Avui
vull explicar un conte.
Pels
que els hi agradi escoltar relats de coses que han passat o poden
passar.
Hi
havia una vegada un nen petit a qui la mare li feia un munt de
petons.
Tants
ni va arribar a fer que aviat va perdre el compte.
Quan
sortien de casa, quan la mare arribava de treballar, abans de fer mig
diada, quan se'n anava a dormir, quan la lluna sortia i quan el sol
deia bon dia.
Però
arribar el dia que el nen és va fer gran, aquella edat que ni soms grans ni soms petits, però tot és torna diferent. I li
feia vergonya que la mare, tan pesada, li fes petons davant de
tothom. Els nens a l'escola se'n reien descaradament i els altres pares
comentaven que no calia tan de petoneig, que una mare ha de saber quan i
com, que després els nens surten com surten, mimats i consentits.
La
mare, veient la incomoditat del seu fill, va decidir que per cada
petó que ella no pogués fer, posaria un pètal de flor blanca dins una capsa de llautó.
I
així van anar passant els anys, i el nen es va anar fent més
gran.
El
sol és va pondre moltes vegades i la lluna plena va il·luminar
la nova llar que va formar.
Va
ensenyar els seus fills a caçar grills, a fer rodar les rodes
de la bicicleta, a saber classificar les fulles dels arbres, a no fer
mal a cap bestiola, a fer cabanes amb branques seques i fulles de falguera i a creure amb fades i follets.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.
Un dia, asseguts al portal de casa els hi va portar una capsa de
llauna.
Al obrir-la una olor dolça va omplir l'aire que els envoltava.Al mirar dins van veure un piló de pètals blancs i una nota escrita amb lletra gran que deia: Aquí hi ha tot l'amor que no et vaig poder expressar, un pètal per cada petó.
Aquest
és el regal que un dia vaig rebutjar, va dir el pare amb ulls negats, és l'amor de la meva
mare i ara quan veig una flor penso amb ella amb la recança
de no haver-li acceptat tot el que abans havia ignorat.
Ara dona milers de petons als seus fills i ells saben que no han de voler que
ningú guardi l'amor en cap capsa de llautó.
Mai no ens haurien de sobrar els petons... però ja se sap, hi han edats que són ben complicades i bé s'han de respectar. La mare va demostrar així aquest amor infinit. Respectant el seu fill. Amb petons o sense. El noi que s'ha fet gran, ara entén tot el valor de cada cosa, dels petons, però també dels pètals.
ResponEliminaI és que a vegades les mares... també podem ser pesades... amb tot l'amor, oi?
Bonica història...jo de petita també defugia segons quines mostres d'afecte i ara, amb l'experiència de la vida, em sap greu haver sigut tan esmunyadissa i vergonyosa... per això, ara, quan sento el lament d'un petó rebutjat o la fregadissa d'una carícia esquivada els caço al vol i tot donant-los-hi acollida, els reparteixo entre els qui en van mancats i així tot és alegria
ResponEliminaBon novembre!
Un gran obstacle a salvar en èpoques d'adolescència, on encara no saben que es l'amor de veritat. Quan s'apren ja és massa tard
ResponEliminaUn relat preciós però a la vida real sol passar que la quitxalla quan es fa gran , rebutja davant dels altres les demostracions d'afecte, sobretot de la mare. Suposo que pensen que els altres es riuran d'ells. Jo que també vaig ser una nena tímida i poc petonera ho puc entendre, però la reacció de la mare, m'ha arribat a l'ànima...
ResponEliminaPerò penso que totes les coses boniques que va ensenyar al fill, el van ajudar a ser una persona de bé i això també equival a molts petons...
Bona nit,
M. Roser