Crec
en el verd que tinc al meu davant.
Imagino
el univers amb una barreja de colors vius.
Penso
en el camí que tinc que fer i respiro l'aire que em regala el
bosc.
Miro
darrera meu, i somric de les petjades que he deixat.
Potser
que la vida sigui això, sentir la frescor del aire, escoltar el cant de la natura, viure els somnis i deixar que el vent et porti allà on hi ets
tu, estimada quietud.
He passat un cap de setmana molt a prop del verd... els verds nous de primavera combinats amb els verds foscos dels arbres de fulla perenne... Com un concert de verds que enamora l'ànima.
ResponEliminaNo hi ha cap sensació millor que somriure amb les petjades que hem deixat. Mirar enrere i somriure i ser feliç del que hem viscut és una gran sort, i a més a més de sort ha estat buscada i treballada.
Un post plàcid i ben feliç, Pep!
Potser la vida sigui, senzillament, això!
ResponEliminaSempre m´han agradat els camins, oberts a un món de possibilitats.
Bessets, nin!
Viure els somnis, quina expressió més bonica...
ResponEliminaSegur que bona part de la vida és això, viure la natura, en totes les seves manifestacions...I si ho vols, el vent et portarà a un univers ple de colors i de quietuds!
Si somrius mirant les petjades que has deixat, és que has fet un bon camí
i te'n se'ns satisfet...Felicitats pel premi! Jo te'l volia enviar, però com que he vist que ja el tenies...
Petons.
Potser no és ben bé això, però cal que ens proposem que ho sigui, perquè realment ens valgui la pena
ResponEliminaÉs difícil, mooolt, materialitzar aquesta manera de viure dins la societat en la que ens trobem, però hi ha maneres! Fa temps vaig llegir que els aborígens d'Austràlia viuen amb la certesa que l'únic món real és el dels somnis. També he llegit d'una tribu, no recordo on són, ara, que connecten amb la naturalesa per tal que els indiqui a cada u quina és la seva missió, "la crida": una dona, per exemple, havia descobert que tenia la capacitat de transformar les penes dels altres i restava asseguda escoltant. Era feliç!
ResponEliminaTant de bo molta gent entengui que el progrés no només passa pel camí conegut i que recuperem aquesta magnífica i enyorada quietud.
Una abraçada!