dissabte, 27 de febrer del 2010

Ni una engruna

llac Tangrela




Ni una engruna.

A l'hora de dinar vaig fer arròs blanc amb un sofregit de ceba i carn picada que  per cert em surt prou bé.
Dino més d'hora que la resta de família,  començo a treballar per la tarda i això em dona temps per pensar amb 
les meves coses.
Al recollir els últims grans d'arròs del plat em ve a la memòria el record  d'un moment que no puc oblidar.
Fa un temps vaig estar a Bobo-Dioulasso, segona ciutat més important de Burkina-Faso, vaig anar-hi amb la meva dona, convidats per una companya que és filla d'aquest bonic país.
Va ser un viatge per no oblidar, tinc gravat al pensament cada persona que vaig conèixer, cada instant i cada paisatge.

Però hi ha un episodi especial que tinc present i que ara us l'explico.
Era al mig dia i havíem anat a comprar cuscús amb pollastre , el nostre menjador era la terrassa de la botiga d'en Malik ,un amic de la nostra companya.
Fèiem rotllana amb el menjar al mig i de sobte vaig veure un nen que devia tenir uns deu o dotze anys en un racó recolzat en una barana. Ens mirava amb ulls trists i semblava no tenir esma per res.
Quan vam acabar  en Malik es va aixecar sense dir-nos res i li va oferir el que ens havia quedat.
Vaig veure com el nen s'ho posava a la boca amb desfici, amb una barreja de por i de fam acumulada, escurant cada gra de cuscús, cada
engruna de pa com si fos l'últim mos que faria aquell dia.
En acabar va marxar i en Malik em va dir:
No hi ha moltes esperances de vida per els nens del carrer.

Vaig fer una promesa, mai mes llençaria una engruna de pa a les escombraries, ni una engruna.
I així intento fer-li entendre en el meu fill i a tothom que seu al meu costat.