dimarts, 21 d’agost de 2012

Per tu, mare.



Ara puc escriure, fins ara m'ha sigut difícil.


I el primer que puc teclejar és per a tu, mare.

Recordo els teus passos petits i ràpids,

feinejant sempre per tot arreu.

La teva veu, prou potent per sentirte encara ara.

Les teves mans... com recordo les teves mans.

Els últims dies et vaig poder mimar, donar i sentir el teu petit batec del cor.

Ara que ja no hi ets em pesen els dies que no vaig estar prou per tu.

Les coses absurdes que no haurien de passar mai al davant dels sentiments.

Recordo l'últim ball, a la teva habitació mentres t'aguantava per canviar el llençols, com una nina, com la meva fada que has sigut sempre.

L'últim petó, el que va volar cap el petit estel dins la meva nit, dins el meu particular univers.

Ara camino per camps daurats pel sol,

somio que m'abraces, i una dolça llàgrima, l'única que arribarà on la mar acarona les ànimes et duu tot el meu amor.

Gràcies, mare. Per donar-me la vida.

9 comentaris:

  1. Pep, quin post més bonic i més tendre... sempre quan llegeixo algú que explica un comiat com aquest, inevitablement penso en els meus comiats i a vegades m'hi trobo, revisc i això em fa sentir a prop.

    Em sento a prop de tu, Pep, i t'envio una abraçada immensa.

    Els anys passen i el record de la mare es manté, sempre tendre i agraït. En farà 13 aviat que la meva mare va marxar. I sempre continua fent falta, sempre.

    Una altra abraçada...

    ResponElimina
  2. Quin somriures més amples i macos, bellíssims moments captats en una imatge, com tots els que tens d´ella.

    Tothom diu...res hi ha com l´amor d´una mare, és tan cert! i ho saps prou bé quan no hi és.
    No ser-hi...jo sempre penso que hi serà, perquè som part d´elles. I en cada pensament, en cada racó, hi haurà la seva emprenta.

    Aferradeta nin, sentida i molt a prop, com ha de ser.

    ResponElimina
  3. perque sempre tenim la sensacio de que hauriem d'haber estimat mes i millor?
    jo crec que elles saben l'important que son i seran per nosaltres..t'ho diu una mare

    unes paraules precioses, envidio la teva sensibilitat
    petons i mes petons

    ResponElimina
  4. Jo estic en aquells moments en que encara no puc parlar d' ella, cada dia es mes dificil, no perque hagi marxat, sino perque l' Alzehimer ha fet que ella que no hi sigui.
    Precioses paraules

    ResponElimina
  5. Preciós, i emotiu!!!
    Paraules carregades d'amor, que és el que compta.
    De ben segur que et pot sentir, perquè tot el que dius té una força capaç de travessar el cel!!!

    ResponElimina
  6. Estic d'acord amb na Dafne, segur que els teus sentiments li arriben amb molta força. T'envio una abraçada enorme!

    ResponElimina
  7. Si qualsevol absència d'una persona estimada ens deixa una buidor a l'ànima, no és d'estranyar que si és la mare, ens costi tot un món recuperar-nos, tornar més o menys a la normalitat. Quan ens toca a nosaltres, recordem les coses que vam fer amb ella i les que podíem haver fet...
    Després de llegir aquest emotiu text, penso que, la mare, t'agrairà totes les teves tendreses i potser ben fluixet, alguna nit d'insomni, voleiaran en el record, les notes d'una dolça melodia:
    " Fes nones reiet, fes nones fill meu que ets un angelet que m'envia Déu...El besa a la cara, el besa al front, petons d'una mare "lo" més gran del món"...
    Una abraçada Pep.

    ResponElimina
  8. Un post preciós.
    Només puc dir que m'ha emocionat més que molt.

    ResponElimina
  9. Felicitats, és preciós!
    Una abraçada

    ResponElimina