
Imagino el univers amb una barreja de colors vius.
Penso en el camí que tinc que fer i respiro l'aire que em regala el bosc.
Miro darrera meu, i somric de les petjades que he deixat.
Potser que la vida sigui això, sentir la frescor del aire, escoltar el cant de la natura, viure els somnis i deixar que el vent et porti allà on hi ets tu, estimada quietud.

dijous, 17 de maig del 2012

Si vens a Girona en temps de flors....
























Si vens a Girona en temps de flors no deixis de visitar l'exposició “La mirada d'Steve Mc.Curry”.
Després de fer un bon passeig per la ciutat, deixeu un temps per gaudir d'unes fotografies impressionants.
La del festival de colors que representen un grup de joves del Rajasthan. Potser perquè veus que hi ha moltes maneres de viure. I són una finestra al món.
La del ocell moribund en un vessament de petroli a Aràbia Saudita. Perquè em de entendre que ens queda molta feina a fer.
La del nen del Tibet. Aquesta perquè em toca de molt aprop.
La del elefant fregant l'esquena del seu mahout que està llegint. Aquesta perquè la vegi un tanoca que no hauria d'anar a dormir sense entendre la vida.
La del nen del Perú, en aquesta m'hi vaig estar un quart d'hora intentant contenir la meva impotència davant de tanta tristesa. És un nen plorant que s'apunta el cap amb una pistola, i tot que explica que és de plàstic, impressiona moltíssim.
En fi, que són unes vuitanta fotografies que no us heu de perdre, amb la música inclosa.

dimarts, 15 de maig del 2012

Un conte de follets



Fa uns anys, quan el meu fill era petit, vaig portar-lo a ell i els seus amics a dormir a una casa de pagès.
Al vespre, quan les ombres dibuixen éssers màgics, els hi vaig explicar una vella història.
Us l'explico a vosaltres, potser per egoisme meu, perquè vaig gaudir tan que recordar-ho em fa una mica més feliç.

Ens vam seure al terra quan fosquejava ....i així comença el conte...

Fa molt i molt de temps que en aquestes contrades hi viuen el follets dels bosc.
Abans que els homes, abans que la terra fos habitada per tots els animals, abans que tot, ells ja hi eren.
Jo en conec un que sempre que ens trobem....ens expliquem un munt de coses.
(Segur que pensareu que tot és mentida..........però avui a la nit seguirem el camí que ens han marcat i quan arribem al lloc  on viuen ja no estareu tan segurs que no existeixen.) 

* unes hores abans vaig penjar barrets vermells molt petitons a les branques dels castanyers fins arribar a un que és molt vell i s'hi pot amagar caramels a dins.

El que jo conec és diu Rasclet del castanyer perdut..i ell m'ha explicat com és la vida dels follets.
Recullen glans, castanyes, herbes, arrels, aigua de mel i amb els núvols en fan caramels de sucre.
N'hi ha de savis i de trapelles, de petits i de més petits. Solen viure en boscos antics on hi han arbres molt vells.
Per llit tenen matalassos d'herba seca i llençols de fulles.
Es fan els estris de cuina amb la fusta dels arbres caiguts i tenen remeis per moltes malalties.
Tenen cura dels animals del bosc i són els guardians de les plantes i muntanyes.
Em Rasclet m'ha explicat que els follets no és moren mai, quan ells volen pugen a dalt dels estels i des de allà  vetllen i fan el que poden per tots els nens del món.
Antigament en aquesta casa hi vivia una família amb dos nens petits, els pares treballaven la terra, collien pomes i fruites,avellanes i olives. Tenien un petit hort i a dins a la casa hi tenien les vaques.
Un dia, en Pau que era el fill gran va anar a collir herbes per els conills, tan capficat estava omplin el cistell que és va perdre....
És feia fosc i en Pau veient que no sabia on anar va començar a plorar.
De sobte va sentir fressa al seu darrera i apartant unes branques de romaní va veure un barret petit amb un cap encara més petit.
Que et passa bon minyó?-li va preguntar el follet.
En Pau no és creia el que veia...
Quan era més petit la mare l'hi explicava contes a vora el foc, de bruixes i de fades, de nans i de gegants, i ara tot d'una...li vingué al cap que una nit màgica d'estiu, una nit de lluna esvelta i plena, la mare l'hi va explicar el conte més bonic de tots.
El conte del Follet del gorjablanc......Però aquest conte ja us el explicaré un altre dia....
Com deia, en Pau en veure el follet dubtava si era de veritat o era un somni, però davant la insistència del petit follet, li va explicar el seu desesper.
Tinc que arribar aviat a casa, els pares m'esperen per donar menjar al bestiar, ajudar a la mare a fer el sopar. I m'he perdut en aquest bosc...sis-plau em pots ajudar ?
No tan sols et portaré a casa, t'ajudaré a collir les herbes i quan tu vulguis em pots venir a veure i t'ensenyaré on hi han les millors glans,  les millors castanyes i els millors bolets, però m'has de prometre una sola cosa.
Quina ? -li va preguntar en Pau-
Que mai, mai agafaràs més del que necessites ¡¡¡¡¡
Des de aquell dia és van fer molt amics i s'explicaven un munt de coses, i quan en Pau és va fer gran va explicar als seus fills tot el que havia après.
I sovint, quan ja era molt i molt vellet, mirava el cel de nit, sempre en una sola direcció, deia que allà hi havia l'estel del seu amic Rasclet.

* quan vaig acabar els vaig dur, seguint els barrets de follet fins el castanyer antic, al arribar sento una mà petita que m'agafa del jersei i em diu: Pep, jo també vull tenir un amic follet.
Tranquil·la, vaig dir-li jo, ja en tens un. I li vaig assenyalar un estel molt brillant que hi havia damunt nostre.

dijous, 10 de maig del 2012

Hi ets en el moment precís...





Hi ets en el moment precís i per això crec en tu.
M'acompanyes sempre, fins hi tot quan el vent ens remou el sentiments.
Et tinc al meu costat quan les gotes de pluja ens fan sentir més vius.
M'acompanyes en els somriures, en els plors i et sento plena de vida.
Veig sortir el sol amb els teus ulls i escolto la música de les estrelles amb el meu cor.
Hi ets en el moment precís i crec en tu.

dimarts, 8 de maig del 2012

Ara ja ningú parla de mi..
























Ara ja ningú parla de mi.
M'han mort per res i el meu botxí ha demanat perdó.
Ara ja ningú se'n recordarà del meu passat.
Nascut en una manada dirigida per la meva mare, anàvem buscant herbes fresques i branques d'arbres, aigua i fang.
Ara ningú parlarà de mi. Perquè els que porten fusells no entenen de paraules i l'olor de pólvora els hi nega el pensament.
Poc heu après de la vida si mateu els seus fills per res, solament pel gust de la sang, per gaudir del patiment dels que són febles.
Mateu sense sentit, perquè no en teniu.
Sou la foscor del món i voleu apagar tota l'esperança dels que estimem la nostra Terra.
Ara ja ningú parla de mi, però la vostra consciència no us deixarà tranquils.
Amb els diners que heu pagat per la meva mort hauries pogut escolaritzar uns quants nens del carrer, o potser enviar medicaments als pares que no poden comprar-ne i sentencien a la malaltia eterna als seus fills.
Hipòcrites...que sortiu a la foto quan feu comèdia i us amagueu quan feu maldades.
Ara ja ningú parla de mi, però vosaltres passareu a la història com el que sou, mals comediants i pitjor governants.

dissabte, 5 de maig del 2012

Balconada
























Per la balconada t'enfiles i amb perfum de flors atraus els meus sentits,
Em fas sentir viu, em fas sentir dins el teu món de colors.
Al matí em despertes i a la nit m'acompanyes, dolça flor, dolça vida, dolç amor.

diumenge, 15 d’abril del 2012

Les guspires de felicitat.

























Aquests dies de festa vam aprofitar per fer un tomb, i ves per on, ens ho vam passar d'allò més bé donant voltes amunt i avall. En una parada vaig dir al meu fill, fes el que et vingui de gust i sigues feliç, posem cara de bon nen i no et moguis gaire. I digueu-me si no tinc raó, jo li veig unes guspires als seus petits ulls.
I si no fos perquè no ens van deixar entrar cap instrument els hi organitza una festa allà mateix.
Coses de la vida, instants que val la pena tenir guardats en la capsa dels records per quan necessitem les guspires de felicitat.

divendres, 30 de març del 2012

Secrets amagats



Per els carrers estrets de la vida és on passa tot més a prop.
El xerrar de les veïnes, el soroll del que carrega la feina de cada dia,
els nens corrents cap a l'escola, sense saber de temps i d'hores perquè
són coses dels més grans.
L'àvia que surt massa d'hora per anar a comprar i s'entreté a explicar el que ja tothom sap.
La mare que pentina la nena que no hi ha maneres de fer-li veure que s'ha d'anar ben posada a l'escola.
Els secrets amagats a les pedres de les parets, que en veu baixa s'han incrustat al mig d'elles.
Secrets dits per persones com tu o com jo.
Passes fetes caminant pel terra de pedra, passes amb pena per la desfeta d'una il·lusió trencada. Passes amb alegria degut a un petó somiat.
Estones de rialles i jocs menuts.
Batecs de gent, de gent sense ombres.
Per els carrers estrets de la vida és on vull viure jo.

dilluns, 26 de març del 2012

Tal com fa l'arbre...


Dic adéu als mals auguris que entren dins la meva ànima,
per poder seguir observant cada dia la bellesa de la vida.

Sé que tot farà el seu curs i intento aprendre dels errors,
tal com fa l'arbre lluitant amb les heures,
potser guanyaré o potser seré vençut, però segur que hauré gaudit de cada segon i de cada moment.

dimecres, 21 de març del 2012

Primavera


El preciós groc de les mimoses.





Des de la finestra de casa espero amb neguit l'arribada de la meva estimada.
Vestida de groc enfila pel camí i ara ja veig els seus cabells ballant al so del vent.
Sento l'olor de mil flors, el seu perfum que m'embriaga, em sedueix i fa que amb les meves mans cerqui tresors ocults per la seva pell.
Puc dir-vos amb sinceritat, que com cada any, fidel al meu cor, em ve a buscar i junts passem una nit inoblidable.
Al matí, sense pressa, amb recança per deixar els nostres jocs entre els llençols ens diguem adéu amb cançons dels antics deus.
Jo sóc l'hivern, ella la primavera.
Jo l'estimo i crec que ella també, perquè quan li dic paraules tendres a cau d'orella amb els seus llavis em regala un petó.
Et deixo, amor meu, tinc que partir cap a un lloc on no hi pots venir, però saps que guardo dins meu la teva mirada i m'enduc un ram de colors vius per quan vingui el fred recordar la teva escalfor.