divendres, 8 de gener de 2016

El pont








Sovint és tan la disbauxa dins el meu cap que he de fer un pont entre la realitat i els desitjos.
Tot són festes i rialles de llautó, després veig que la mar de la desesperació ha dut una flor marcida a la sorra de la nostre dignitat.
Sento la culpabilitat com una llosa immensa damunt meu...
i seguirem així, pels segles dels segles.
Podrem algun dia, mirar-nos els ulls sense por de que s'ens vessin llàgrimes de penediment ?


8 comentaris:

  1. Culpabilitat, no ho sé, Pep, però la vergonya d'aquesta ridícula pèrdua de temps i de l'oportunitat única, aquesta vergonya, ja no me la trauré més de sobre.

    ResponElimina
  2. és ben trist que un grapat de persones pagades per nosaltres mateixos puguin fer callar i avergonyir-ne dos milions. Nosaltres estem preparats, ells no o no volen estar-ho.

    ResponElimina
  3. Hi ha coses que costen de pair. Es tracta de treballar per aconseguir-ho, si es deixa només passar el temps però sense fer res, és probable que aquestes llàgrimes, i aquestes cicatrius no acabin de curar mai.

    ResponElimina
  4. Ja està...S'ha acabat l'espera, sembla que demà ja tindrem nou president, no serà el Mas, sinó l'alcalde de Girona i mira que ens ho han fet gruar!!!
    Que la força ens acompanyi!

    ResponElimina
  5. finalment podré passar pel pont i gaudir de la llibertat..

    ResponElimina
  6. Un sempre ha d'estar disposat a passar a l'altra banda, és l'única manera d'aconseguir-ho.

    FELICITATS, PEP!!
    ...aferradetes :)

    ResponElimina
  7. Gràssis per passar per casa, m'ha fet feliç saber que tot va bé.
    Bon estiu, Pep!
    Aferradetes.

    ResponElimina