dimecres, 28 de desembre del 2011

Aniré pedalant sense pressa...


He vist oceans,  muntanyes molt altes i rius molt grans, però sempre recordaré la tristesa de la humanitat.
He caminat pel desert, per ciutats antigues i barris plens de pobresa i de somriures, però ploro quan penso amb la desigualtat del món.
He sentit parlar moltes llengües i totes deien el mateix, les mateixes promeses i les mateixes il·lusions.
Aniré a poc a poc, pedalant sense pressa, per veure, per plorar i per sentir la paraula esperança en totes les llengües de la terra.








dilluns, 26 de desembre del 2011

Un soldat romà























És molt aviat, encara  no ha sortit el sol.
Em desperto amb ressaca de feina, aquest dies han sigut de moltes hores dret  i de poc dormir.
Vaig cap al lavabo i la imatge que hi veig em fa obrir els ulls. No sé a quina època visc, i tampoc crec que jo sigui Jesucrist, però una  antiga autoritat em barra el pas, em demana documents i com podreu entendre jo vinc del llit, amb pijama i sabatilles. Tartamut i mig cec, normalment porto ulleres, intento dissuadir el capità de la quinta centúria que tinc necessitats urgents de passar al  comandament de guàrdia,  però amb la tossuderia característica dels militars només accepte un tracte amb un petit suborn. Un cop a dins tanco la porta ràpid, però no tan com per no sentir una fiblada de punta de llança al cul.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Aquest dies he rebut felicitacions de Nadal, però la que més m'ha agradat és aquesta que hi ha els ulls del meu fill. Potser és amor de pare, però perdoneu si faig del meu judici el veredicte més encertat del món.
Algun dia us explicaré el que hi veig en aquesta mirada, però es que ara mateix no trobo cap paraula per definir  
el que he descobert entre les branques d'aquests preciosos arbres.

dijous, 8 de desembre del 2011

Caminant























Estimo el color de les fulles, estimo els arbres, estimo l'aire fresc, estimo la sorra del camí, estimo els núvols,
estimo el vent, estimo la pluja, estimo l'aigua, estimo tots els animals.
Si hi hagués una mesura per saber la quantitat d'amor que hi tinc guardat en el meu cor, l'escriuria en cada fulla dels arbres, ho anotaria en un paper tan lleuger que el vent se'l  emportaria fins els núvols i potser un dia els meus llavis dibuixaran un somriure de felicitat en saber que tot està al seu lloc.


dimarts, 6 de desembre del 2011

La Marató


Un dia d'aquest vaig seguir un reportatge de com havien fet el disc de la Marató i em va sorprendre enormement la bondat de la gent. I és en instants  com aquests que crec en la vida,  en les persones, en el que poden fer un col·lectiu amb una voluntat de ferro, al cercar ajuda per els seus, per els desconeguts.
Va haver un moment que una mare explicava la seva trista i a l'hora valenta experiència amb el seu fill i vaig plorar d'emoció, plorava d'amagat perquè no sabia com dir que estava orgullós de ser un esser humà i que per fi podia anar pel carrer amb el cap ben alt i cridar amb veu forta: jo pertanyo al grup de gent que sap estimar la vida.
Al anar a dormir, el meu cor bategava tranquil, per una nit vaig poder agafar el son i sentir les onades d'un mar d'esperança.

dijous, 1 de desembre del 2011

Cel blau


























Algun dia endreçaré els pensaments, els enfilaré en un estel i tu, princesa del món, seràs testimoni de tan banal proesa.
En el teu cel blau deixo per penyora la meva ànima, i pres de tu, observo l'univers en les serenes nits i les dolces albades.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Benvinguts

























Benvinguts.

Benvinguts sigueu al món dels somnis.
Passeu, passeu, sereu rebuts amb dolços i caramels, us enlluernaran les estrelles i poc a poc us sentireu enduts per el vent.
La casa que us obre les portes de bat a bat no hi ha reixes ni entrebancs, només tobogans i garlandes.
Missatges de bons propòsits penjats als arbres i cançons per treure la mandra als que tinguin son.
No feu maletes, allà on us dic jo no hi fa falta res, unes mans per acaronar les flors i uns llavis per fer petons.
Deixeu les pertinences endreçades i fem camí cap el circ de la il·lusió. Seguiu el cor que allà on us porti hi ha la pau tan desitjada.
I no us oblideu d'una cosa molt important, no porteu la rancúnia i la por, deixeu-la a qualsevol cantonada i camineu lleugers que la vida és vostra.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La pluja


La pluja neteja els carrers de la pols dels dies secs,
cau sense fressa i esbandeix totes les consciències.
Camino sense cap escut, vull que tot llisqui avall
cap a en un món de fantasia i deixo que els somnis, com gotes d'aigua,
s'emportin el meus pensaments obscurs.





dijous, 10 de novembre del 2011

Per tu.
























Aquest és un racó de casa, el que m'ha inspirat a escriure aquest post. Casa nostre és senzilla, però per nosaltres té un valor incalculable,com casa vostre, com hauria de ser per totes les persones d'aquesta terra.
Passo per davant d'aquest petit moble cada dia i us prometo que cada dia em sorprèn la sort que he tingut.
Aquesta setmana ha sigut l'aniversari d'una persona que fa molt que camina al meu costat, per ella he escrit.

Per tu,

Per la teva mirada que entra dins meu
com  els sentiments,  sense cap paraula.
Per les carícies que m'has donat i jo he guardat en el calaix de la meva ànima.
i el petons que podria classificar de mil maneres diferents.
Per les vegades que m'has perdonat,
i per les llàgrimes que han lliscat riu avall, cap el mar de la tolerància.
Per les rialles, moltes,
i  els pocs silencis, que ens han fet més forts.
Per les sacsejades i les victòries,
i el suport incondicional, sense demanar res.
Per les abraçades que m'han acaronat la pell
i tots els meus somnis fets realitat.


Per tu, amor meu,
Perquè la vida sense tu seria com un dia sense aire, sense aigua i sense sol.


Montserrat Roig

M'agrada aquesta foto teva,
el somriure, la mirada,
dius tantes coses.
I les paraules  escrites per tu,
Com t'ho podria dir ?
Avui és un dia trist, perquè sabem que faltes tu.
Però sé que a la nit, el teu estel dibuixa infinites frases
que ens donen forces per llegir, escriure i observar la vida.
Gràcies Montserrat, per haver existit.

dilluns, 7 de novembre del 2011

La balança.
























De bon matí tinc el costum de mesurar les feines que tinc que fer durant el dia.
Les de bon fer a un costat, les més difícils a l'altre.
Les que em passaria tot el dia i estaria encantat de dedicar tota la meva força,a un lloc.
Les que em vull treure de sobre com més aviat possible, a un altre.
Les que desitjaria fer i no em queda temps real a un plat de la balança.
Les que haig de fer, sigui com sigui, m'agradi o no m'agradi, a l'altre plat.

Fins que arriba el dia que veig clar que la balança soc jo, i puc mesurar la meva vida cap un costat o cap a l'altre.
Només haig d'afegir el pes de la voluntat i la fermesa de les meves idees allà on vulgui jo.


dijous, 3 de novembre del 2011

Quan sigui gran...




Quan sigui gran miraré al davant i m'enfrontaré als fantasmes del passat, posaré cada fulla caiguda en el seu lloc i així podré descansar de tan feixuga feina.
Pas a pas aniré endavant gaudint de totes les il·lusions guardades en el rebost de l'ànima, somriuré a les penes i ploraré a les alegries. Perquè ara sé que després d'un revolt hi ha una aventura, un somni realitzat o un tresor per descobrir.
Quan sigui gran recordaré als amics, als amors i els poetes que amb llurs versos m'han fet la vida més planera.
Si pogués viure eternament, us convidaria a caminar pel camins de la felicitat.

dimarts, 1 de novembre del 2011

La capsa de llautó.




Avui vull explicar un conte.
Pels que els hi agradi escoltar relats de coses que han passat o poden passar.

Hi havia una vegada un nen petit a qui la mare li feia un munt de petons.
Tants ni va arribar a fer que aviat va perdre el compte.
Quan sortien de casa, quan la mare arribava de treballar, abans de fer mig diada, quan se'n anava a dormir, quan la lluna sortia i quan el sol deia bon dia.

Però arribar el dia que el nen és va fer gran, aquella edat que ni soms  grans ni soms petits, però tot és torna diferent. I li feia vergonya que la mare, tan pesada, li fes petons davant de tothom. Els nens a l'escola se'n reien descaradament i els altres pares comentaven que no calia tan de petoneig, que una mare ha de saber quan i com, que després  els nens surten com surten, mimats i consentits.

La mare, veient la incomoditat del seu fill, va decidir que per cada petó que ella no pogués fer, posaria un pètal de flor blanca dins una capsa de llautó.

I així van anar passant els anys, i el nen es va anar fent més gran.
El sol és va pondre moltes vegades i la lluna plena va il·luminar la nova llar que va formar.
Va ensenyar els seus fills a caçar grills, a fer rodar les rodes de la bicicleta, a saber classificar les fulles dels arbres, a no fer mal a cap bestiola, a fer cabanes amb branques seques i fulles de falguera i a creure amb fades i follets.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.

Un dia, asseguts al portal de casa els hi va portar una capsa de llauna.
Al obrir-la una olor dolça va omplir l'aire que els envoltava.Al mirar dins van veure un piló de pètals blancs i una nota escrita amb lletra gran que deia: Aquí hi ha tot l'amor que no et vaig poder expressar, un pètal per cada petó.

Aquest és el regal que un dia vaig rebutjar, va dir el pare amb ulls negats, és l'amor de la meva mare i ara quan veig una flor penso amb ella amb la recança de no haver-li acceptat tot el que abans havia ignorat.

Ara dona milers de petons als seus fills i ells saben que no han de voler que ningú guardi l'amor en cap capsa de llautó.


dissabte, 29 d’octubre del 2011

Caminar, cridar i sentir.
























Faig un pas, el camí és molt planer, massa i tot.
Deixo de pensar i un vent fred em fa sentir paraules que no vull escoltar.
Tanco els ulls i veig un núvol vermell que em recorda tan fràgil que sóc.
Crido per no sentir veus que m'escridassen, i em diuen que toqui de peus a terra.
Camino amb lleugeresa per no caure en la monotonia de viure per poca cosa.
Ara el sol m'escalfa l'esquena i amb certesa sé que tinc que aprendre a estimar tot el que m'envolta.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Xarop de fum



Xarop de fum 


indicacions:


Especialment per mal de caps de parella, estrenyiments de idees, atacs de gelosia, dolors de separació, mal d'orella per escoltar  molt sovint els consells del amic que no ho és tan, ansietat hipotecària, preocupació de  feina, nerviosisme de cap de setmana, mandra del dilluns, vertigen de vacances amb família de segon grau, calfreds per l'arribada de les festes nadalenques, migranya per dubtes a l'hora de comprar el regal a la parella, mal de coll per haver-nos empassat el que hauríem d'haver dit, vista cansada per mirar massa lluny i no veure el que tenim tan a prop, insomni per el que em dit sense pensar. 
I sobretot pels afectats per la malaltia de la infelicitat.




Posologia:


Administrar un cop al dia, abans d'anar a dormir.
És recomana fer un sopar lleuger, un caldo de verdures, si poden ser del hort de casa, una infusió ,una cullerada sopera del xarop i bona nit.


Ingredients:


Fum de castanyer barrejat amb mel de mil flors, un polsim de boira de la muntanya del somriure, una mica de l'aigua del llac de la sort, un encanteri   del mag del turó de dalt,  una gota de rosada, extracte d'amanita muscaria per somiar que tot és possible, dos grams de felicitat i l'ingredient principal que és troba al lloc més amagat de dins nostre; la sinceritat.




nota :
Degut a les retallades aquest medicament no pot ser administrat per la Seguretat Social.
Però és igual, tampoc us el receptarien.

Tingueu salut.



diumenge, 23 d’octubre del 2011

El pirata del nas petit

Sóc el pirata del nas petit.
Has obert la finestra del teu castell i entro amb una pistola de fusta, ganivet de plàstic i sable de cartró.
Sóc bandoler del mar i capità d'un estol de gavines de tots colors que estendran la pau per tots els oceans.
Sóc fill del vent que ve de l'horitzó i faig l'ofici de repartidor de bona sort pels que han nascut sense cap estrella.
Amb la meva colla posem els fantasmes mandataris a calabossos amb barrots d'or i plata ,on  despertaran amb penediment pels malsons creats per aquests perversos filibusters.
Sóc el pirata del nas petit, i si vols venir amb mi només has de mirar el cel de nit, allà on la lluna besa el seu  etern  company. Crida'm amb veu suau i un escala de corda i fusta vindrà cap a tu.
Junts farem un món millor.

divendres, 21 d’octubre del 2011

la força de la llum..
















El pas del temps m'ha fet d'esperit tranquil,
i observo des de l'altitud, la immensitat de la vida.
Ara que l'amor s'ha fet entenedor
 desfaig les preguntes de la meva ànima
i intento trobar el lloc on comencen tots els somnis.
Caminant per la sorra  descobreixo les llàgrimes d'una sirena,
les recullo i omplo el meu cor d'aigua dolça.
Més enllà, on la força de la  llum em fa veure miratges,
 hi una noia asseguda a la platja, somriu i veig el seus ulls, els seus llavis.
Vell record d'una besada tendre i bell amor de joventut.
Després de tantes nits, l'aigua dolça que vaig recollir a la vora del mar em serveix  perquè l'existència que gaudeixo ara sigui immensa i plàcida.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

El meu petit país.





Estic orgullós de viure en un país com el meu, petit potser si, però hi tinc de tot.
És dimecres dotze d'octubre i en el país veí celebren un genocidi, perdó, volia dir el dia de les forces armades. I els de la meva petita família ens desentenem  de tan nefasta celebració.
Al matí ens hem llevat aviat i em fet un esmorzar crec que bastant sa ; suc de taronja, torradetes amb melmelada feta casolana, pa amb tomàquet i embotit, llet i cafè fet al moment i algun que altre croissant.
Em pujat al cotxe i em anat al bonic poble de Sant Martí Vell, agafem les motxilles i enfilem amunt cap els Àngels. La pujada ha sigut distreta i amb molta calor, però un cop ets a dalt veus la immensitat del nostre país; les Medes per un costat amb el Montgrí que els hi fa de guarda amb el seu castell, lluny el Canigó i el Montseny més a prop. És un dia clar, nítid i el gaudim sense pressa.


De baixada ens mengem les provisions i acabem extenuats de tanta calor.
Decidim arribar fins a la costa, i em triat la platja de Pals. I tal com estàvem de acalorats em trobat l'aigua al punt, ni freda ni calenta, molt neta.Tan gran ha sigut el plaer que ens hi em estat dues hores a dins, jugant amb les onades, fent braçades de frescor i deixant anar rialles de complaença.


De tornada no podia més de la tranquil·litat que duia a sobre, relaxat i amb la ment en un núvol.
Altres, en la celebració, somien amb la conquesta d'Amèrica, amb avions de guerra i cabres amb uniforme.
 Decididament , el meu, és un altre país.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Llibertat



Aquest dies he rebut una mala noticia. Una amiga ha sigut segrestada per bandits d'un país que no se'n surt,
per una gent que amb la seva actitud del tot egoista, posa un peu al coll dels seus germans. I és imperdonable i em sento fràgil, i em sento impotent davant de tanta brutícia.
No escric això per escriure, tinc que buidar el cap i només tinc el teclat i la pantalla. No puc agafar un fusell, no puc anar-la a buscar. no puc fer res més que escriure i cridar ben fort, deixeu-la anar.
Tots hi estem implicats, tots deixem que paisos tot-poderosos campin per allà on volen, fent negocis amb les armes, buscant   gas i petroli per tot arreu, posant marionetes al davant del país i deixant que la fam eixampli el seu reialme.
Altres amb l'excusa de la fe, maten.
Estic fart.

Poso un petit fragment de la carta que ens va enviar quan estava a la regió somali de Etiòpia.

Ara ens hem vist obligats a parar els camions de la zona est,
masses rebels i militars armats es mouen per allà.
Fa dos dies, avui ja es el tercer que no podem arribar als llocs a dur aigua. Per alguns pobles això serà una situació límit. Tot i que els somalis estan acostumats a sobreviure amb els mínims, tampoc es pot estirar massa la corda. Estem preocupats perquè tot el que s'ha guanyat durant les darreres setmanes evitant les diarrees i morts per falta d'aigua en condicions, ho podem perdre en aquest tres dies.

Acaba la carta fent una petició, que ara recordo amb un somriure perquè ella sempre ens diu que no sabem el que tenim.

"Com diu la inscripció que hi ha vora l'aixeta del safareig de casa...
             SI OBRES......TANCA."

T'esperem Mone.



dimecres, 12 d’octubre del 2011

Mare











--No tombis la cantonada amb bicicleta-- va dir la mare a la filla quan aquesta tenia set anys.
--Per  què no?--va protestar la nena.
--Perquè si ho fas no et podré veure i quan caiguis i ploris, no et sentiré.
--Com saps que cauré?--va preguntar la nena en un to plorinyós.
--Totes les coses dolentes que et poden passar fora de la protecció d'aquesta casa figuren en un llibre que es diu : Les vint-i-sis portes malignes.
--No m'ho crec. Deixem veure el llibre.
--Està escrit en xinès i no l'entendries. Per això m'has de fer cas.
--Quines coses són, doncs?--va inquirir la menuda--
Digues-me les vint-i-sis coses dolentes.
La mare, però, va continuar fent mitja en silenci.
--Quines vint-i-sis coses?
La mare tampoc no va contestar.
--No m'ho vols dir perquè no ho saps¡ Tu no saps res¡
I la nena va sortir corrent, va muntar amb bicicleta i, atabalada per fugir, va caure fins i tot abans d'arribar a la cantonada.

De la novel·la de l'Amy Tan   El club de la bona estrella.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Una cançó de bressol



Dorm fillet meu,dorm.
La mare i el vent et canten una cançó.
Quan vinguin tempestes cobriré el teu cos menut amb un sostre de
petons.
Quan l'aigua de pluja et vulgui mullar et donaré sopluig amb el meu mantell,
fet de tendresa i escalfor.
Si surt la lluna cofoia per veure't, t'alçaré ben enlaire , a tocar les estrelles.
Així tots els éssers vius sabran qui ets, i sabran que t'estimo.
Dorm fillet meu, dorm.
La mare i el vent et canten una cançó,
Deixa anar els teus somnis,
perquè jo els pugui portar allà on tot és compleix,
deixa que la mare vetlli per tu,
fins que siguis un estel i puguis guiar-me
qualsevol nit d'estiu.
Dorm fillet meu,dorm.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Dedicatòria


Heus aquí la importància de les senyals,
perill ases, ases deixats anar, o aneu en compte amb els ases.
Aquesta senyal hauria d'estar posada a cada casa dels que amb tant d'afany de riquesa fan que el món sigui tan injust.
A cada casa que hi visqui un explotador .
A cada casa dels que volen fer-se seva aquesta Terra.
A tots els que posant lleis, increïblement dictades.
A tots els que fan complir ordres increïblement absurdes.
Per ells va aquesta simpàtica senyal.


Amb perdó dels ases, com animals, que són increïblement  intel·ligents comparats amb els qui va adreçada aquesta dedicatòria.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Mans de colors


Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
em dibuixat les nostres mans,
el farem servir de bandera a batalles sense dolor,
el durem per tot arreu i ningú ens farà callar,
cada un amb un color,
cada un amb un regal,
Mireu el que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,
Ja en tenim prou de tons foscos i tapissos blancs,
de promeses falses i mentides estúpides.
Volem posar color a la vida, i esperança als qui no els hi queda res.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

al cim de tot




Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària 
per fer el camí de tornada.

Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.

dimecres, 28 de setembre del 2011

La capseta


Fa molts anys, d'un país llunyà, ens vam emportar una caixeta de fusta.
Dins hi havia un munt de propòsits, ja sabeu que ocupen poc lloc si els deseu bé,
per això la caixa era petita, de bon portar.
Ens van dir que no la podíem obrir fins arribar a casa i així ho vam fer.
Molts pensareu que hi havia alguna joia o algun geni màgic, com si una làmpada meravellosa fos.
Doncs no, hi havia molts propòsits i prou. El millor de tots era el repte de saber triar un camí per tirar endavant una nova vida. Una vida en que ara ja érem tres i això pot semblar fantàstic i ple de colors i evidentment que ho és, però amb tota la gama de colors, inclosos els tons de grisos.
La caixeta ha anat creixent i és curiós, els propòsits també, i dels colors mai hauria dit que n'hi haguessin tants.
Però el que si us puc dir és que,sense saber-ho, a dins hi havia una joia i un màgic geni.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Música


Si algun dia deixem de caminar, que les millors notes arribin on descansarem.
I per recordar els nostres, farem sonar les mes belles guitarres i escoltarem des de l'altre riba, els cants de les sirenes que dolçament ens hauran encisat.
Siguem feliços de tenir entre nosaltres l'art màgic de la música i farem que el món giri amb perfecte harmonia.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Recordo aquesta mirada...

















Recordo perfectament aquesta mirada.
Amb ella vaig tenir ,al meu davant, el sentit més pur de la innocència.
L'ull que m'ha descobert al darrera de la finestra i que amb saviesa
em descriu sense paraules la tendresa de la infància, la injustícia del
tercer món i el perdó dels més pobres.
Recordo perfectament aquesta mirada.

dijous, 22 de setembre del 2011

El carrer


Quan camino pel carrer antic del passat penso amb la gent que pas a pas i dia a dia han fet el camí infinites vegades. És quan m'imagino relats de vides passades.

El jove Quimet , acabat de casar, que surt a treballar de matinada amb roba gruixuda per protegir-se del fred del camp. La senyora Carmeta que surt a comprar la llet, amb el davantal posat, ella no te manies com la Lola del carrer de més amunt.

El sol que ja despunta i que fa que les pedres de les parets desprenguin el fum erm de la rosada.

La Joana , que s'ha enamorat del Anton, el vailet més bel·licós del poble.

Hiverns amb les lloses glaçades i estius al carrer per on l'aire fresc amanyaga les parets velles.

I els nens van a l'escola pensant que de aquí poc seran els futurs pagesos, traginers, llauners, forners, cuireters, ceramistes, herbolaris, potser algun endevinaire, filadores, teixidores, potser alguna joguinaire i algun alquimista.
Segurament era molt dur, molt més que ara.

Però i si els nostres fills no saben que podran ser quan siguin grans ?

dilluns, 19 de setembre del 2011

El pensador


Mires per la finestra el pas del temps,
i penses que ja està tot fet.
Tens la mirada perduda en un somni potser de joventut,
i la saviesa de voler estimar la vida tal com l'has rebut.
Veig la imatge de la gent que s'ha fet gran amb el treball de cada dia.
I tens l'esquena doblegada per l'esforç de les eines del camp.
Duus la teva història gravada amb símbols a la cara, com els arbres vells a l'escorça del seu tronc.  

dissabte, 17 de setembre del 2011

Arc de Sant Martí

El morat del pastís dels comediants
El blau on viuen els dofins
El color indi d'una nit  d'estiu

El groc amb un desig lligat 
El vermell del espectacle del foc

El verd d'un matí a casa 


El taronja dels ulls d'un gat de Tarragona

dijous, 15 de setembre del 2011

El Pou


Diuen que si llences una moneda al fons es complirà un desig, i que en el reflex de l'aigua es dibuixarà el teu futur.
Jo sóc del parer que és millor oferir els teus somnis a les estrelles i del pou treure'n l'aigua fresca.

Si passeu a prop de casa, podeu veure un xic d'aigua o molta si teniu molta set.

Però no us oblideu dels somnis.....

dimarts, 13 de setembre del 2011

Sabates
























Si arribo tard a casa el primer que veig són les sabates, les conto totes, que no en falti cap, que no estiguin desaparellades, que ningú hagi perdut l'altre parell,i quan veig que tots hi som, respiro tranquil i segueixo pujant les escales.Direu que és un tic digne d'anar a cal psicòleg, però no puc fer-hi res.
Deixo les meves i ....si ja ho sé, sembla una casa desordenada, però per mi és una forma de deixar la pols del carrer a fora, la pols dels dies dolents i la brutícia que ningú es queda.
Qui vol va amb xancles i qui vol va descalç, com jo, perquè així sento el terra que més estimo a la planta dels peus,
i tot és més senzill.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Caçador de somnis




Caçador de somnis.

Corres amunt i avall,
i jo, observador del temps
m'entretenc a dibuixar en la meva ment
les petjades que les onades esborren barroerament.

Corres amunt i avall cercant somnis
que amb la xarxa de la teva innocència 
atrapes amb alegria desfermada.
Mentrestant, les petites petjades perduraran en la meva ànima. 

dimarts, 16 d’agost del 2011

De tornada...




Quan tot està tranquil i el riu baixa al compàs
del cor,tot és més senzill.
Quan poso els dits a l'aigua fresca de la meva vida,
tot passa per el meu davant i jo, espectador que sóc,
deixo anar un somriure, agafo aire net i intento omplir de sentit
la meva existència.