dilluns, 8 d’octubre del 2012

Perdut...







































Aquesta foto està feta el 2004, a Calcuta. Em va impresionar la mirada, el seu cos prim i l'ordre que hi havia en la seva petita "casa".
Quan estic trist, abatut i em sento amb poca força per tirar en davant, recordo a la gent que he vist pel món.
I la rabia em dona força.
Quan vaig veure'l em va venir al cap el que pensaria jo si estigués en el seu lloc.


Perdut, mig mort de fred, amb la gana clavada com un ganivet en l'estómac, cerco el que hauria de ser la meva pau.
Tinc els ulls negats de plors, i potser quan surti el sol la meva barca podrà sortir del moll.
Fins arribada aquesta hora, contemplo les petites onades que mouen el meu cor.

4 comentaris:

  1. Tots tenim els nostres recursos per superar els moments que estem abatuts o tristos...

    Mentre hi hagi onades que ens moguin el cor... tirarem endavant.

    Una abraçada, Pep!

    ResponElimina
  2. per malament que estem sempre hi ha algú pitjor

    ResponElimina
  3. M´han ferit ben al cor aquests ulls, també m´han donat força per seguir endavant i agrair tot el que m´envolta.
    Paraules que són tan familiars que me les faig meves.

    Aferradeta, nin!

    ResponElimina
  4. Tenim la mal costum de mirar-nos els que estan millor que nosaltres i ens queixem per no res...Hauriem d'aprendre a mirar enrere i veuríem la misèria i la pena que hi ha arreu i que no es pot comparar em les nostres petites incomoditats...I fins i tot endrecen el seu petit món!
    Petons.

    ResponElimina