divendres, 8 de gener del 2016

El pont








Sovint és tan la disbauxa dins el meu cap que he de fer un pont entre la realitat i els desitjos.
Tot són festes i rialles de llautó, després veig que la mar de la desesperació ha dut una flor marcida a la sorra de la nostre dignitat.
Sento la culpabilitat com una llosa immensa damunt meu...
i seguirem així, pels segles dels segles.
Podrem algun dia, mirar-nos els ulls sense por de que s'ens vessin llàgrimes de penediment ?