dimecres, 10 de novembre del 2010

Un sostre de cartó


Recordo ara el teu rostre, quan al matí ens dèiem bon dia.
Han passat els dies i encara em pregunto on és el secret del teu somriure.
Un matí la teva filla em va demanar diners per anar a comprar una ampolla de llet.
Va sortir com un llampec i vaig pensar que valia la pena haver sigut enganyat.
L'endemà, tu em vas regalar la teva rialla i em deies gràcies sense saber que has trasbalsat la meva ànima i has fet de la meva existència un pou d'humilitat.
Dins la misèria treies la mirada de complicitat, i ara penso amb la teva casa de cartó, amb la fragilitat de les coses banals, amb la fortalesa de les persones, amb tot el que em vas dir sense emprar ni una sola paraula.
Sé que serà difícil per tu, però desitjo que un dia vegis créixer a la teva petita i fer-se una gran persona.

Asseguda a la vorera ens mostraves les teves joguines, les teves il·lusions, els teus tresors i sense saber com vas entrar a formar part del nostre petit univers.
Uns cromos, un tros de paper de colors, unes pedres de formes arrodonides..... res més, i tot era al teu sac de joguets.
Quan fa fred, quan plou, on et poses ?
Quan estàs malalta, qui et dona les medicines que la teva mare no pot comprar-te ?
Quan....

Ara venen els tres Reis, escriure una carta per tu, curteta per no donar-lis massa feina, perquè saps una cosa ?, aquest dies en tenen molta,han de repartir regals als nens que ja en tenen molts.
Els hi diré que et portin tot el que et falta, una manta, una mica d'aigua, una mica de menjar, una mica de llet, un cartó nou per sostre, una mica de medicina, una capseta petita per posar-hi les pedres noves que vagis recollint, una mica .....
El que segur que no et falta, és tot l'amor que et dona la teva mare.


dijous, 4 de novembre del 2010

El camí antic

És un camí antic, per on passa molta gent, tan en dies de pluja com en dies de fred, tan en dies de calor com de jornades alegres.
En un racó, sota una pedra, s'hi amaga la promesa d'un soldat que ha jurat tornar a casa.
Brillant al terra hi ha una llàgrima del nen que corre perdut cap a casa.
De les branques dels arbres es gronxen les rialles dels joves enamorats que el temps se'ls hi ha aturat.
I el vent em porta les veus alegres de la família que torna de festa de la vall de la infantesa.
De tantes vides que hi han passat,el camí s'ha fet a la seva mida, com passa sovint amb moltes altres coses.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

La cuina de casa


Aquesta és la cuina de casa nostre, senzilla, amb molta llum quan convé i poca quan no cal.
Aquí esmorzem, dinem i sopem els tres de la família, i quan plou o fa molta fred també les dues gates.
M'agrada aquest lloc perquè quan estic sol sento les rialles dels de casa, l'olor del cafè del matí, de les torrades acabades de fer, la veu de la mare del meu fill quan li diu que ha d'anar a l'escola, de la radio que xerra noticies del meu món, del sol que entra per la finestra, del soroll de la pluja.
La taula és molt vella, una pastera de les que es feia el pa, i potser per això, quan sec sento la remor de la farina i l'escalfor de les paraules dites en temps antics.
Aquí hi fem vida i és on ens expliquem les coses que ens importen. És on deixem dit les esperances d'un nou dia, els somnis de qualsevol nit , les il·lusions i les decepcions.
L'aroma de l'olla que bull, la senzillesa dels mobles i la grandiositat de tenir el teu univers al bell mig de la llar.
Què més us puc oferir i què més us puc desitjar, sinó és que tingueu una cuina com la de casa meva.

dijous, 7 d’octubre del 2010

dies de pluja i nits de lluna



Dius que em vols al teu costat, i m'agafes de la mà.
Fas l'amor amb mi i em portes a la riba amb la teva barca.
No vull deixar de pensar en tu, companya de rialles i de plors,
de dies de pluja i nits de lluna, de camins polsosos i dreceres difícils.
Llegeixo en els teus llavis les paraules que jo vull sentir i segueixo amb el desig
les corbes del teu cos.
T'estimo i et dono les gràcies per omplir d'amor el meu esperit.


diumenge, 19 de setembre del 2010

Els tres amics


Vull apendre del temps passat,
i recordar els meus amics.

Llençar pedres al aigua,
caminar per la sorra,
jocs d'infants, amistats sinceres, rialles nobles,
i una eternitat per al davant.

He après dels amics i del temps,
i contemplo la vida cada segon,
amb  tranquil·litat,
perquè sé que ells estàn al meu costat.

diumenge, 22 d’agost del 2010

La nena de la mirada trista

Per què no em mires noieta ?


Tens les mans al darrera d’aquest cos tan menut i

ajups el cap en senyal de tristesa.



No pateixis, nina.

Estàs en el carrer que duu al portal de l’esperança,

i farem, pas a pas, el camí cap a la llibertat.



Per què no somrius, petita ?

Ja surt el sol i l’aire de la matinada farà volar el teus cabells.

Podràs fer salts i corre amunt i avall.

I amb les teves rialles duràs el nostre somni a tot arreu.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Box nº 6

Box  6 

Estic  a urgències al Santa Caterina, no, ara és diu parc hospitalari Martí i Julià, però m’agradava més Santa Caterina.
Acompanyo a la meva mare ,la visita no és greu, però decideixo anar-hi per estar  més tranquil.
L’espera és llarga, ja se sap quan vas al metge ¡¡
Sempre, en situacions d’espera, intento observar altre gent, imaginar com han pogut ser les seves vides , com seran si són persones menudes, i si són grans, com han viscut la infantesa, la joventut, i com deuen viure aquests  anys d’ esperada tranquil·litat.
Passem a la sala on ens han de  fer la primera visita i al passadís veig una senyora gran asseguda  en una cadira de rodes i dret al seu costat el que sembla que és  el seu marit.
Un senyor ben vestit i amb una mirada trista, que aguanta la bossa de la senyora com si a dins hi portés tot l’amor de la seva vida, amb una mà agafant la cadira i la mirada fixa en la companya de molts anys d’alegries i tristeses.
Per un moment veig que entra dins la sala i seu a la cadira més propera a la porta, tot vigilant.
Dos segons i torna a ser dret al costat, com un soldat fidel al seu lloc de vigia.
Passen les hores i per casualitat des de dins criden a la meva mare i la senyora de cadira de rodes.
Ens diuen a tots dos que ens hem d’esperar a l’altre costat, on hi ha els acompanyants dels pacients, ell sembla perdut, i em diu que no havia estat mai en aquest hospital, per tranquil·litzar-lo li dic que hi anem tots dos i l’acompanyo encantat, fem un cafè i seiem de costat.
Comença a explicar-me la seva vida i jo escolto sense treure cap judici, sense perdrem cap paraula, amb molt de respecte.
És una vida com podria ser la meva o la teva.
Per un instant ens quedem sense dir-nos res i és que jo sé que em vol explicar moltes coses i jo voldria donar-li temps.
Ens tornen a cridar i passem als boxs , no sé perquè en diuen així, sembla que estiguem en una cursa de fórmula 1, perdo de vista al meu company i parlo amb la metgessa que te cura de la meva mare, ens hem de esperar que tinguin els resultats dels anàlisis.
Davant meu, al box 6, hi veig la senyora de la cadira de rodes estirada al llit i dret al seu costat el seu marit.
Vaig a parlar amb ell i el veig més tranquil, demana una manta, fa molta fred, jo el miro i observo meravellat amb quina dolçor abriga el cos menut i arraulit del seu bell amor.
Al sortir els dic adéu i els hi desitjo que tornin aviat a casa, 
i ho desitjo fermament.

diumenge, 8 d’agost del 2010

El millor regal...

L’altre nit, tornant  de la feina, vaig arreplegar una tempesta  d’aquelles que et fan sentir la natura en estat salvatge.
Dec  fer uns cinquanta  kilòmetres cada dia i tot que al estiu és un plaer anar amb  moto, en les nits com aquesta és quan veus que ets molt petit,
Les gotes de pluja, al reflexar-se en la llum semblaven petits esperits que venien tots a trobar-me, indefens com era damunt del meu cavall de ferro. Els llamps il·luminaven els camps i camins d’un color blanc pur i els trons feien sentir la seva majestuosa potència.
En nits com aquesta i molt sovint penso en un regal que em va demanar una amiga  quan és va assabentar que m’havia comprat una moto per anar a la feina ;
sis-plau, fes-me un regal cada dia,em va dir,
Donem vint minuts de la teva vida i quan vagis amb  moto ves més poc a poc.
En nits com aquesta, i molt sovint penso que és el millor regal que m’han demanat mai.
Gràcies, amiga meva.

dimarts, 3 d’agost del 2010

La vida passa.....


Jo sóc aquest ,
 ara miro la fotografia i veig que ha passat el temps, molt de temps, o potser com ara diuen tot és relatiu.
Recordo l'infantesa, l'olor de la roba que hem posava la mare, el sabor del primer tast de vi barrejat amb sifó.
la tristesa de la pèrdua del primer company de quatre potes, la primera novia , el primer petó ...
el primer viatge.
Quantes coses que han passat ¡¡¡
Mirar fotografies és el que té, recordes.
I la melangia s'apodera de l'ànima.
Però com deia, tot és relatiu, ara la roba també fa una olor especial, el vi també és bo i el company de quatre potes em recorda als que ja no hi són i la companya m'ha ajudat a madurar en l'amor i els petons sempre tenen quelcom d'especial.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Des de la taulada de casa



La nit em ve a veure amb dolça abraçada
Pujo  damunt l’escala i veig el que veien els antics, el llençol que abraça la humanitat.
Des de  la taulada de  casa observo el sostre que em dona  aixopluc  al hivern
i resguard del sol ardent al estiu.

Cobreixo els cairats de la llar que referma la seguretat dels
meus avantpassats i dono per segur que el meu fill  entendrà que
la  terra  no és de ningú, com la fusta dels puntals tampoc és meva, 
ni el fang que cobreix les parets,ni el sòl on  hi he plantat la llavor del nostra pa.

Dalt el cel hi ha un estel, que dona la llum necessària perquè jo pugui treballar.
Dono gràcies per tot , fins i tot per el més petit dels sentiments que arrela en el meu cor.

Baixo  l’escala,  miro amunt,  on les llums han començat el seu bonic ball i
dic bona nit a les persones que més estimo.
 







dissabte, 13 de març del 2010

A la Llibertat

La fredor d'una mirada,
una llàgrima als ulls i una pena la cor.

La paraula no fa fugir la tristesa,
i la manca de felicitat endureix la ment.

Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,
i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.

No tinc poder per trencar el barrots,
ni fe per canviar el món.

Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,
si algun dia ens veiem en un altre estel, 
faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.

diumenge, 7 de març del 2010

A la senyora Conxita.


Fer memòria és un exercici de voluntat.
Sempre dic que no en tinc, no em recordo de les coses més banals i això comença a ser preocupant, però 
sempre ho he sigut de despistat i per sort la gent que em coneix ja sap com sóc.
Ara be, quan ja fas més oblits del que és normal, tothom et mira desconfiat.
Llavors penso que tinc que posar-hi voluntat i ves per on començo a anotar les coses en papers, petites notes que per acabar-ho de adobar és van barrejant,
 i perden l'ordre establert que tan bé va per acabar realitzant totes les tasques encomanades.
Una agenda ¡¡  em diu algú del meu costat, una agenda es l'eina ideal.
No, li dic jo. Ja en vaig tenir una i quan ho tenia tot anotat la vaig perdre.
Quin enrenou tot plegat, a més has de tenir la paciència de ser constant ¡¡
En aquell moment passa la senyora Conxita, que porta el seu net agafat de la mà, i al veurem tot preocupat, em diu:
No pensis tant, fes el que has de fer en el moment precís i demà faràs com jo, et recordaràs del més important i de les persones que realment t'importen,
i pensaràs en els somnis de joventut 
i les coses més banals deixaran d'existir.

Gràcies, senyora Conxita ¡¡
Aquesta flor és per a vostè.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Ni una engruna

llac Tangrela




Ni una engruna.

A l'hora de dinar vaig fer arròs blanc amb un sofregit de ceba i carn picada que  per cert em surt prou bé.
Dino més d'hora que la resta de família,  començo a treballar per la tarda i això em dona temps per pensar amb 
les meves coses.
Al recollir els últims grans d'arròs del plat em ve a la memòria el record  d'un moment que no puc oblidar.
Fa un temps vaig estar a Bobo-Dioulasso, segona ciutat més important de Burkina-Faso, vaig anar-hi amb la meva dona, convidats per una companya que és filla d'aquest bonic país.
Va ser un viatge per no oblidar, tinc gravat al pensament cada persona que vaig conèixer, cada instant i cada paisatge.

Però hi ha un episodi especial que tinc present i que ara us l'explico.
Era al mig dia i havíem anat a comprar cuscús amb pollastre , el nostre menjador era la terrassa de la botiga d'en Malik ,un amic de la nostra companya.
Fèiem rotllana amb el menjar al mig i de sobte vaig veure un nen que devia tenir uns deu o dotze anys en un racó recolzat en una barana. Ens mirava amb ulls trists i semblava no tenir esma per res.
Quan vam acabar  en Malik es va aixecar sense dir-nos res i li va oferir el que ens havia quedat.
Vaig veure com el nen s'ho posava a la boca amb desfici, amb una barreja de por i de fam acumulada, escurant cada gra de cuscús, cada
engruna de pa com si fos l'últim mos que faria aquell dia.
En acabar va marxar i en Malik em va dir:
No hi ha moltes esperances de vida per els nens del carrer.

Vaig fer una promesa, mai mes llençaria una engruna de pa a les escombraries, ni una engruna.
I així intento fer-li entendre en el meu fill i a tothom que seu al meu costat.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Al amic.



Al passar per el camí que torna a casa he vist el ram de flors marcit al terra,
conec el lloc i sé del arbre immens que hi ha a la vora del riu.

Com un gegant em mira, mou les branques amb gest amic i 
amb un breu murmuri em diu el perquè és allà.

És l'alegria i la tristesa, és la vida i la mort.
Ets tu i soc jo.

Et recordem company.

dissabte, 2 de gener del 2010

15 de setembre de 1973


Un dissabte al vespre vaig entrar en un bar a Girona a fer un mos, i tot esperant el meu torn de demanda vaig fullejar el diari, després d'uns quants anuncis i articles que no em feien el pes, vaig arribar a una notícia que potser no m'esperava.
El titular deia així : Victor Jara ja marxa per un ample camí.
La crònica explica, en resum, qui va ser Victor Jara.
Cantautor molt compromès amb el govern d'Allende que fou derrocat per l'assassí Pinochet.
Però el que més em va colpir va ser quan la seva dona  Joan  recorda el moment en què va reconèixer el seu cadàver.
Va ser torturat per funcionaris de l'exèrcit i executat pels seus captors el dia 15 de setembre de 1973.
El informe de l'autòpsia consignava que el cadàver tenia 44 trets.
Joan va ser obligada a enterrar-lo el mateix dia, cosa que va fer de manera anònima al costat d'un amic que va caminar amb ella desprès del fèretre, fins a un humil nínxol del Cementiri General de Santiago de Xile.

Des d'aquest espai de casa meva, voldria oferir-li un petit homenatge a ell i a tots els que han estat torturats i morts per cabdills de la ignorància i monstres de la humanitat.


Roig de sang i llum d'esperança.


El cel que m'acompanya em parla de una vida passada 
i un present  que ja és aquí.
De la vida passada vull oblidar la mort i recordar els somnis d'igualtat.
Del present, oblidar els assassins i recordar els que van lluitar per la llibertat.


Roig de sang i llum d'esperança.