De bon matí tinc el costum de mesurar les feines que tinc que fer durant el dia.
Les de bon fer a un costat, les més difícils a l'altre.
Les que em passaria tot el dia i estaria encantat de dedicar tota la meva força,a un lloc.
Les que em vull treure de sobre com més aviat possible, a un altre.
Les que desitjaria fer i no em queda temps real a un plat de la balança.
Les que haig de fer, sigui com sigui, m'agradi o no m'agradi, a l'altre plat.
Fins que arriba el dia que veig clar que la balança soc jo, i puc mesurar la meva vida cap un costat o cap a l'altre.
Només haig d'afegir el pes de la voluntat i la fermesa de les meves idees allà on vulgui jo.
Aquesta que dius pot ser una manera de definir-se. O d'autodefinir-se.
ResponEliminaCrec recordar que el nostre verb PESAR ve del llatí PENSARE 'pensar'.
Jo diria que ho has encertat de ple.
Bon exercici matinal....però no et trobes que sempre hi han graciosos que et carreguen de feines horroroses i que no pots declinar la força?
ResponEliminaJo si, mentrestant intentaré de assimilar més bé la teva teoria
Veus? Això d'avui em sembla més difícil...
ResponEliminaEntenc el sistema, això sí!
Hi ha una dita que diu " el hombre propone y Dios dispone", pero no està malament el exercicí de bon mati.
ResponEliminaCaram Pep, ets molt organitzat, de vegades va bé perquè així saps que no et deixes res, però sovint
ResponEliminaval la pena improvizar una mica, encara que provoquem un xic de desgavell al nostre dia a dia...
Petons,
M. Roser