El meus pensaments més enllà
de les muntanyes, més enllà de la mar, més enllà
dels núvols que porten tempesta, són en algun lloc que
no puc arribar.
Refugiat del fred, contemplo la vida
que com gotes de pluja llisca galtes avall, com les meves llàgrimes,
fetes d'aigua de tristesa.
Demà sortira el sol, estic
segur, i voldré compartir la força que tinc amb
vosaltres,companys. Per vèncer la maleïda foscor.
necessitem uns dies seguits de bon sol per allunyar aquesta fredor grisa. Tot arribarà
ResponEliminaSaps nin? a mi tampoc m´agraden els dies grisos, ni el fred, ni la pluja, encara que estigui convençuda que tot és necessari. Quan el sol surt -i em toca amb la seva tebiesa, amb la seva llum- m´omple de color i vida.
ResponEliminaDemà sortirà el sol, n´estic segura!
Uns bessets.
Pep, amic, puc fer-te una abraçada? Compartim llàgrimes, a vegades es fan més dolces si són compartides...
ResponEliminaDemà sortirà el sol, segur, si més no el dels teus pensaments, ja veuràs... una abraçada.
Penso que la pluja no ho és pas de trista, doncs gràcies a ella tot reneix a la natura...A mi la pluja moltes vegades em fa companyia...La tristor la portem dins i ens hem de sobreposar per poder ser una mica feliços.
ResponEliminaI com molt bé dius, segur que demà sortirà el sol, s'esvairan les boires i tot brillarà amb més força...
Un petó i un somriure.