intercanvi

Aniré pedalant sense pressa...

2011-12-28T09:30:00.000-08:00

He vist oceans, muntanyes molt altes i rius molt grans, però sempre recordaré la tristesa de la humanitat.

He caminat pel desert, per ciutats antigues i barris plens de pobresa i de somriures, però ploro quan penso amb la desigualtat del món.

He sentit parlar moltes llengües i totes deien el mateix, les mateixes promeses i les mateixes il·lusions.

Aniré a poc a poc, pedalant sense pressa, per veure, per plorar i per sentir la paraula esperança en totes les llengües de la terra.

Un soldat romà

2011-12-26T08:51:00.000-08:00

És molt aviat, encara no ha sortit el sol.
Em desperto amb ressaca de feina, aquest dies han sigut de moltes hores dret i de poc dormir.
Vaig cap al lavabo i la imatge que hi veig em fa obrir els ulls. No sé a quina època visc, i tampoc crec que jo sigui Jesucrist, però una antiga autoritat em barra el pas, em demana documents i com podreu entendre jo vinc del llit, amb pijama i sabatilles. Tartamut i mig cec, normalment porto ulleres, intento dissuadir el capità de la quinta centúria que tinc necessitats urgents de passar al comandament de guàrdia, però amb la tossuderia característica dels militars només accepte un tracte amb un petit suborn. Un cop a dins tanco la porta ràpid, però no tan com per no sentir una fiblada de punta de llança al cul.

2011-12-13T13:09:00.000-08:00

Aquest dies he rebut felicitacions de Nadal, però la que més m'ha agradat és aquesta que hi ha els ulls del meu fill. Potser és amor de pare, però perdoneu si faig del meu judici el veredicte més encertat del món.
Algun dia us explicaré el que hi veig en aquesta mirada, però es que ara mateix no trobo cap paraula per definir
el que he descobert entre les branques d'aquests preciosos arbres.

Caminant

2011-12-08T13:17:00.001-08:00

Estimo el color de les fulles, estimo els arbres, estimo l'aire fresc, estimo la sorra del camí, estimo els núvols,

estimo el vent, estimo la pluja, estimo l'aigua, estimo tots els animals.

Si hi hagués una mesura per saber la quantitat d'amor que hi tinc guardat en el meu cor, l'escriuria en cada fulla dels arbres, ho anotaria en un paper tan lleuger que el vent se'l emportaria fins els núvols i potser un dia els meus llavis dibuixaran un somriure de felicitat en saber que tot està al seu lloc.

La Marató

2011-12-06T15:26:00.000-08:00

Un dia d'aquest vaig seguir un reportatge de com havien fet el disc de la Marató i em va sorprendre enormement la bondat de la gent. I és en instants com aquests que crec en la vida, en les persones, en el que poden fer un col·lectiu amb una voluntat de ferro, al cercar ajuda per els seus, per els desconeguts.
Va haver un moment que una mare explicava la seva trista i a l'hora valenta experiència amb el seu fill i vaig plorar d'emoció, plorava d'amagat perquè no sabia com dir que estava orgullós de ser un esser humà i que per fi podia anar pel carrer amb el cap ben alt i cridar amb veu forta: jo pertanyo al grup de gent que sap estimar la vida.
Al anar a dormir, el meu cor bategava tranquil, per una nit vaig poder agafar el son i sentir les onades d'un mar d'esperança.

Cel blau

2011-12-01T10:14:00.001-08:00

Algundia endreçaré els pensaments, els enfilaré en unestel i tu, princesa del món, seràs testimoni de tan banal proesa.

Enel teu cel blau deixo per penyora la meva ànima, i pres de tu,observo l'univers en les serenes nits i les dolces albades.

Benvinguts

2011-11-23T02:41:00.000-08:00

Benvinguts.

Benvingutssigueu al món dels somnis.

Passeu,passeu, sereu rebuts amb dolços i caramels, us enlluernaranles estrelles i poc a poc us sentireu enduts per el vent.

Lacasa que us obre les portes de bat a bat no hi ha reixes nientrebancs, només tobogans igarlandes.

Missatgesde bons propòsits penjats als arbres i cançons pertreure la mandra als que tinguin son.

Nofeu maletes, allà on us dic jo no hi fa falta res, unes mansper acaronar les flors i uns llavis per fer petons.

Deixeules pertinences endreçades i fem camí cap el circ de lail·lusió. Seguiu el cor que allà on us porti hiha la pau tan desitjada.

Ino us oblideu d'una cosa molt important, no porteu la rancúniai la por, deixeu-la a qualsevol cantonada i camineu lleugers que lavida és vostra.

La pluja

2011-11-20T02:30:00.000-08:00

La pluja neteja els carrers de la pols dels dies secs,
cau sense fressa i esbandeix totes les consciències.
Camino sense cap escut, vull que tot llisqui avall
cap a en un món de fantasia i deixo que els somnis, com gotes d'aigua,
s'emportin el meus pensaments obscurs.

Per tu.

2011-11-10T01:14:00.000-08:00

Aquest és un racó de casa, el que m'ha inspirat a escriure aquest post. Casa nostre és senzilla, però per nosaltres té un valor incalculable,com casa vostre, com hauria de ser per totes les persones d'aquesta terra.
Passo per davant d'aquest petit moble cada dia i us prometo que cada dia em sorprèn la sort que he tingut.
Aquesta setmana ha sigut l'aniversari d'una persona que fa molt que camina al meu costat, per ella he escrit.

Per tu,

Per la teva mirada que entra dins meu
com els sentiments, sense cap paraula.
Per les carícies que m'has donat i jo he guardat en el calaix de la meva ànima.
i el petons que podria classificar de mil maneres diferents.
Per les vegades que m'has perdonat,
i per les llàgrimes que han lliscat riu avall, cap el mar de la tolerància.
Per les rialles, moltes,
i els pocs silencis, que ens han fet més forts.
Per les sacsejades i les victòries,
i el suport incondicional, sense demanar res.
Per les abraçades que m'han acaronat la pell
i tots els meus somnis fets realitat.

Per tu, amor meu,
Perquè la vida sense tu seria com un dia sense aire, sense aigua i sense sol.

Montserrat Roig

2011-11-10T00:50:00.000-08:00

M'agrada aquesta foto teva,
el somriure, la mirada,
dius tantes coses.
I les paraules escrites per tu,
Com t'ho podria dir ?
Avui és un dia trist, perquè sabem que faltes tu.
Però sé que a la nit, el teu estel dibuixa infinites frases
que ens donen forces per llegir, escriure i observar la vida.
Gràcies Montserrat, per haver existit.

La balança.

2011-11-07T01:44:00.000-08:00

De bon matí tinc el costum de mesurar les feines que tinc que fer durant el dia.
Les de bon fer a un costat, les més difícils a l'altre.
Les que em passaria tot el dia i estaria encantat de dedicar tota la meva força,a un lloc.
Les que em vull treure de sobre com més aviat possible, a un altre.
Les que desitjaria fer i no em queda temps real a un plat de la balança.
Les que haig de fer, sigui com sigui, m'agradi o no m'agradi, a l'altre plat.

Fins que arriba el dia que veig clar que la balança soc jo, i puc mesurar la meva vida cap un costat o cap a l'altre.
Només haig d'afegir el pes de la voluntat i la fermesa de les meves idees allà on vulgui jo.

Quan sigui gran...

2011-11-03T14:28:00.000-07:00

Quansigui gran miraré al davant i m'enfrontaré alsfantasmes del passat, posaré cada fulla caiguda en el seu lloci així podré descansar de tan feixuga feina.

Pasa pas aniré endavant gaudint de totes les il·lusionsguardades en el rebost de l'ànima, somriuré a les penesi ploraré a les alegries. Perquè ara sé quedesprés d'un revolt hi ha una aventura, un somni realitzat oun tresor per descobrir.

Quansigui gran recordaré als amics, als amors i els poetes que ambllurs versos m'han fet la vida més planera.

Sipogués viure eternament, us convidaria a caminar pel camins dela felicitat.

La capsa de llautó.

2011-11-01T15:42:00.000-07:00

Avuivull explicar un conte.

Pelsque els hi agradi escoltar relats de coses que han passat o podenpassar.

Hihavia una vegada un nen petit a qui la mare li feia un munt depetons.

Tantsni va arribar a fer que aviat va perdre el compte.

Quansortien de casa, quan la mare arribava de treballar, abans de fer migdiada, quan se'n anava a dormir, quan la lluna sortia i quan el soldeia bon dia.

Peròarribar el dia que el nen és va fer gran, aquella edat que ni soms grans ni soms petits, però tot és torna diferent. I lifeia vergonya que la mare, tan pesada, li fes petons davant detothom. Els nens a l'escola se'n reien descaradament i els altres parescomentaven que no calia tan de petoneig, que una mare ha de saber quan icom, que després els nens surten com surten, mimats i consentits.

Lamare, veient la incomoditat del seu fill, va decidir que per cadapetó que ella no pogués fer, posaria un pètal de flor blanca dins una capsa de llautó.

Iaixí van anar passant els anys, i el nen es va anar fent mésgran.

Elsol és va pondre moltes vegades i la lluna plena va il·luminarla nova llar que va formar.

Vaensenyar els seus fills a caçar grills, a fer rodar les rodesde la bicicleta, a saber classificar les fulles dels arbres, a no fermal a cap bestiola, a fer cabanes amb branques seques i fulles de falguera i a creure amb fades i follets.
Els hi va ensenyar a viure amb un somriure als llavis.

Un dia, asseguts al portal de casa els hi va portar una capsa dellauna.

Al obrir-la una olor dolça va omplir l'aire que els envoltava.Al mirar dins van veure un piló de pètals blancs i una nota escrita amb lletra gran que deia: Aquí hi ha tot l'amor que no et vaig poder expressar, un pètal per cada petó.

Aquestés el regal que un dia vaig rebutjar, va dir el pare amb ulls negats, és l'amor de la mevamare i ara quan veig una flor penso amb ella amb la recançade no haver-li acceptat tot el que abans havia ignorat.

Ara dona milers de petons als seus fills i ells saben que no han de voler queningú guardi l'amor en cap capsa de llautó.

Caminar, cridar i sentir.

2011-10-29T14:36:00.000-07:00

Faig un pas, el camí és molt planer, massa i tot.
Deixo de pensar i un vent fred em fa sentir paraules que no vull escoltar.
Tanco els ulls i veig un núvol vermell que em recorda tan fràgil que sóc.
Crido per no sentir veus que m'escridassen, i em diuen que toqui de peus a terra.
Camino amb lleugeresa per no caure en la monotonia de viure per poca cosa.
Ara el sol m'escalfa l'esquena i amb certesa sé que tinc que aprendre a estimar tot el que m'envolta.

Xarop de fum

2011-10-26T15:07:00.000-07:00

Xarop de fum

indicacions:

Especialment per mal de caps de parella, estrenyiments de idees, atacs de gelosia, dolors de separació, mal d'orella per escoltar molt sovint els consells del amic que no ho és tan, ansietat hipotecària, preocupació de feina, nerviosisme de cap de setmana, mandra del dilluns, vertigen de vacances amb família de segon grau, calfreds per l'arribada de les festes nadalenques, migranya per dubtes a l'hora de comprar el regal a la parella, mal de coll per haver-nos empassat el que hauríem d'haver dit, vista cansada per mirar massa lluny i no veure el que tenim tan a prop, insomni per el que em dit sense pensar.
I sobretot pels afectats per la malaltia de la infelicitat.

Posologia:

Administrar un cop al dia, abans d'anar a dormir.
És recomana fer un sopar lleuger, un caldo de verdures, si poden ser del hort de casa, una infusió ,una cullerada sopera del xarop i bona nit.

Ingredients:

Fum de castanyer barrejat amb mel de mil flors, un polsim de boira de la muntanya del somriure, una mica de l'aigua del llac de la sort, un encanteri del mag del turó de dalt, una gota de rosada, extracte d'amanita muscaria per somiar que tot és possible, dos grams de felicitat i l'ingredient principal que és troba al lloc més amagat de dins nostre; la sinceritat.

nota :
Degut a les retallades aquest medicament no pot ser administrat per la Seguretat Social.
Però és igual, tampoc us el receptarien.

Tingueu salut.

El pirata del nas petit

2011-10-23T11:16:00.000-07:00

Sóc el pirata del nas petit.
Has obert la finestra del teu castell i entro amb una pistola de fusta, ganivet de plàstic i sable de cartró.
Sóc bandoler del mar i capità d'un estol de gavines de tots colors que estendran la pau per tots els oceans.
Sóc fill del vent que ve de l'horitzó i faig l'ofici de repartidor de bona sort pels que han nascut sense cap estrella.
Amb la meva colla posem els fantasmes mandataris a calabossos amb barrots d'or i plata ,on despertaran amb penediment pels malsons creats per aquests perversos filibusters.
Sóc el pirata del nas petit, i si vols venir amb mi només has de mirar el cel de nit, allà on la lluna besa el seu etern company. Crida'm amb veu suau i un escala de corda i fusta vindrà cap a tu.
Junts farem un món millor.

la força de la llum..

2011-10-21T14:37:00.000-07:00

El pas del temps m'ha fet d'esperittranquil,

i observo des de l'altitud, laimmensitat de la vida.

Ara que l'amor s'ha fet entenedor

desfaig les preguntes de la meva ànima

i intento trobar el lloc on comencentots els somnis.

Caminant per la sorra descobreixo les llàgrimes d'una sirena,

les recullo i omplo el meu cord'aigua dolça.

Més enllà, on la força de la llum em fa veure miratges,
hi una noia asseguda a la platja, somriu i veig el seus ulls, els seus llavis.

Vell record d'una besada tendre i bell amor de joventut.

Després de tantes nits, l'aigua dolçaque vaig recollir a la vora del mar em serveix perquè l'existència que gaudeixo ara sigui immensa i plàcida.

El meu petit país.

2011-10-18T14:11:00.000-07:00

Estic orgullós de viure en un país com el meu, petit potser si, però hi tinc de tot.
És dimecres dotze d'octubre i en el país veí celebren un genocidi, perdó, volia dir el dia de les forces armades. I els de la meva petita família ens desentenem de tan nefasta celebració.

Al matí ens hem llevat aviat i em fet un esmorzar crec que bastant sa ; suc de taronja, torradetes amb melmelada feta casolana, pa amb tomàquet i embotit, llet i cafè fet al moment i algun que altre croissant.
Em pujat al cotxe i em anat al bonic poble de Sant Martí Vell, agafem les motxilles i enfilem amunt cap els Àngels. La pujada ha sigut distreta i amb molta calor, però un cop ets a dalt veus la immensitat del nostre país; les Medes per un costat amb el Montgrí que els hi fa de guarda amb el seu castell, lluny el Canigó i el Montseny més a prop. És un dia clar, nítid i el gaudim sense pressa.

De baixada ens mengem les provisions i acabem extenuats de tanta calor.
Decidim arribar fins a la costa, i em triat la platja de Pals. I tal com estàvem de acalorats em trobat l'aigua al punt, ni freda ni calenta, molt neta.Tan gran ha sigut el plaer que ens hi em estat dues hores a dins, jugant amb les onades, fent braçades de frescor i deixant anar rialles de complaença.

De tornada no podia més de la tranquil·litat que duia a sobre, relaxat i amb la ment en un núvol.
Altres, en la celebració, somien amb la conquesta d'Amèrica, amb avions de guerra i cabres amb uniforme.
Decididament , el meu, és un altre país.

Llibertat

2011-10-16T14:02:00.000-07:00

Aquest dies he rebut una mala noticia. Una amiga ha sigut segrestada per bandits d'un país que no se'n surt,
per una gent que amb la seva actitud del tot egoista, posa un peu al coll dels seus germans. I és imperdonable i em sento fràgil, i em sento impotent davant de tanta brutícia.
No escric això per escriure, tinc que buidar el cap i només tinc el teclat i la pantalla. No puc agafar un fusell, no puc anar-la a buscar. no puc fer res més que escriure i cridar ben fort, deixeu-la anar.
Tots hi estem implicats, tots deixem que paisos tot-poderosos campin per allà on volen, fent negocis amb les armes, buscant gas i petroli per tot arreu, posant marionetes al davant del país i deixant que la fam eixampli el seu reialme.
Altres amb l'excusa de la fe, maten.
Estic fart.

Poso un petit fragment de la carta que ens va enviar quan estava a la regió somali de Etiòpia.

Ara ens hem vist obligats a parar els camions de la zona est,
masses rebels i militars armats es mouen per allà.
Fa dos dies, avui ja es el tercer que no podem arribar als llocs a dur aigua. Per alguns pobles això serà una situació límit. Tot i que els somalis estan acostumats a sobreviure amb els mínims, tampoc es pot estirar massa la corda. Estem preocupats perquè tot el que s'ha guanyat durant les darreres setmanes evitant les diarrees i morts per falta d'aigua en condicions, ho podem perdre en aquest tres dies.

Acaba la carta fent una petició, que ara recordo amb un somriure perquè ella sempre ens diu que no sabem el que tenim.

"Com diu la inscripció que hi ha vora l'aixeta del safareig de casa...
SI OBRES......TANCA."

T'esperem Mone.

Mare

2011-10-12T13:40:00.000-07:00

--No tombis la cantonada amb bicicleta-- va dir la mare a la filla quan aquesta tenia set anys.
--Per què no?--va protestar la nena.
--Perquè si ho fas no et podré veure i quan caiguis i ploris, no et sentiré.
--Com saps que cauré?--va preguntar la nena en un to plorinyós.
--Totes les coses dolentes que et poden passar fora de la protecció d'aquesta casa figuren en un llibre que es diu : Les vint-i-sis portes malignes.
--No m'ho crec. Deixem veure el llibre.
--Està escrit en xinès i no l'entendries. Per això m'has de fer cas.
--Quines coses són, doncs?--va inquirir la menuda--
Digues-me les vint-i-sis coses dolentes.
La mare, però, va continuar fent mitja en silenci.
--Quines vint-i-sis coses?
La mare tampoc no va contestar.
--No m'ho vols dir perquè no ho saps¡ Tu no saps res¡
I la nena va sortir corrent, va muntar amb bicicleta i, atabalada per fugir, va caure fins i tot abans d'arribar a la cantonada.

De la novel·la de l'Amy Tan El club de la bona estrella.

Una cançó de bressol

2011-10-10T02:46:00.000-07:00

Dormfillet meu,dorm.

Lamare i el vent et canten una cançó.

Quanvinguin tempestes cobriré el teu cos menut amb un sostre de

petons.

Quanl'aigua de pluja et vulgui mullar et donaré sopluig amb el meumantell,

fet detendresa i escalfor.

Sisurt la lluna cofoia per veure't, t'alçaré ben enlaire, a tocar les estrelles.

Aixítots els éssers vius sabran qui ets, i sabran que t'estimo.

Dormfillet meu, dorm.

Lamare i el vent et canten una cançó,

Deixaanar els teus somnis,

perquèjo els pugui portar allà on tot és compleix,

deixaque la mare vetlli per tu,

finsque siguis un estel i puguis guiar-me

qualsevolnit d'estiu.

Dormfillet meu,dorm.

Dedicatòria

2011-10-08T13:29:00.000-07:00

Heus aquí la importànciade les senyals,

perill ases, ases deixats anar, o aneuen compte amb els ases.

Aquesta senyal hauria d'estar posada acada casa dels que amb tant d'afany de riquesa fan que el mónsigui tan injust.

A cada casa que hi visqui un explotador.

A cada casa dels que volen fer-se sevaaquesta Terra.

A tots els que posant lleis,increïblement dictades.

A tots els que fan complir ordresincreïblement absurdes.

Per ells va aquesta simpàticasenyal.

Amb perdó dels ases, com animals, que són increïblement intel·ligents comparats amb els qui va adreçada aquesta dedicatòria.

Mans de colors

2011-10-04T12:48:00.000-07:00

Mireuel que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,

emdibuixat les nostres mans,

el farem servir de bandera a batallessense dolor,

el durem per tot arreu i ningú ens faràcallar,

cadaun amb un color,

cadaun amb un regal,

Mireuel que em fet amb un llençol blanc i pintures de colors,

Ja entenim prou de tons foscos i tapissos blancs,

depromeses falses i mentides estúpides.

Volemposar color a la vida, i esperança als qui no els hi quedares.

al cim de tot

2011-10-02T12:48:00.000-07:00

Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària
per fer el camí de tornada.

Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.

La capseta

2011-09-28T01:38:00.000-07:00

Fa molts anys, d'un país llunyà, ens vam emportar una caixeta de fusta.

Dins hi havia un munt de propòsits, ja sabeu que ocupen poc lloc si els deseu bé,

per això la caixa era petita, de bon portar.

Ens van dir que no la podíem obrir fins arribar a casa i així ho vam fer.

Molts pensareu que hi havia alguna joia o algun geni màgic, com si una làmpada meravellosa fos.

Doncs no, hi havia molts propòsits i prou. El millor de tots era el repte de saber triar un camí per tirar endavant una nova vida. Una vida en que ara ja érem tres i això pot semblar fantàstic i ple de colors i evidentment que ho és, però amb tota la gama de colors, inclosos els tons de grisos.

La caixeta ha anat creixent i és curiós, els propòsits també, i dels colors mai hauria dit que n'hi haguessin tants.

Però el que si us puc dir és que,sense saber-ho, a dins hi havia una joia i un màgic geni.

Música

2011-09-27T01:02:00.000-07:00

Si algun dia deixem de caminar, que les millors notes arribin on descansarem.

I per recordar els nostres, farem sonar les mes belles guitarres i escoltarem des de l'altre riba, els cants de les sirenes que dolçament ens hauran encisat.

Siguem feliços de tenir entre nosaltres l'art màgic de la música i farem que el món giri amb perfecte harmonia.

Recordo aquesta mirada...

2011-09-24T11:51:00.000-07:00

Recordo perfectament aquesta mirada.

Amb ella vaig tenir ,al meu davant, el sentit més pur de la innocència.

L'ull que m'ha descobert al darrera de la finestra i que amb saviesa

em descriu sense paraules la tendresa de la infància, la injustícia del

tercer món i el perdó dels més pobres.

Recordo perfectament aquesta mirada.

El carrer

2011-09-22T01:27:00.000-07:00

Quan camino pel carrer antic del passat penso amb la gent que pas a pas i dia a dia han fet el camí infinites vegades. És quan m'imagino relats de vides passades.

El jove Quimet , acabat de casar, que surt a treballar de matinada amb roba gruixuda per protegir-se del fred del camp. La senyora Carmeta que surt a comprar la llet, amb el davantal posat, ella no te manies com la Lola del carrer de més amunt.

El sol que ja despunta i que fa que les pedres de les parets desprenguin el fum erm de la rosada.

La Joana , que s'ha enamorat del Anton, el vailet més bel·licós del poble.

Hiverns amb les lloses glaçades i estius al carrer per on l'aire fresc amanyaga les parets velles.

I els nens van a l'escola pensant que de aquí poc seran els futurs pagesos, traginers, llauners, forners, cuireters, ceramistes, herbolaris, potser algun endevinaire, filadores, teixidores, potser alguna joguinaire i algun alquimista.

Segurament era molt dur, molt més que ara.

Però i si els nostres fills no saben que podran ser quan siguin grans ?

El pensador

2011-09-19T14:44:00.000-07:00

Mires per la finestra el pas del temps,

i penses que ja està tot fet.

Tens la mirada perduda en un somni potser de joventut,

i la saviesa de voler estimar la vida tal com l'has rebut.

Veig la imatge de la gent que s'ha fet gran amb el treball de cada dia.

I tens l'esquena doblegada per l'esforç de les eines del camp.

Duus la teva història gravada amb símbols a la cara, com els arbres vells a l'escorça del seu tronc.

Arc de Sant Martí

2011-09-17T15:59:00.000-07:00

El morat del pastís dels comediants

El blau on viuen els dofins

El color indi d'una nit d'estiu

El groc amb un desig lligat

El vermell del espectacle del foc

El verd d'un matí a casa

El taronja dels ulls d'un gat de Tarragona

El Pou

2011-09-15T02:23:00.000-07:00

Diuen que si llences una moneda al fons es complirà un desig, i que en el reflex de l'aigua es dibuixarà el teu futur.

Jo sóc del parer que és millor oferir els teus somnis a les estrelles i del pou treure'n l'aigua fresca.

Si passeu a prop de casa, podeu veure un xic d'aigua o molta si teniu molta set.

Però no us oblideu dels somnis.....

Sabates

2011-09-13T03:04:00.000-07:00

Si arribo tard a casa el primer que veig són les sabates, les conto totes, que no en falti cap, que no estiguin desaparellades, que ningú hagi perdut l'altre parell,i quan veig que tots hi som, respiro tranquil i segueixo pujant les escales.Direu que és un tic digne d'anar a cal psicòleg, però no puc fer-hi res.

Deixo les meves i ....si ja ho sé, sembla una casa desordenada, però per mi és una forma de deixar la pols del carrer a fora, la pols dels dies dolents i la brutícia que ningú es queda.

Qui vol va amb xancles i qui vol va descalç, com jo, perquè així sento el terra que més estimo a la planta dels peus,

i tot és més senzill.

Caçador de somnis

2011-09-12T03:03:00.000-07:00

Caçador de somnis.

Corres amunt i avall,

i jo, observador del temps

m'entretenc a dibuixar en la meva ment

les petjades que les onades esborren barroerament.

Corres amunt i avall cercant somnis

que amb la xarxa de la teva innocència

atrapes amb alegriadesfermada.

Mentrestant, les petites petjades perduraran en la meva ànima.

De tornada...

2011-08-16T15:57:00.000-07:00

Quan tot està tranquil i el riu baixa al compàs

del cor,tot és més senzill.

Quan poso els dits a l'aigua fresca de la meva vida,

tot passa per el meu davant i jo, espectador que sóc,

deixo anar un somriure, agafo aire net i intento omplir de sentit

la meva existència.

Un sostre de cartó

2010-11-10T03:24:00.000-08:00

Recordo ara el teu rostre, quan al matí ens dèiem bon dia.

Han passat els dies i encara em pregunto on és el secret del teu somriure.

Un matí la teva filla em va demanar diners per anar a comprar una ampolla de llet.

Va sortir com un llampec i vaig pensar que valia la pena haver sigut enganyat.

L'endemà, tu em vas regalar la teva rialla i em deies gràcies sense saber que has trasbalsat la meva ànima i has fet de la meva existència un pou d'humilitat.

Dins la misèria treies la mirada de complicitat, i ara penso amb la teva casa de cartó, amb la fragilitat de les coses banals, amb la fortalesa de les persones, amb tot el que em vas dir sense emprar ni una sola paraula.

Sé que serà difícil per tu, però desitjo que un dia vegis créixer a la teva petita i fer-se una gran persona.

Asseguda a la vorera ens mostraves les teves joguines, les teves il·lusions, els teus tresors i sense saber com vas entrar a formar part del nostre petit univers.

Uns cromos, un tros de paper de colors, unes pedres de formes arrodonides..... res més, i tot era al teu sac de joguets.

Quan fa fred, quan plou, on et poses ?

Quan estàs malalta, qui et dona les medicines que la teva mare no pot comprar-te ?

Quan....

Ara venen els tres Reis, escriure una carta per tu, curteta per no donar-lis massa feina, perquè saps una cosa ?, aquest dies en tenen molta,han de repartir regals als nens que ja en tenen molts.

Els hi diré que et portin tot el que et falta, una manta, una mica d'aigua, una mica de menjar, una mica de llet, un cartó nou per sostre, una mica de medicina, una capseta petita per posar-hi les pedres noves que vagis recollint, una mica .....

El que segur que no et falta, és tot l'amor que et dona la teva mare.

El camí antic

2010-11-04T14:05:00.000-07:00

És un camí antic, per on passa molta gent, tan en dies de pluja com en dies de fred, tan en dies de calor com de jornades alegres.

En un racó, sota una pedra, s'hi amaga la promesa d'un soldat que ha jurat tornar a casa.

Brillant al terra hi ha una llàgrima del nen que corre perdut cap a casa.

De les branques dels arbres es gronxen les rialles dels joves enamorats que el temps se'ls hi ha aturat.

I el vent em porta les veus alegres de la família que torna de festa de la vall de la infantesa.

De tantes vides que hi han passat,el camí s'ha fet a la seva mida, com passa sovint amb moltes altres coses.

La cuina de casa

2010-10-23T14:22:00.000-07:00

Aquesta és la cuina de casa nostre, senzilla, amb molta llum quan convé i poca quan no cal.

Aquí esmorzem, dinem i sopem els tres de la família, i quan plou o fa molta fred també les dues gates.

M'agrada aquest lloc perquè quan estic sol sento les rialles dels de casa, l'olor del cafè del matí, de les torrades acabades de fer, la veu de la mare del meu fill quan li diu que ha d'anar a l'escola, de la radio que xerra noticies del meu món, del sol que entra per la finestra, del soroll de la pluja.

La taula és molt vella, una pastera de les que es feia el pa, i potser per això, quan sec sento la remor de la farina i l'escalfor de les paraules dites en temps antics.

Aquí hi fem vida i és on ens expliquem les coses que ens importen. És on deixem dit les esperances d'un nou dia, els somnis de qualsevol nit , les il·lusions i les decepcions.

L'aroma de l'olla que bull, la senzillesa dels mobles i la grandiositat de tenir el teu univers al bell mig de la llar.

Què més us puc oferir i què més us puc desitjar, sinó és que tingueu una cuina com la de casa meva.

dies de pluja i nits de lluna

2010-10-07T14:37:00.000-07:00

Dius que em vols al teu costat, i m'agafes de la mà.

Fas l'amor amb mi i em portes a la riba amb la teva barca.

No vull deixar de pensar en tu, companya de rialles i de plors,

de dies de pluja i nits de lluna, de camins polsosos i dreceres difícils.

Llegeixo en els teus llavis les paraules que jo vull sentir i segueixo amb el desig

les corbes del teu cos.

T'estimo i et dono les gràcies per omplir d'amor el meu esperit.

Els tres amics

2010-09-19T12:08:00.000-07:00

Vull apendre del temps passat,
i recordar els meus amics.

Llençar pedres al aigua,
caminar per la sorra,
jocs d'infants, amistats sinceres, rialles nobles,
i una eternitat per al davant.

He après dels amics i del temps,
i contemplo la vida cada segon,
amb tranquil·litat,
perquè sé que ells estàn al meu costat.

La nena de la mirada trista

2010-08-22T11:49:00.000-07:00

Per què no em mires noieta ?

Tens les mans al darrera d’aquest cos tan menut i

ajups el cap en senyal de tristesa.

No pateixis, nina.

Estàs en el carrer que duu al portal de l’esperança,

i farem, pas a pas, el camí cap a la llibertat.

Per què no somrius, petita ?

Ja surt el sol i l’aire de la matinada farà volar el teus cabells.

Podràs fer salts i corre amunt i avall.

I amb les teves rialles duràs el nostre somni a tot arreu.

Box nº 6

2010-08-10T14:18:00.000-07:00

Box 6

Estic a urgències al Santa Caterina, no, ara és diu parc hospitalari Martí i Julià, però m’agradava més Santa Caterina.
Acompanyo a la meva mare ,la visita no és greu, però decideixo anar-hi per estar més tranquil.
L’espera és llarga, ja se sap quan vas al metge ¡¡
Sempre, en situacions d’espera, intento observar altre gent, imaginar com han pogut ser les seves vides , com seran si són persones menudes, i si són grans, com han viscut la infantesa, la joventut, i com deuen viure aquests anys d’ esperada tranquil·litat.

Passem a la sala on ens han de fer la primera visita i al passadís veig una senyora gran asseguda en una cadira de rodes i dret al seu costat el que sembla que és el seu marit.
Un senyor ben vestit i amb una mirada trista, que aguanta la bossa de la senyora com si a dins hi portés tot l’amor de la seva vida, amb una mà agafant la cadira i la mirada fixa en la companya de molts anys d’alegries i tristeses.
Per un moment veig que entra dins la sala i seu a la cadira més propera a la porta, tot vigilant.
Dos segons i torna a ser dret al costat, com un soldat fidel al seu lloc de vigia.
Passen les hores i per casualitat des de dins criden a la meva mare i la senyora de cadira de rodes.
Ens diuen a tots dos que ens hem d’esperar a l’altre costat, on hi ha els acompanyants dels pacients, ell sembla perdut, i em diu que no havia estat mai en aquest hospital, per tranquil·litzar-lo li dic que hi anem tots dos i l’acompanyo encantat, fem un cafè i seiem de costat.
Comença a explicar-me la seva vida i jo escolto sense treure cap judici, sense perdrem cap paraula, amb molt de respecte.
És una vida com podria ser la meva o la teva.
Per un instant ens quedem sense dir-nos res i és que jo sé que em vol explicar moltes coses i jo voldria donar-li temps.
Ens tornen a cridar i passem als boxs , no sé perquè en diuen així, sembla que estiguem en una cursa de fórmula 1, perdo de vista al meu company i parlo amb la metgessa que te cura de la meva mare, ens hem de esperar que tinguin els resultats dels anàlisis.
Davant meu, al box 6, hi veig la senyora de la cadira de rodes estirada al llit i dret al seu costat el seu marit.
Vaig a parlar amb ell i el veig més tranquil, demana una manta, fa molta fred, jo el miro i observo meravellat amb quina dolçor abriga el cos menut i arraulit del seu bell amor.
Al sortir els dic adéu i els hi desitjo que tornin aviat a casa,

i ho desitjo fermament.

El millor regal...

2010-08-08T09:02:00.000-07:00

L’altre nit, tornant de la feina, vaig arreplegar una tempesta d’aquelles que et fan sentir la natura en estat salvatge.
Dec fer uns cinquanta kilòmetres cada dia i tot que al estiu és un plaer anar amb moto, en les nits com aquesta és quan veus que ets molt petit,
Les gotes de pluja, al reflexar-se en la llum semblaven petits esperits que venien tots a trobar-me, indefens com era damunt del meu cavall de ferro. Els llamps il·luminaven els camps i camins d’un color blanc pur i els trons feien sentir la seva majestuosa potència.
En nits com aquesta i molt sovint penso en un regal que em va demanar una amiga quan és va assabentar que m’havia comprat una moto per anar a la feina ;
sis-plau, fes-me un regal cada dia,em va dir,
Donem vint minuts de la teva vida i quan vagis amb moto ves més poc a poc.
En nits com aquesta, i molt sovint penso que és el millor regal que m’han demanat mai.
Gràcies, amiga meva.

La vida passa.....

2010-08-03T02:59:00.000-07:00

Jo sóc aquest ,
ara miro la fotografia i veig que ha passat el temps, molt de temps, o potser com ara diuen tot és relatiu.
Recordo l'infantesa, l'olor de la roba que hem posava la mare, el sabor del primer tast de vi barrejat amb sifó.
la tristesa de la pèrdua del primer company de quatre potes, la primera novia , el primer petó ...
el primer viatge.
Quantes coses que han passat ¡¡¡
Mirar fotografies és el que té, recordes.
I la melangia s'apodera de l'ànima.
Però com deia, tot és relatiu, ara la roba també fa una olor especial, el vi també és bo i el company de quatre potes em recorda als que ja no hi són i la companya m'ha ajudat a madurar en l'amor i els petons sempre tenen quelcom d'especial.

Des de la taulada de casa

2010-07-18T15:57:00.000-07:00

La nit em ve a veure amb dolça abraçada

Pujo damunt l’escala i veig el que veien els antics, el llençol que abraça la humanitat.

Des de la taulada de casa observo el sostre que em dona aixopluc al hivern

i resguard del sol ardent al estiu.

Cobreixo els cairats de la llar que referma la seguretat dels

meus avantpassats i dono per segur que el meu fill entendrà que

la terra no és de ningú, com la fusta dels puntals tampoc és meva,

ni el fang que cobreix les parets,ni el sòl on hi he plantat la llavor del nostra pa.

Dalt el cel hi ha un estel, que dona la llum necessària perquè jo pugui treballar.

Dono gràcies per tot , fins i tot per el més petit dels sentiments que arrela en el meu cor.

Baixo l’escala, miro amunt, on les llums han començat el seu bonic ball i

dic bona nit a les persones que més estimo.

A la Llibertat

2010-03-13T13:23:00.000-08:00

La fredor d'una mirada,

una llàgrima als ulls i una pena la cor.

La paraula no fa fugir la tristesa,

i la manca de felicitat endureix la ment.

Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,

i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.

No tinc poder per trencar el barrots,

ni fe per canviar el món.

Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,

si algun dia ens veiem en un altre estel,

faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.

A la senyora Conxita.

2010-03-07T12:55:00.000-08:00

Fer memòria és un exercici de voluntat.

Sempre dic que no en tinc, no em recordo de les coses més banals i això comença a ser preocupant, però

sempre ho he sigut de despistat i per sort la gent que em coneix ja sap com sóc.

Ara be, quan ja fas més oblits del que és normal, tothom et mira desconfiat.

Llavors penso que tinc que posar-hi voluntat i ves per on començo a anotar les coses en papers, petites notes que per acabar-ho de adobar és van barrejant,

i perden l'ordre establert que tan bé va per acabar realitzant totes les tasques encomanades.

Una agenda ¡¡ em diu algú del meu costat, una agenda es l'eina ideal.

No, li dic jo. Ja en vaig tenir una i quan ho tenia tot anotat la vaig perdre.

Quin enrenou tot plegat, a més has de tenir la paciència de ser constant ¡¡

En aquell moment passa la senyora Conxita, que porta el seu net agafat de la mà, i al veurem tot preocupat, em diu:

No pensis tant, fes el que has de fer en el moment precís i demà faràs com jo, et recordaràs del més important i de les persones que realment t'importen,

i pensaràs en els somnis de joventut

i les coses més banals deixaran d'existir.

Gràcies, senyora Conxita ¡¡

Aquesta flor és per a vostè.

Ni una engruna

2010-02-27T11:28:00.000-08:00

llac Tangrela

Ni una engruna.

A l'hora de dinar vaig fer arròs blanc amb un sofregit de ceba i carn picada que per cert em surt prou bé.

Dino més d'hora que la resta de família, començo a treballar per la tarda i això em dona temps per pensar amb

les meves coses.

Al recollir els últims grans d'arròs del plat em ve a la memòria el record d'un moment que no puc oblidar.

Fa un temps vaig estar a Bobo-Dioulasso, segona ciutat més important de Burkina-Faso, vaig anar-hi amb la meva dona, convidats per una companya que és filla d'aquest bonic país.

Va ser un viatge per no oblidar, tinc gravat al pensament cada persona que vaig conèixer, cada instant i cada paisatge.

Però hi ha un episodi especial que tinc present i que ara us l'explico.

Era al mig dia i havíem anat a comprar cuscús amb pollastre , el nostre menjador era la terrassa de la botiga d'en Malik ,un amic de la nostra companya.

Fèiem rotllana amb el menjar al mig i de sobte vaig veure un nen que devia tenir uns deu o dotze anys en un racó recolzat en una barana. Ens mirava amb ulls trists i semblava no tenir esma per res.

Quan vam acabar en Malik es va aixecar sense dir-nos res i li va oferir el que ens havia quedat.

Vaig veure com el nen s'ho posava a la boca amb desfici, amb una barreja de por i de fam acumulada, escurant cada gra de cuscús, cada

engruna de pa com si fos l'últim mos que faria aquell dia.

En acabar va marxar i en Malik em va dir:

No hi ha moltes esperances de vida per els nens del carrer.

Vaig fer una promesa, mai mes llençaria una engruna de pa a les escombraries, ni una engruna.

I així intento fer-li entendre en el meu fill i a tothom que seu al meu costat.

Al amic.

2010-02-08T12:32:00.000-08:00

Al passar per el camí que torna a casa he vist el ram de flors marcit al terra,

conec el lloc i sé del arbre immens que hi ha a la vora del riu.

Com un gegant em mira, mou les branques amb gest amic i

amb un breu murmuri em diu el perquè és allà.

És l'alegria i la tristesa, és la vida i la mort.

Ets tu i soc jo.

Et recordem company.

15 de setembre de 1973

2010-01-02T13:19:00.000-08:00

Un dissabte al vespre vaig entrar en un bar a Girona a fer un mos, i tot esperant el meu torn de demanda vaig fullejar el diari, després d'uns quants anuncis i articles que no em feien el pes, vaig arribar a una notícia que potser no m'esperava.
El titular deia així : Victor Jara ja marxa per un ample camí.
La crònica explica, en resum, qui va ser Victor Jara.
Cantautor molt compromès amb el govern d'Allende que fou derrocat per l'assassí Pinochet.
Però el que més em va colpir va ser quan la seva dona Joan recorda el moment en què va reconèixer el seu cadàver.
Va ser torturat per funcionaris de l'exèrcit i executat pels seus captors el dia 15 de setembre de 1973.
El informe de l'autòpsia consignava que el cadàver tenia 44 trets.
Joan va ser obligada a enterrar-lo el mateix dia, cosa que va fer de manera anònima al costat d'un amic que va caminar amb ella desprès del fèretre, fins a un humil nínxol del Cementiri General de Santiago de Xile.

Des d'aquest espai de casa meva, voldria oferir-li un petit homenatge a ell i a tots els que han estat torturats i morts per cabdills de la ignorància i monstres de la humanitat.

Roig de sang i llum d'esperança.

El cel que m'acompanya em parla de una vida passada
i un present que ja és aquí.
De la vida passada vull oblidar la mort i recordar els somnis d'igualtat.
Del present, oblidar els assassins i recordar els que van lluitar per la llibertat.

Roig de sang i llum d'esperança.

Les pomes del ciri

2009-12-10T00:34:00.000-08:00

Olor a roses i delícies,
colors suaus i lluents,
varietat de formes - tants que vulguis,
son símbols d'una vida valent.

Casualitats que no ho son,
no controlats "genèticament",
no només per al nostre gust,
sinó per a gaudir-ne tothom.

Son una autentica temptació,
- a les hipocresies una provocació,
fora de la nostre imaginació,
sorprenen perquè son com son.

Petits rebels,
dintre un mon de normatives,
i de pes i de laca només,
demostren la facilitat de la mentida.

Son un indesitjable record,
de que la vida pot més que l'humà,
de que les torres de Babel,
també son efímers.

Obro la mà cap aquesta poma antiga,
i sí, me la menjo,
assaboreixo la seva carn blanca,
amb tots els meus sentits.

Abans, de petita,
en menjava moltes de diferents,
cada una un regal meravellós,
cada mossec una petita aventura.

I ara on son?
Faig un pas i surto,
d'aquest paradís dels records,
però espero tornar-hi algun dia.

Autora : Brigitte.

A la terra que m'acull

2009-12-02T12:23:00.000-08:00

Caminant cap amunt veig les passes dels amics,

Em giro i observo les mirades dels que em precedeixen.

Estenc la mà i demano ajut.

Cap obstacle per els meus, cap mur de pedra per a ningú.

Obro el braços i un petó a la galta de la meva estimada m'omple de força.

Un vent vingut del nord em fa tremolar de fred, però el meu cor és valent.

Les cames senten la força del seu batec i m'impulsen cap el cim.

Refaig amb la memòria els instants durs de la meva vida, i estenc la mà.

El camí és fa més plàcid, els perills s'allunyen i tot plegat està amb perfecta harmonia.

Dono gràcies als amics, al meu amor i a la terra que m'acull.

Un premi al arribar a dalt el cim

2009-11-29T15:13:00.000-08:00

Hi ha dies que, sense saber-ho, tenen un premi.

Avui, el meu ha sigut poder llegir aquest escrit que hi ha a Sant Miquel de les Formigues.

Trobo que te una força i un sentiment que fa que el cim sigui molt més alt.

No t'aturis al costat de la meva tomba i ploris.

No sóc aquí, no dormo.

Sóc un miler de vents que bufen i sostenen les ales dels ocells.

Sóc la resplendor del diamant sobre la neu.

Sóc el reflex de la lluna sobre el gra madur.

Sóc la llavor i la benèvola pluja de la tardor.

Quan despertes en la quietud de la matinada, sóc la suau brisa sobtada que juga amb els teus cabells.

Sóc les estrelles que brillen a la nit.

No t'aturis al costat de la meva tomba i ploris.

No sóc aquí, no m'he mort.

Nil

Del teu amic Oriol.

Per en Julio Rivera 2ª part

2009-11-21T14:20:00.000-08:00

La foto és d'una nena que viu a Nueva Trinidad ,El Salvador.

No vull posar imatges tristes, fixeu-vos en el seu somriure, és una rialla d'esperança per un món millor,i és pel que em de lluitar,

perquè tots els infants tinguin un futur digne, amb escola, amb sanitat, amb la certesa que ningú els torturarà ni els hi farà cap mal,

sense pobresa, ....

Que aquest missatge arribi al cor de tots els homes i dones d'aquesta terra.

¿Como pude salvar la vida con mi padre?

Bueno eso fué una verdadera obra de Dios. Los que pudimos nos escondimos de los soldados hondureños y de los paramilitares, hasta debajo de las piedras si era posible para no ser encontrados. Ya todos los salvadoreños habian sido expulsados, pero mi padre y yo habiamos logrado escondernos debajo de un monton de malezaseca al pie de una quebrada. Ahí estabamos cuando un soldado hondureño nos descubrió, llamó a los otros y les dijo: miren acá, no hay nada, solo están este niño y este anciano que són salvadoreños pero no vamos a cometer el delito de entregarlos al ejercito salvadoreño para que los maten, dejemoslos.

Nos pidieron que sakieramos del escondite, nos llevaron a una casa próxima y dijeron: a este niño y a este anciano vamos a dejarlos aquí, ustedes manténgalos mientras pasa la masacre porque al ser un niño y un anciano no quiero que tambien perezcan.

Como bien dice el evangelio, en medio de las ovejas estan los lobos, y aquí al revés, en medio de los lobos también había ovejas y este soldado hondureño quiso salvarnos la vida. Yo tenia siete años y mi padre mas de sesenta, así pudimos escaparnos.

Cuando estuvimos en ese pequeño cerro, cubiertos con la maleza, pudimos presenciar todo lo que ocurrió al otro lado. Vimos cómo empezo el ametrallamiento, el ejercito hondureño cerró completamente el paso hacia Honduras para que nadie pudiera pasar, el ejercito salvadoreño hizo una emboscada, cerco a la gente y cuando el circulo estaba cerrado, empezo la masacre. Ametrallaron indiscriminadamente a la población que en su mayoria eran niños, ancianos, mujeres embarazadas, gente que habia sufrido, habia aguantado hambre, que ya no podían más, e ntonces se habían concentrado en ese lugar. Si una equivocacion cometieron fue pensar que esos soldados, esa guardia, ese gobierno tenía sentido humano como tantas veces se proclama. Si un error cometieron fué creer que al ser niños, ancianos, mujeres embarazadas i enfermos les iban a respetar la vida, porqué para esas fieras sedientas de sangre no importaba que fueran gente indefensa, igual cometieron la terrible masacre.

Vimos como ponian a hombres en fila y los ametrallaron cobardemente. Vimos como los niños eran arrebatados de los brazos de sus madres, tirados al aire, cachados con sus enormes cuchillos y luego lanzados al rio Sumpul. Hay testimonios de personas que sobrevivieron y que viven en el municipio de las Vueltas, como doña Chinda. Ella todavía está viva y lo que dice es que las mujeres embarazadas se les tiraba con una patada o un culetazo al suelo y con los cuchillos les abrian los estómagos, les sacaban los fetos y tras sonoras carcajadas de los soldados, de los milirares y de los guardias, las lanzaban al rio. Todo esto tuvimos que ver.

También oíamos los llantos tristes de los niños. "Mamá, mamá, papá, papá,vamonos,corramos".

Podiamos escuchar el llanto de las madres pidiendo cleméncia "no nos maten, no somos guerrilleros, somos pobalción civil, no debemos nada".

pidiendo que por lo menos le perdonaran la vida a sus niños y ante eso la respuesta eran risas, insultos, ametrallamientos y traspasos de cuerpos con sus cuchillos.

Mucha gente luchó por salvar su vida y si, algunos,gracias a Dios lo conseguieron. Como no mencionar aquí - ya que se habla tanto de los próceres, de los heroes - al padre Beto, norteamericano, al padre Fausto Milla, hondureño y al laico Mario Arguiñal, quienes desafiando el peligro desde el lado hondureño y enfrentandose cuerpo a cuerpo con los soldados de ese país, rompieron el cerco militar, se metieron al cnetro del rio Sumpul y les arrebataron a los soldados salvadoreños,de las manos, casi de los fusiles, a los niños para pasarlos al otro lado. Los soldados se oponian pero los sacerdotes y el laico batallaron y pelearon a empujones, a codazos, a como diera lugar y así salvaron la vida de muchos niños, de varios ancianos y de varias mujeres, esas personas merecen estar en esa calle que oigo que se llama la calle de los próceres. Ya uno de ellos ha muerto.

Asi fué como nosotros vivimos esa terrible historia, eso fue lo que mis ojos pudieron ver y lo que mis oidos pudieron escuchar. Ya es un logro, como dije inicialmente que se nos esté oyendo. Eso nos reinvindica y nos anima a seguir luchando con fuerza para que se haga justicia, porque nosotros no

pedimos venganza ni la pena de muerte, estamos pidiendo que se haga justicia, que se establezca la verdad.

Molt sovint,crec que alguns homes són besties sense sentiments, sense ànima, sense raó, sense res.

L'odi d'un col·lectiu cap a un grup de persones indefenses , cap a uns nens, Déu meu ......si hi ets, on eres ?

2009-11-13T01:01:00.000-08:00

Per en Julio Rivera.

Fa uns dies vaig rebre una noticia que em torna molt sovint al cap.

És d'aquelles coses que et deixen un regust d'injustícia.

Fa uns anys vaig estar uns dies a un poble de El Salvador,

és diu Nueva Trinidad , i allà vaig conèixer a una persona que per mi és la imatge del que seria un

exemple a la lleieltad de pensament.

M'explico.

És una comunitat de refugiats salvadorencs que, degut a la guerra, al pillatge i als assassinats dels militars,van haber de fugir i viure a Mesa Grande ( Honduras).

Al tornar al Salvador, és van establir a on van poder, al mig de les muntanyes,sense aigua corrent ni llum,

va passar el temps i poc a poc van poder adaptar el poble a les necessitats bàsiques.

Quan jo vaig estar-hi ja tenien aigua i llum, però les mancances eren moltes,

No vull parlar dels voluntaris que van estar i estan, de les ONGS que ajuden amb el que poden,i de tanta i tanta gent que amb la dignitat i el respecte del salvadorencs, treballen per una vida més justa.

Vull parlar d'en Julio, amb ell vaig compartir moltes xerrades i moltes cerveses a casa seva, i em va demostrar

que era un home de principis, que degut als problemes que van tenir a Mesa Grande, van saber organitzar-se,fer comitès, fer reunions i programar dins la més obsoluta austeritat, tot el que comporta el funcionament de un camp de refugiats.

Sempre amb el posat tranquil, veu pausada i amb una rialla que esborrava tot el patiment sofert, explicava la seva manera de ser, de pensar, del seu anti-capitalisme, del respecte a la gent gran, de la seva fe, dels seus projectes per millorar la vida en un lloc amb molta pobresa.

Per ell, vull posar aquí un apunt de la seva vida, amb tot el respecte que li tinc.

La noticia amb ve per correu electrònic.

Us ho explicaré per parts, és un xic llarg i crec que així serà millor.

us ho escric tal com ho he rebut, crec que que així també serà millor.

primera part.

25 al 27 de marzo de 2009

Tribunal internacional para aplicar la Justicia Restaurativa.

Testimonio de Julio Rivera,superviviente de la masacre del rio Sumpul

Masacre del rio Sumpul Mayo de 1980.

Nosotros no pedimos venganza ni pena de muerte para los actores materiales e intelectuales de tanto crimen, sencillamente estamos pidiendo que se haga justicia, que se estabezca la verdad.

14 de mayo de 1980, tropas del Destacamento Militar número 1 de Chalatenango, la Guardia Nacional y elementos de ORDEN ejecutaron una de las masacres más emblematicas de la guerra salvadoreña. En el rio Sumpul, decenas de salvadoreños y salvadoreñas fueron asesinados. La mayoria eran niños, niñas , mujeres , ancianos y ancianas que intentaban huir hacia Honduras, pero el ejercito de ese país les bloqueo el paso. Aunque se intentó negar el hecho, testimonios como el de Julio Rivera, que perdió lo que quedaba de su familia en la masacre, dan cuenta de las atrocidades cometidas. Veintinueve años después, Julio contó ante el Tribunal Internacional para la aplicación de la justicia restaurativa en el Salvador, lo ocurrido entonces.

Quiero empezar saludando a este honorable tribunal. Como han dicho antes, por primera vez en 29 años se nos brinda la oportunidad de ser escuchados y al tenerla nos sentimos útiles y valorados, sentimos que se les está dando el lugar que se merecen la víctimas y nosotros, los supervivientes. Mientras nosotros luchamos y trsbajamos para reivindicar a las víctimas, otros quieren borrarlas y están dispuestos aponer todos los dólares que sean necesarios para tachar esta história, para que las víctimas queden olvidadas así és que reitero mis agradecimientos para todos y todas.

Mi nombre es Julio Ernaldo Rivera Guardado, hoy tengo 37 años, pero en el año de la masacre tenia 7. Soy el único superviviente de una famila. Todos fueron asesinados por esta guerra cruel e injusta.

El 16 de enero de 1980 fue asesinado mi primer hermano, el más querido. Tenia 13 años. Era con el que jugaba, con el que peleaba, con el que iba a dejar la comida a i mi padre cuando estaba trabajando en el campo. A él lo mató la Guardia Nacional de las Vueltas con tres disparos con una arma llamada G-3 y también con la ación de agentes paramilitares de "Orden" que con tres machetazos le volaron la cabeza. Uno de los actores principales de esa acción era hasta hace poco, el alcalde del municipio de las Vueltas por parte del partido ARENA, uno de los peores errores ya que un criminal de esa talla no deberia ejercer cargos públicos en lo que le quede de su vida.

El 11 de marzo de 1980 fue asesinada mi madre junto al resto de mis hermanos. Ahí me quede botado en la quebrada, completamente desamparado. Una señora me recogió, me llevó a su casa y me escondió porque el jefe de los paramilitares se enteró de que yo habia sobrevivido y él habia dicho: mi misión es no dejar semilla de esa familia. Efectuó tres nuevos operativos de casa en casa para matarme y así complir con sus amenazas contra la familia Rivera. Yo tenia siete años nada más.

Antes habian corrido la misma suerte mis dos tias.Habian sido violadas y torturadas. Las arrastraron por una calle empedrada y posteriormente les quitaron la vida. El 14 de mayo, en las Aradas del Sumpul, otros trece miembros de mi familia fueron asesinados. Ya estaba muerta mi madre, mis tias y todos mis hermanos, solo sobrevivian mis primos, pero los mataron en esa masacre del rio Sumpul y así se acabo toda mi familia, veinte miembros brutalmente asesinados sin ser guerrrilleros, eran personas de la población civil.

Mi mamá era miembro del Comité de Presos Políticos y Desaparecidos y el delito del resto de mis hermanos y de mi família era pertenecer a la Unión de Trabajadores del Campo (UTC). que luchaban pacíficamente tomándose la catedral, haciendo concentraciones y marchas aquí, en San Salvador, para pedir salarios justos, respeto a la vida y a los derechos humanos. Así acabó toda mi família. Quando veo a los que tienen familiares en los Estados Unidos u otros paises y que les llaman por teléfono, no puedo menos que sentir un poco de envidia y decir ¿porqué en el cielo no habrá teléfono?, todos tienen esa oportunidad, todos tiene ese gusto de que suene y recibir esa llamada de su pariente que está en otro país, solo a mi no hay quien me llame.

Voy a contarlo todo lo que pueda recordar de la masacre. A mis siete años fui previligiado porque pude pude pasarme el rio Sumpul con mi padre unos dias antes. El 13 de mayo Las Aradas ya estaba militarizada. Esta es una zona que se presta estratégicamente para un crimen porque está rodeado completamente de serranías y por el otro está el rio enfurecido. Ese dia me encontraba en territorio hondureño, en una aldea que se llama San Jose. Entre el lugar de la masacre y la aldea solo está el rio, por lo tanto, escondido al otro lado, en una pequeña altura detrás de los arboles, con mi padre i otros hermanos hondureños pudimos ver y escuchar con precision todo lo que estaba sucediendo.

Quiero ratificar que esto fue un complot muy bien montado y previamente planificado por el govierno Salvadoreño y el Hondureño. Por el Salvador tuvieron participación activa el Destacamento Militar número uno, La Guardia Nacional y la Fuerza Aerea.

Una de las acciones de esta última fue destruir un puente hamaca que unia a los dos territorios, para que ningún Salvadoreño pudiera salvar su vida utilizandolo.

Los elementos paramilitares de Orden también participaron activamente porque ellos sabían identificar todos los lugares donde las víctimas se podían refugiar, donde se podian esconder. Ellos también incursionaron en territorio Hondureño, se unieron con soldados de ese país para identificar a los que estabamos refugiados y asi expulsarnos. Fue así como el ejercito Hondureño, unos dias antes de la masacre, lanzó un tremendo operativo de búsqueda de salvadoreños; casa por casa, montaña a montaña, quebrada a quebrada y a punta de fusil, con golpes , empujones e insultos a los que estabamos en ese território éramos capturados, traídos a la fuerza y lanzados a El Salvador. Una de las consignas de los soldados hondureños era "fuera guanacos, a achar pulgas a su territorio" si no saben que son pulgas, es un pequeño insecto que está en los perros y los cerdos. Asi éramos tratados por el ejercito hondureño.

- recordo quan vaig ser allà, vaig veure el riu Sumpul i vaig sentir unes veus interiors que imploraven justícia.

- La fotografia és d'un mural que hi havia pintat a una paret i representava la salvatgeria del riu Sumpul.

Aigua.

2009-11-12T15:50:00.000-08:00

Et parlaré del color, que no té color,

de l'olor que no té olor,

Veuràs miratges per beure-la,

i en el món hi haurà guerres per obtenir-ne el poder.

Les fades dancen al voltant d'ella i els trons anuncien la seva arribada.

Sense ella difícilment viuries i tot i així la ignores molt sovint.

Sentir-la caure és un exercici de benestar

i et pot deixar en estat d'un somni profund, on les seves

partícules et faran un massatge celestial.

He caminat mig món per portar-te aquesta preuada matèria

i si mires dins hi veuràs el color més sincer que hi ha.

Si estàs enamorada hi veuràs la cara del teu estimat, que

de tant d'amor ha omplert de llàgrimes el cor de vidre que jo t'ofereixo.

Al matí quan tot just surt el sol, la sàvia natura renta la nostre terra

amb aquesta màgica poció.

Avui, que és un dia especial per tu, et vull oferir tots el meus somnis;

Un món sense guerres, que no sigui un miratge,

una fada que vetlli per tu i els que més estimes,

que no et falti mai res,

que allà on vagis et trobi sempre,

que no vessis mai més cap llàgrima per el teu amor.

I sobretot, que cada dia vegis sortir el sol.

En el banc prop de casa

2009-11-04T14:14:00.000-08:00

El sol abaixa la seva llum, deixant pas a infinitat d'ombres i llums petites.

En el banc del parc que tinc a prop de casa, observo dues figures enllaçades, fixo la mirada i veig dos amants que es fonen en un petó maldestre.

Ella amb una ganyota dolça li diu a cau d'orella que voldria estar-se amb ell fins l'hora de les bruixes.

Ell li diu que les bruixes no existeixen i amb un petó al front

li treu qualsevol dubte.

Parlen amb veu baixa, tan a prop un de l'altre que és fonen

en besades les tendres paraules.

Juguen amb les mans i en els seu entorn no hi ha res que

distregui el seu somni.

De sobte ella li diu que te que tornar a casa,

no vol fer patir als seus, i ell com bon amant l'acompanya.

Cinc números més avall del carrer hi ha un rètol que hi diu: Residència el bell repòs.

S'aturen al davant i abans d'entrar, ella li acarona la cara amb mà tremolosa.

Al obrir la porta,pensa en el desig que va demanar a la seva fada:

Ser estimada fins al final dels seus dies.

Ell camina acompanyat del seu bastó,primer un peu, després l'altre, fins arribar a un portal,

puja quatre escalons amb dificultat, obre la porta i decideix no dir res als de casa.

-Pare, tens el sopar ben fred, vols fer el favor de tornar més d'hora.-li diu la seva filla.

Sense dir absolutament ni un mot, seu a taula i s'empassa la sopa freda.

En la ment només un pensament,la seva estimada.

-demà no pensis tornar tan tard,a més,no veus que la mare ja no et coneix-

Ell recull el plat i el desa en la pica,dubte un moment, però seguidament se'n va a la seva habitació,

és posa el pijama i s'estira sobre el llit.

Posa la mà al seu costat i sent la fredor de la soledat.

Tanca els ulls i plora llàgrimes petites.

Després somia i veu el cel de nit, de quan seia al banc a prop de casa,

amb una rialla petita,sense llàgrimes, sense ombres i sense llums és dorm plàcidament.

L'amor és el sentiment més íntim de les persones i com a tal en vol gaudir, amb un regust amarg i

sense dir res a ningú.

A les Tabitas de tot el món.

2009-10-29T10:47:00.000-07:00

Aquest relat el vull dedicar als petits dimonis dels barris més pobres de Kolkata (Calcuta).

que cada dia, al passar per al davant de les seves "cases",em saltaven al damunt, alguns pujant a sobre meu, altres penjant-se dels meus braços, altres estirant la meva samarreta amb mil somriures i un munt de crits.

A ells i a totes les persones que amb el seu treball i el seu esforç fan que el món sigui molt millor.

24 d'octubre de 2010, Brussel·les , Nacions Unides.

Assamblea general de compromisaris.

Socis i veritables mandataris de prestigi van entrant

al hemicicle, tot fent comentaris del que és la seva vida quotidiana.

Quan ja tot sembla ben posat i es silencien les últimes xerrameques,

el secretari general és disposa a llençar el seu estudiat discurs.

Comença a moure els llavis quan del fons surt una nena, mal vestida i esprimatxada,

no més gran de deu anys,

i en veu alta i clara diu:

Soc Tabita Agum Akech, filla de pastors.

vinc d'una terra vilment assetjada,

La meva mare, assassinada. i el meu pare mort per malaltia.

Soldats vinguts del nord s'han emportat el meus companys de joc.

Collites cremades i el bestiar mort .

La gana ha fet estralls en el meu poble i la misèria regna per tot arreu.

Vostès tenen el poder, jo només quatre parracs i aquest bastó.

He vingut caminant per camins plens de mort,

i en les meves sandàlies hi duc el fang de la por.

jo no creia en vostès,

però tot hi així, en les meves súpliques demanava ajuda als que viuen

en palaus de ferro i van en carros lluents.

Els hi demano perdó per tan que els he odiat.

Als assassins de la meva mare, als que, com vostès giren la cara

quan saben qui són els que s'enriqueixen amb les armes.

Els que amb la hipocresia dels rics, posen titelles al davant del meu país.

A tots ells els hi demano perdó.

Abans d'entrar he vist la riquesa que engalana les vostres cases,

i he sentit vergonya de vosaltres, pobres emmascarats de pols d'or.

Soc Tabita Agum Akech i vinc del sud, de la terra que ningú no veu.

Només els demano que escoltin les meves pregàries,

no vull pena, no soc jo qui en fa.

Vull el pa que m'heu robat i l'aigua que m'heu negat.

Avui, quan acabin de exposar els maldecaps que els ha reunit,

pensin amb la gent que no pot calmar el dolor que els hi ha infringit les bombes

que tan rics els han fet a vostès.

Em dic Tabita Agum Akech, i els hi demano perdó.

els hi demano perdó per tan que els he odiat.

Diuen que un cop va acabar de parlar la nena vingunda dels sud

tothom va abaixar el cap, i és va sentir, molt fluix,

una pregària que venia de fora ,

implorant la pau al món.

Història d'uns vells amants.

2009-10-26T03:13:00.000-07:00

Diuen les bones llengües, que hi ha una història

-que passa de pares a filles i de mares a fills.-

És la història de dos amants que en mirar-se per primer cop

van saber que els seus passos anirien sempre junts

Agafats de la mà, passejaven per la vora del mar.

caminaven sense importar-los cap a on havien d'anar.

Asseguts a les pedres del espadats, s'explicaven somnis d'infants.

Era tan el seu amor que aviat van ser envejats per persones ignorants,

que no sabien com fer de la seva vida i la seva tristor

un poema d'amor.

El poble és va reunir, i decidiren que no podria ser

tanta felicitat .

decidiren posar fi a la màgia dels dos amants i

tancaren a la torre del castell més alt, la noia del vestit blau.

I embarcaren en un veloç vaixell el noi portador del "mal".

Passaven els dies i ni el vent ni la pluja trencaven el

dur silenci del que no sap escoltar.

El poble tornar a la seva trista vida i

l'enveja, amagada en els racons més humits de les cases, feia de l'espera

la seva venjança.

Un dia, a la sorra de la platja va aparèixer una ampolla de vidre que duia una nota a dins.

El paper estava escrit amb lletra menuda, però el missatge era immens:

T'estimo amor meu, aviat vindré a buscar-te.

La gent, rient, va trencar l'ampolla i van llençar el paper al mar.

El vent suau, recollint-lo, l'alçà i el portar a la presonera del castell.

Una llàgrima signar el feliç moment.

Des de l'alçada veié una vela negra,

sense saber com, ella va saber que era el moment tan desitjat.

Nobles pirates arribaren a la costa,

guiats per el noi portador del "mal".

El poble fou cremat i l'amor alliberat.

Diuen les bones llengües, que qualsevol nit d'estiu,

vora la platja,

és pot sentir dues veus

que suaument s'expliquen

somnis d'infants.

les dues habitacions de l'ànima

2009-10-18T09:28:00.000-07:00

Es divendres a la nit, intento dormir.

Em poso al llit i poc a poc tanco els ulls.

La son m'ha vençut ...

Vaig per una casa que s'assembla a la meva i veig dues portes que duen a dues habitacions.

Entro en una.

Hi ha desats tots els bon records; una abraçada de la mare,(tendríssima).El meu primer joguet,(meravellós).

La meva primera bicicleta, (súper ràpida).El primer petó, (fantàstic).La primera novia,(una deessa).La primera feina,(benvinguda sigui).El primer cotxe, (una màquina).El primer viatge lluny,(com obrir una finestra al exterior i veure que el món és infinit).La primera companya, (l'única). Abraçar el meu fill,(un moment especial).Agafar un jersei vell, uns texans encara més vells i passejar per la platja de la meva infància, trepitjant la sorra molla d'un matí d'hivern,(plenitud).Una posta de sol,(compartida).El primer cop que vaig sentir una rialla del meu fill,(una llàgrima i un sentit de responsabilitat immens).El retrobament amb un vell amic, (veritable alegria).Haver donat sense esperar res ,(difícil i en contades ocasions, però molt gratificant ).

Passejar sol,perdut, per un barri d'una ciutat estranya (saber qui soc, realment).

Em sento com si flotés per un mar de tranquil·litat

Entro a l'altre habitació.

El primer joguet trencat,(culpa del meu germà).El primer càstig a l'escola,(culpa del meu company de taula).

El primer desengany amorós,(el cor trencat).La primera borratxera(mal de cap).La mort d'un company(desesperació).Un pas en fals (remordiment).Un sentit de culpa (un estat catatònic ):Una nit sense dormir (un dia perdut).

Un noi en una habitació d'hospital, abraçat a una noia explicant-se els seus secrets, diagnòstic; càncer.

Vuit dies, només vuit dies. (Tristesa).

Mirar amb impotència com la fam i la misèria expandeixen el seu reialme per mig món,(més tristesa).

Em desperto,obro els ulls i tinc la sensació que m'he perdut en un mar de somnis.

poc a poc agafo consciència i recordo que avui és dissabte i com cada dissabte haig de fer endreça de la casa.

Avui començaré per les dues habitacions de la meva l'ànima.

Aquest és el camí que porta a casa.

2009-10-07T14:18:00.000-07:00

Aquest és el camí que porta a casa.
Potser a vosaltres us assemblarà un camí com qualsevol,
però és ben cert que si mai us hi perdeu, estareu encantats de haver-lo fet.
Passa per llocs voltats de pins, camps i fonts.
No és massa llarg, quatre quilòmetres i deixes el terra d'asfalt per seguir per un de sorra.
És preferible fer-lo de matinada o bé cap a la vesprada, quan les llums engalanen els marges i la fresca et fa sentir més viu.
Pots anar-hi amb bicicleta o amb cotxe, però és millor anar a peu.
Saludeu als pocs veïns que aneu trobant, els que viuen en aquesta vall solen ser amables amb els foresters, i si us creueu amb una bestiola no tingueu por, segur que elles en tenen més que vosaltres.
I us recomano fer tot el camí sense dir res, pensant i escoltant, respirant i deixant anar la ment més amunt dels arbres que us envolten.
Aquest és el camí que porta a casa.

Esperits del bosc

2009-10-04T09:50:00.000-07:00

Qui diu que no existeixen els esperits del bosc.

El que passa és que no tothom els veu.

Nosaltres vam agafar-ne un.

Era d'un blau intens, amb ales fines i llargues potes.

Portava una bossa al costat esquerra i ens va dir, amb veu de follet, que a dins i duia pols d'estrella.

Element bàsic per guarir la melancolia dels enamorats.

Estiu que s'acaba

2009-09-21T08:46:00.000-07:00

Com tots sabem, l'any te quatre estacions i de les quatre les que més m'agraden son la primavera i la tardor.

Crec que son les que donen pas a temps més absoluts, temps de transició i potser temps de reflexió.

En tot cas si al estiu li treus les vacances, em queda un mes de una calor física i una deixadesa anímica important.

Enfilarem la tardor i us proposo un canvi de mentalitat, fem que els que tenen el poder o es pensen que el tenen, aturin els rellotges i mirin els seus objectius i escoltin el silenci del dels seus actes.

que fixin la mirada en un punt del horitzó, i allà on creguin que és un miratge, just allà hi ha un nou món.

El Surós

2009-07-18T11:38:00.001-07:00

Des de aquesta casa veiem el mar, les muntanyes que envolten la nostra ciutat, veiem el cel i des de fa poc veim la MAT, coses de la modernitat, diuen.

També es el nostre racó de tranquil·litat, i des de aquí podeu fer rutes a peu molt interessants.

Però la raó del missatge, es preguntar-me si es necessari enforquillar la muntanya de torres de ferro i cablejar la terra per una modernitat que si més no es molt dubtosa.

Crec que qui no respecta la terra, no pot ser bona persona.