Recordo ara el teu rostre, quan al matí ens dèiem bon dia.
Han passat els dies i encara em pregunto on és el secret del teu somriure.
Un matí la teva filla em va demanar diners per anar a comprar una ampolla de llet.
Va sortir com un llampec i vaig pensar que valia la pena haver sigut enganyat.
L'endemà, tu em vas regalar la teva rialla i em deies gràcies sense saber que has trasbalsat la meva ànima i has fet de la meva existència un pou d'humilitat.
Dins la misèria treies la mirada de complicitat, i ara penso amb la teva casa de cartó, amb la fragilitat de les coses banals, amb la fortalesa de les persones, amb tot el que em vas dir sense emprar ni una sola paraula.
Sé que serà difícil per tu, però desitjo que un dia vegis créixer a la teva petita i fer-se una gran persona.
Asseguda a la vorera ens mostraves les teves joguines, les teves il·lusions, els teus tresors i sense saber com vas entrar a formar part del nostre petit univers.
Uns cromos, un tros de paper de colors, unes pedres de formes arrodonides..... res més, i tot era al teu sac de joguets.
Quan fa fred, quan plou, on et poses ?
Quan estàs malalta, qui et dona les medicines que la teva mare no pot comprar-te ?
Quan....
Ara venen els tres Reis, escriure una carta per tu, curteta per no donar-lis massa feina, perquè saps una cosa ?, aquest dies en tenen molta,han de repartir regals als nens que ja en tenen molts.
Els hi diré que et portin tot el que et falta, una manta, una mica d'aigua, una mica de menjar, una mica de llet, un cartó nou per sostre, una mica de medicina, una capseta petita per posar-hi les pedres noves que vagis recollint, una mica .....
El que segur que no et falta, és tot l'amor que et dona la teva mare.
