dimecres, 4 de novembre del 2009

En el banc prop de casa



El sol abaixa la seva llum, deixant pas a infinitat d'ombres i llums petites.
En el banc del parc que tinc a prop de casa, observo dues figures enllaçades, fixo la mirada i veig dos amants que es fonen en  un petó maldestre.
Ella amb una ganyota dolça li diu a cau d'orella que voldria estar-se amb ell fins l'hora de les bruixes.
Ell li diu que les bruixes no existeixen i amb un petó al front
li treu qualsevol dubte.
Parlen amb veu baixa, tan a prop un de l'altre que és fonen
en besades les tendres paraules.
Juguen amb les mans i en els seu entorn no hi ha res que
distregui el seu somni.
De sobte ella li diu que te que tornar a casa,
no vol fer patir als seus, i ell com bon amant l'acompanya.
Cinc números més avall del carrer hi ha un rètol que hi diu: Residència el bell repòs.
S'aturen al davant i abans d'entrar, ella li acarona la cara amb mà tremolosa.
Al obrir la porta,pensa en el desig que va demanar a la seva fada:
Ser estimada fins al final dels seus dies.
Ell camina acompanyat del seu bastó,primer un peu, després l'altre, fins arribar a un portal,
puja quatre escalons amb dificultat, obre la porta i decideix no dir res als de casa.
-Pare, tens el sopar ben fred, vols fer el favor de tornar més d'hora.-li diu la seva filla.
Sense dir absolutament ni un mot, seu a taula i s'empassa la sopa freda.
 En  la ment només un pensament,la seva estimada.
-demà no pensis tornar tan tard,a més,no veus que la mare ja no et coneix-
Ell recull  el plat i el desa en la pica,dubte un moment, però seguidament se'n va a la seva habitació,
és posa el pijama i s'estira sobre el llit.
Posa la mà al seu costat i sent la fredor de la soledat.
Tanca els ulls i plora llàgrimes petites.
Després somia i veu el cel de nit, de quan seia al banc  a prop de casa,
amb una rialla petita,sense llàgrimes, sense ombres i sense llums és dorm plàcidament.
L'amor és el sentiment més íntim de les persones i com a tal en vol gaudir, amb un regust amarg i
sense dir res a ningú.