La fredor d'una mirada,
una llàgrima als ulls i una pena la cor.
La paraula no fa fugir la tristesa,
i la manca de felicitat endureix la ment.
Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,
i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.
No tinc poder per trencar el barrots,
ni fe per canviar el món.
Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,
si algun dia ens veiem en un altre estel,
faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.
"No tinc poder per trencar el barrots,
ResponEliminani fe per canviar el món."
Tantes vegades m'he sentit així, en tant s ocasions, que aquest poema l'hagués pogut escriure jo, un munt de vegades... però no ho he fet, a tu t'ha quedat molt intens, molt autèntic.
Pep
ResponEliminaCada um de nós tem poder/capacidade de mudar o mundo... na medida do amor que comunicamos, vivemos e transmitimos ao outro. EU não tenho poder, mas eu contigo, com "o outro" à minha volta, ajudo o meu bairro, o meu prédio, a minha cidade. Acredistas nisto?
E Deus presente, sempre!
Um abraço
A mi també m'ha colpit la frase que ha destacat Carme, no tinc poder per trencar els barrots...
ResponEliminaPerò potser, si som molts, podriem aconseguir la força per trencar-los, i augmentar la fe per canviar el món.
Preciós escrit Pep.
Una abraçada des del PV
MUY BONITO!!
ResponElimina