Les
cases antigues, com el Ruscall, sempre m'han fet volar la
imaginació.
Com
devien ser les vides dels que habitaven aquestes cases?
Matrimonis
amb molts fills, hiverns llargs a vora del foc, estius a la fresca,la
mare feinejant i els menuts amb jocs antics ara oblidats,
somnis
de juventut potser fets realitat,moltes preguntes amb difícil
resposta, i potser mai trobada.
Estic
segur que eren gent amb la saviesa de saber collir del bosc tot el
que era necessari, així com del camp, i del hort, i del
bestiar que tants esforços havien de fer per obtenir-lo.
De
les alegries, potser poques. De les tristeses, potser moltes.
Del
amor del fill gran per la filla petita de ca la Malena, una casa de
més avall. Amors de tota la vida, dels que perduraran fins que
l'última estrella s'apagui.
Dels veïns de més a prop, els de la casa del Sot del Llop, que van a veure quan la feina els hi permet i els hi porten pa acabat de fer, possiblement és una casa amb molta mainada, i una ajuda sempre els hi anirà bé.
De
la mare que vol per els seus el millor.
Del
pare que treballa sense descans, fins que el sol és pon.
I
els diumenges que, amb les robes més noves, feien pas cap a
missa a Castanyet o potser el Subirà, una masia de les que hi
havia capella i tot.
Quantes
vegades havien pujat les escales tot rient, tot plorant.
El
bestiar a sota de les habitacions, per donar escalfor les nits
d'hivern.
I
el cel blau que deixava passar el núvols a tocar de les mans,
i els trons que feien que se'n recordessin de Santa Barbara, a una
hora de camí.
Potser
no era fàcil viure a un lloc així, però vull
imaginar que potser van ser feliços.
Com a mínim, segur que s'hi varen esforçar, somiant, rient, compartint moments únics... Molts d'anys Pep! Una abraçada!
ResponEliminaEn sembla que feliços si que serien , en aquells temps no necesitaben tantes coses per viure com avui, la vida era mes sensilla,no en tanta complicació
ResponEliminaJO diria que segur que ho varen ser. Només d'estalviar-se les vegades que hem hagut de passar per el banc nosaltres, ja es varen deslliurar d'una bona càrrega.
ResponEliminaQuan es tenia poc tampoc es necessitava tant.
Costa d'imaginar, eh? Bé tu prou que te'n surts d'anar imaginant coses sobre la vida d'abans. A mi em costa.
ResponEliminaMalgrat tot jo crec que sí, que devien ser feliços... o al menys que devien viure moments feliços...
És com aquell dit, no sé si el recordaré bé...
ResponElimina"No és más feliz el que más tiene, sino el que menos necesita"...o algo així.
SI, crec que eren més feliços.
Encara que una micona tard. FELICITATS PEP!
Pep, acabes de descriure de manera molt acurada la vida a pagès, quan aquestes cases antigues brillaven amb llum pròpia (unes més que altres)i sí, eren força feliços, perquè amb poc en tenien prou...Ara fem passar per imprescindibles, moltes coses de les quals podríem prescindir.
ResponEliminaEspero que hagis tingut un bon dia de Sant Josep i t'hagis llepat els dits amb la crema catalana.